Nerva (96 - 98), un emperador de transició

Ancià i moderat senador de llarga trajectòria política, va ser elegit pel senat com a successor de Domicià, i tan sols va regnar durant un any i mig. Per tal de salvar la poca acceptació que trobava en l'exèrcit va triar com a successor, tot adoptant-lo, un home amb una brillant carrera militar i política, Trajà, molt popular entre els soldats. Va inagurar el Fòrum de Nerva, a Roma, en realitat un projecte projectat i realitzat fonamentalment per Domicià.

Trajà, British Museum, Londres (S.G.)

Trajà (98 - 117), l'emperador soldat

Marc Ulpi Trajà va ser el primer emperador nascut fora d'Itàlia. Originari d'Itàlica, a la Hispània Bètica, va dur els límits de l'Imperi romà a la seva extensió màxima. Amb dues campanyes militars va sotmetre el regne daci de Decèbal i el va convertir en la província romana de la Dàcia, rica en or i plata, que va proporcionar abundants recursos per a l'ambiciosa política d'obres públiques de Trajà. Tot seguit s'apodera del regne dels nabateus i el converteix en la província d'Aràbia (la península del Sinaí i l'actual Jordània). Més endavant va emprendre una guerra contra l'Imperi part amb la intenció d'annexionar-lo. El primer pas va ser ocupar Armènia, un estat-tap que oscil·lava tradicionalment entre la influència romana i parta. La invasió d'extensos territoris parts -Mesopotàmia i Assíria- és ràpida però poc sòlida: les revoltes que s'hi produeixen obliguen Trajà a aturar l'ofensiva i mor en el seu retorn a Roma. Entre viatges i guerres es va passar la major part del seu regnat fora de Roma, tot i que hi deixà una forta empremta amb la construcció dels Mercats i el Fòrum de Trajà, on s'aixeca la Columna Trajana, que avui encara commemora, amb una narració en relleus, la conquesta de la Dàcia.

En realitat resta incert si Trajà va adoptar veritablement Publi Eli Hadrià, un parent llunyà seu també nascut a Itàlica, o si la pretesa adopció en el seu llit de mort no va ser més que una maniobra de l'emperadriu Plotina per encimbellar el seu favorit. En comptes de la costosa política expansiva del seu antecessor, Hadrià es va inclinar per l'opció defensiva: la seva prioritat va ser cercar la pau amb les fronteres més segures, tot reforçant-les, si calia, amb fortificacions com el mur d'Hadrià a Britànnia o el limes del Rin al Danubi. Amb la mateixa intenció Hadrià va firmar la pau amb els parts per restituir-los els territoris envaïts i tornar a la frontera més ferma de l'Eufrates. Va reestructurar l'administració i va codificar el dret civil. D'esperit culte, cosmopolita i humanista, la seva preocupació principal va ser la prosperitat de les províncies, que va tractar amb generositat i per les quals va viatjar incessantment. El seu profund amor per la cultura grega li va comportar rebre el malnom de Graeculus 'greguet' des de jove i el va empènyer a diexar-se una barba "a la grega" que acabà per posar-se de moda a Roma entre les elits del seu temps i dels seus successors. També el va empènyer a afavorir les ciutats gregues -en especial Atenes, que va embellir amb noves edificacions com el temple de Zeus- i la presència de les seves elits al senat, fins aleshores molt reduïda. De la seva activitat constructora destaca també el Panteó de Roma i la Vil·la Hadriana a Tívoli.

Antoní Pius, British Museum, Londres (S.G.)

Antoní Pius (138 -161), l'emperador immobilista

Alhora que era adoptat i designat successor per Hadrià amb el nom oficial d'Eli Hadrià Antoní, aquest experimentat senador va haver d'adoptar al seu torn dos nois, els futurs emperadors Marc Aureli i Luci Ver, aquest darrer fill del bell Luci Ceioni -que havia estat la primera elecció d'Hadrià per llegar-li el poder però que va morir prematurament. Es va fer mereixedor del sobrenom de Pius 'pietós' pels seus esforços per arrencar a un senat reticent l'apoteosi d'Hadrià. De tarannà conservador i d'escassa iniciativa, la seva fidelitat envers el seu predecessor es va evidenciar també amb la continuïtat de la política anterior, defensiva de cara a l'exterior i atenta envers les províncies i la gent humil, però en el seu cas sense allunyar-se personalment de Roma. Cal reconèixer-li una gestió eficient i més estalviadora, que va assegurar una situació de benestar general.

Marc Aureli, British Museum, Londres (S.G.)

Marc Aureli (161-180), l'emperador filòsof
i Luci Ver (161-169)

Antoní va decidir deixar l'Imperi a Marc Aureli, el qual tanmateix va associar al govern per pròpia iniciativa el seu germà putatiu Luci Ver. De tota manera Luci Ver es va desentendre de la tasca de govern per dur una vida de plaer i va morir encara jove, el 169. El seu regnat no va ser pas tan plàcid com el dels seus predecessors sinó que es va veure obligat a guerrejar sense cessar per preservar l'Imperi del perill dels bàrbars i d'altres amenaces. Va haver de fer front eficaçment als intents d'invasió dels parts a la frontera oriental i d'alguns pobles germànics, al Danubi, que es van agreujar amb una extensa pesta. D'altra banda Marc Aureli s'allunya de la precedent política respectuosa amb l'autonomia provincial per avançar cap a una monarquia centralitzada i absoluta.

Amb una excel·lent formació grecollatina i filosòfica, Marc Aureli no va abandonar del tot les lletres per les armes o la política sinó que, de campanya en campanya, va anar escrivint en grec les seves Meditacions, unes desordenades reflexions sinceres i personals sobre la seva visió del món i de l'home, amarades de doctrina estoica i pessimisme.

Còmmode representat com a Hèrcules