Els ciutadans romans es distribuïen en diverses classes socials.
1) La divisió social més antiga va ser entre patricis i plebeus, que es remunta en una època al segle V a.C..
Els patricis constituïen la més rància aristocràcia romana, un grup de famílies dotades d'un prestigi i d'uns privilegis hereditaris. El patriciat es degué formar durant la monarquia però degué ser als primers temps de la república quan van aconseguir monopolitzar el poder polític -accés restringit al senat i a les principals magistratures- no tan sols sobre el fonament del seu pes econòmic sinó també de les seves prerogatives religioses -tots els sacerdocis importants de la religió romana els estaven reservats.
Els plebeus eren tots els ciutadans romans que no eren patricis, és a dir la gran majoria. La mateixa definició deixa entreveure l'enorme heterogeneïtat de la plebs, composta per petits i mtjans propietaris agrícoles, artesans i comerciants, però també per llinatges enriquits no pertanyents al patriciat. La plebs es degué configurar com a grup definit, amb una assemblea (concili de la plebs) i uns magistrats (tribuns de la plebs) propis durant el segle V a.C., després que el patriciat s'apropiés del poder polític.
2) A partir del segle IV a.C. la separació entre patricis i plebeus es difumina per deixar pas a noves realitats socials:
|
Noblesa (nobilitas) o ordre senatorial A partir del moment en què les magistratures més elevades deixen de ser privilegi del patriciat, l'elit de la plebs pot accedir-hi i entrar a formar part de la classe dirigent, la que ocupa els seients del senat. La nobilitas està formada, doncs, per patricis i plebeus rics, la riquesa dels quals -tant els uns com els altres- està basada en la propietat de terres, ja que tenien restringida per llei l'activitat mercantil -una restricció que molt sovint és burlada per mitjà d'empreses dirigides pels seus esclaus o lliberts. És una categoria que s'hereta dels pares però que alhora s'ha de mantenir, i que es pot arribar a adquirir pel propi esforç. De tota manera la nobilitas va anar esdevenint una classe cada vegada més tancada fins a la fi de la república: pocs eren els homes que aconseguien arribar al consolat sense que hagués estat cònsol algun membre anterior de la seva família. Qui hi reeixia era conegut com un homo nouus ‘nouvingut'. En l'imperi qui regula l'accés al senat per als posseïdors de les més grans fortunes és el mateix emperador en qualitat de censor. Encara que pugui semblar paradoxal durant el principat esdevé més freqüent la renovació de l'ordre senatorial amb el recanvi de les velles famílies per altres de noves -entre les quals augmenta progressivament la proporció de provincials. Els membres de la classe senatorial tenien l'obligació de residir a Roma. Els nobiles tenien dret a conservar les imagines o màscares mortuòries impreses en cera dels seus avantpassats que havien exercit les magistratures superiors o curuls, guardades en armaris de l'atri de la domus. Els senadors i els seus fills tenien el dret de dur la toga laticlàvia, amb una ampla franja de color porpra. |
|
Estàtua Barberini, que representa un senador portant dos bustos dels seus avantpassats (imagines), finals s. I a.C., Musei Capitolini, Roma (foto: VRoma). |
Originàriament pertanyien a l'ordre eqüestre els ciutadans més rics que formaven la secció de cavalleria de l'exèrcit romà -d'aquí el nom de "cavallers", però a partir del segle II a.C., després que als senadors se'ls prohibeix tenir vaixells de comerç i recaptar impostos, un bon nombre d'equites es dedicaran als negocis, deixant de banda la política. Així, a part de l'explotació agrícola a la qual seguien vinculats molts, les seves activitats cobrien activitats molt lucratives com el comerç, la banca o la recaptació d'impostos per a l'estat (publicani). De tota manera alguns d'ells, com Ciceró, van reeixir a arribar al consolat com a homo nouus i entrar dins l'ordre senatorial. En canvi a l'imperi l'ordre eqüestre, determinat a partir d'un cert nivell d'ingressos, tindrà accés a uns càrrecs administratius específics. Els equites tenien el dret de dur un anell d'or i la toga amb una prima franja de color porpra (toga angusticlàvia).
3) Durant l'alt Imperi es consolida el sistema jeràrquic dels ordres socials però alhora es deixen oberts mecanismes de promoció social que, almenys fins al segle II d.C., permeten una mobilitat social de vegades sorprenent: en el decurs de poques generacions una família pot prosperar des de l'esclavitud o la no ciutadania romana fins a l'ordre senatorial. Per sota dels ordres senatorial i eqüestre pren protagonisme l'ordre dels decurions com a primer pas en l'ascensió social des d'Itàlia i les províncies de l'Imperi.
En època imperial a les ciutats de les províncies trobem una carrera política que segueix el model de Roma: després d'exercir magistratures anuals i sacerdocis locals, els homes més rics d'una ciutat poden entrar en el consell local (ordo decurionum). Cada cinc anys els duúmvirs quinquennals revisaven el cens dels ciutadans i es renovava l'ordo decurionum. Els magistrats suprems de cada ciutat eren els duúmvirs, mentre que un qüestor en controlava les finances i dos edils s'encarregaven dels mercats, de la via pública i dels temples. Com els càrrecs de la capital, els magistrats i els consellers de les ciutats provincials no rebien cap renumeració sinó que, al contrari, havien de fer una aportació econòmica inicial i s'esperava que fos generós envers la seva ciutat amb donacions en forma d'edificis públics o espectacles (munera).
4) D'altra banda la relació entre classes altes i baixes podia ser de dependència directa:
Patrons i clients (patrones i clientes)
Molts ciutadans romans eren clients de ciutadans més importants, que n'esdevenien els patrons. Sovint els patrons dels uns eren al seu torn clients d'altres homes més poderosos, en una complexa trama de relacions clientelars que abraçava tota la societat, des de Roma fins a les províncies. El patró donava protecció jurídica davant la justícia i suport econòmic a canvi de respecte i serveis. El costum era que els clients fessin cua a l'alba davant la domus del patró per ser-hi acollits, retre-li homenatge (salutatio) i rebre aliments o diners (sportula). El nombre de client que esperaven a la porta de la casa o que acompanyaven el seu patró fins al fòrum eren un indicador de la seva importància política i social i li donaven prestigi. Altres beneficis que aportaven la clientela al patró eren votar segons les seves indicacions, formar part de les seves tropes privades o bé retre-li serveis de diversa mena.
 |
 |
|
 |
||