A finals del segle I d. C. Tàcit escriu el Diàleg dels oradors, on pretén escatir les causes de la decadència de l'oratòria en la seva època. La conclusió és que n'és el motiu principal la pèrdua de la llibertat d'expressió republicana en el sistema imperial. En el moment en què el poder es concentra a les mans d'un sol home, i el senat, les magistratures i fins els tribunals resten a la seva voluntat, l'eloqüència política perd tota la seva raó de ser. També l'oratòria judicial esdevé l'ombra del que era. Tanmateix la retòrica sobreviu amb tota la força a l'escola, on continua sent el centre de l'aprenentatge, tot i que hi queda reduïda com una tècnica artificiosa. Això és el que havia criticat una mica abans un mestre de retòrica, Quintilià, en la seva Institució oratòria, on pretén regenerar l'ensenyament de la retòrica introduint-la en un pla d'educació general que no oblidi la seva necessària conjunció amb la filosofia. Quintilià deu a Ciceró no solament les idees sinó també el seu estil, que posa com a model a seguir.

Un dels tres tipus d'eloqüència coneix, en canvi, un desenvolupament nou en època imperial: és el genus demonstratiuum, en la forma de panegíric o discurs d'aparat amb la finalitat d'exalçar l'emperador. El més bon exemple és el Panegíric de Trajà, escrit pel seu secretari Plini el Jove l'any 100 d. C., com a agraïment per haver estat nomenat cònsol. És una biografia exageradament elogiosa de Trajà que el mostra com a príncep ideal en una veritable demostració d'abundància, virtuositat i enginy.