TÀCIT

No se sap ni on va néixer ni les dates exactes del naixement ni de la mort de Corneli Tàcit. A partir de diversos indicis es pot calcular que va viure aproximadament entre el 55 i el 120 d. C. De família noble, va estudiar retòrica a Roma i va esdevenir un orador brillant i famós. Al llarg de la seva vida va ocupar diversos altes magistratures sota diferents emperadors, des de Vespasià fins a Trajà. Va publicar les seves obres durant els regnats de Nerva i Trajà, un període de més gran llibertat d'expressió que en el precedent règim de Domicią. La seva primera obra va ser probablement el Diàleg dels oradors (Dialogus de oratoribus), amb la qual s'acomiada de l'oratòria: exposa que aquest gènere ha caigut en decadència per la falta de llibertat política en l'Imperi i addueix indirectament aquesta raó per abandonar-la i dedicar-se a la historiografia. Les seves obres històriques són, per ordre en què van ser escrites:

  • dues monografies:
    • Agrícola (De uita Iulii Agricolae): és alhora una biografia i un elogi fúnebre del seu sogre Agrícola, cèlebre general i governador de Britànnia, descrit com un romà a l'antiga en un temps moralment decadent. La vida d'Agrícola permet tractar qüestions importants de l'època de l'Imperi com ara de quina manera un polític amb una alta responsabilitat pot mantenir-se honest sota un príncep tan depravat com Domicià -justificant-se així alhora el mateix Tàcit, que es va trobar en igual situació- o l'imperialisme romà sobre els altres pobles, en aquest cas els britànnics.
    • Germània (De origine ac situ Germanorum): en aquest tractat etnogràfic Tàcit s'esforça per comprendre els pobles germànics, un dels principals enemics dels romans, i de fer entendre als romans els seus costums, institucions i creences adaptant-los si cal a conceptes romans. La intenció de Tàcit és fer un paral·lel entre la manera de ser dels germànics i la dels romans antics per contraposar totes dues amb el present decadent de la Roma contemporània. Una altra possible finalitat hauria pogut ser advertir Trajà de l'amenaça que constituïen els germànics.
  • dues obres generals que abracen la major part de l'Imperi, desenvolupant la narració any per any:
    • Històries (Historiae): Tàcit va començar amb el període que havia viscut: anaven des del 69 d. C. fins a la mort de Domicià (96 d. C.). Dels catorze llibres que devien ser originàriament, se'n conserven tan sols del primer al cinquè.
    • Annals (Annales): comprenien probablement setze llibres, que comprenien des de la mort d'August (14 d. C.) fins a la de Neró (68 d. C.), dels quals resten només els grups I-IV i XII-XV, així com parts dels llibres V, VI, XI i XVI.

En aquestes obres Tàcit es concentra en el que passa a Roma, sobretot en les accions i la personalitat dels emperadors i les intrigues de la cort, tot deixant en un segon pla els sucessos de les províncies i les guerres frontereres.

Les fonts emprades per Tàcit són força diverses:

  • els historiadors anteriors,
  • documents originals procedents d'arxius oficials, informes militars...,
  • memòries personals dels protagonistes,
  • testimonis directes dels fets.

Totes són sotmeses a una valoració abans de de donar una sola versió definitiva dels esdeveniments.

El propòsit declarat de Tàcit és el de desenvolupar els fets objectivament, sense odi ni parcialitat (sine ira et studio). Tot i així, l'exposició es veu condicionada per la seva pròpia ideologia: l'admiració per les llibertats republicanes el du a exagerar les misèries del seu temps. El seu objectiu és jutjar l'imperi com a sistema polític, i el resultat d'aquest judici no és altre que el rebuig, malgrat que alhora ha de reconèixer a desgrat seu que és inevitable. Com és natural les circumstàncies no li permeten expressar-ho manifestament sinó que Tàcit influeix en els lectors de manera indirecta per mitjà de la selecció i la presentació dels fets, insinuacions, contrastos, etc.

Tàcit contempla la història com una successió d'esdeveniments impulsats per unes forces superiors com el destí o la fortuna. D'aquí la seva concepció pessimista de la vida. També és pessimista sobre el comportament humà: les multituds li provoquen por i menyspreu, mentre que en general veu immorals, egoistes i hipòcrites les classes dirigents, els emperadors inclosos.

El màxim talent de Tàcit s'evidencia en l'anàlisi piscològica tant de les persones individuals com de les masses. Es preocupa poc pels afers administratius i molt per les motivacions psicològiques d'unes quantes personalitats destacades. Blasma però alhora el fascinen la truculència i les misèries de la cort, on les dones com Lívia, esposa d'August, o Agripina exerceixen el poder a través dels homes que governen i que dominen gràcies a les intrigues, als adulteris i fins als incestos. D'altra banda arriba a impressionar amb la narració dels fets pel patetisme i l'efecte tràgic que els sap conferir.

Tàcit aconsegueix un estil molt personal:

  • vocabulari molt extens, amb inclusió de mots arcaics i poètics,
  • concisió fins a arribar a l'obscuritat,
  • asimetria en la construcció de l'oració,
  • influència de Sal·lusti, al qual supera.

En conclusió no hi ha dubte que, si bé cal ser prudents en acceptar la visió tan fosca donada per Tàcit dels emperadors, des del punt de vista literari Tàcit és el més gran historiador llatí tant per l'originalitat del seu llenguatge tan com per la seva penetració psicològica i la força dramàtica de les escenes que descriu.