LA DOMUS, LA CASA SENYORIAL

És la casa típica romana, encara que només una minoria de les famílies podia viure en una casa així. De tota manera la seva grandària i luxe varia molt segons les possibilitats de cada família, com es pot observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta tipologia.

  

Labyrinthus t'ofereix també la

Visita virtual a una domus

en versió Flash
La domus dels Vetis, a Pompeia: a primer terme l'impluuium de l'atri principal i, al fons, el peristil (SG).


La domus constava d'un sol pis, o màxim dos. Tenia la planta rectangular i estava tancada de l'exterior per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri, o pel peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts:

  • L'entrada principal solia constar d'un uestibulum en forma d'un petit espai arrecerat anterior a la porta o (fores), la qual donava a un corredor anomenat fauces.
  • L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura (compluuium) que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja en el impluuium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament hi havia la llar (focus) i es cuinava i menjava en aquesta cambra, però en les cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi sí que sol haver-hi una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als lars (lararium) i l'arca de cabals. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri n'ampliaven l'espai.
  • El tablinum estava situat al darrera de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
  • Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri.
  • Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior -com a cambra per al porter, dormitoris o menjadors- o donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae).
  • Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior.

A partir del segle II a. C., la domus sofreix una revolució. Les riqueses aportades per l'expansió mediterrània i la influència creixent que la civilització hel·lenística exerceix sobre els seus conqueridors converteixen les cases senyorials abans austeres en mansions sumptuoses: a la part davantera queda, sense canvis fonamentals, l'antiga casa itàlica, mentre el darrera s'allarga amb noves parts segons el model de la casa grega. El centre vital de la casa es trasllada de l'atri, que resta com a rebedor, al tablinum i al peristil, i apareixen nous espais més especialitzats com el triclinium i la cuina.

  • El triclinium, el menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un. Per exemple un d'estiu que donés al peristil i un altre d'hivern més protegit del fred.
  • No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna (latrina). La latrina podia trobar-se a la mateixa cuina o annexa a ella. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes particulars.
  • El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen uns quants cubicula i altres habitacions.

Webs d'interès: