RELIGIONS ORIENTALS
Les religions orientals penetren a Roma des dels temps de la segona guerra púnica, quan s’importa el culte de Cíbele. Excepte en aquest cas la via d’entrada sol ser clandestina, de la mà d’esclaus, d’estrangers, de mercaders o de soldats acabats d’arribar dels confins de l’Imperi. Per tant l’arribada d’aquestes religions està relacionada amb l’expansió romana per Orient i té el seu moment àlgid des del s. I a.C. fins al s. IV d.C, quan una d’elles, el cristianisme, s’acabarà imposant a les altres i a la tradicional. L’actitud de l’Estat romà davant dels nous cultes varia segons les circumstàncies, l’època i la naturalesa de cadascun: va des de la prohibició fins a l’oficialització passant per la tolerància.
Diversos trets diferencien les religions orientals de la tradicional i n’expliquen l’èxit a Roma:
- Al valor comunitari, nacional i formal de la religió romana els nous cultes oposen una fe individual, sentida més interiorment, i una participació més personal en els rituals.
- Enfront del caràcter politeista de la religió romana, els cultes orientals se centren en un sol déu, encara que, llevat del cristianisme i del judaisme, no neguen l’existència d’altres.
- Solen oferir ritus d’iniciació (misteris) que asseguren la salvació eterna als qui els han passat, davant la indefinició de la religió tradicional sobre la vida d’ultratomba.
- A diferència del protagonisme del ciutadà romà en el culte tradicional les noves religions estan en general més obertes a la participació de tothom, sense distinció de classe social, origen o sexe, incloses les dones -llevat del mitraisme-, els esclaus i els estrangers.
- En contraposició al caràcter nacional de la religió romana els cultes orientals pretenen ser universals i tendeixen al proselitisme, ja que cerquen la conversió de tota la humanitat.
Cíbele era una deessa originària de la
Frígia, a l’Àsia Menor, la veneració de la qual
s’havia estès pel món grec. Anomenada també
la Gran Mare i identificada pels grecs amb la titanessa Rea,
simbolitzava la força de tota la naturalesa. El mite narra que
Cibele va estimar el bell Atis, el qual va ser enfollit per la seva rival
Agdistis fins al punt de castrar-se i morir. Cíbele va enterrar-lo,
per de la seva sang van brotar violetes i, per concessió de Zeus,
el seu cos va restar incorruptible.
El culte de Cíbele fou institucionalitzat a Roma per ordre del
senat a la fi de la segona guerra púnica, l’any 204 a.C.,
arran d’una consulta dels Llibres Sibil·lins. Al cap de poc
es van instituir els Ludi Megalenses cada mes d’abril. Tot
i així els seus satvatges rituals i sacerdoci no van perdre el
caràcter exòtic als ulls dels romans: a exemple d’Atis,
hom s’havia de castrar per esdevenir sacerdot i els sacerdots es
flagel·laven. Un altre ritual, introduït a Roma en poca imperial,
va ser el taurobolium, el sacrifici d’un toro damunt un sot
on es fica el sacerdot suprem, que queda xop de la sang de l’animal.
Els Ptolemeus, dinastia d’origen macedoni que va regnar els últims tres-cents anys de l’Egipte independent, van instituir una nova religió basada en alguns dels déus egipcis, principalment Isis i Serapis. El nou culte no solament va arrelar amb força a Alexandria i en els medis grecs d’Egipte sinó que es va estendre per tot el Mediterrani i va arribar a Roma, on va restar prohibit fins al principat de Calígula. Tanmateix no va reduir gens l’ascedència de la religió egípcia tradicional en la gran majoria de la població d’Egipte, que va continuar fidel a les seves creences i la seva cultura mil·lenàries.
Serapis derivava del déu sincrètic Osiris-Apis de Memfis: en la religió egípcia Osiris era el déu de la mort i Apis era el toro sagrat. A Serapis, déu del món de la ultratomba i del cel, se li van atribuir, a més, trets de déus grecs, sobretot de Zeus i Hades: es representa sovint assegut en un tron, amb un ceptre i acompanyat del gos Cèrber. Per la seva banda Isis representava l’ideal de mare i esposa, com a muller d’Osiris que va cercar els membres del seu marit quan aquest va ser mort i esquarterat per Set, déu del mal, fins que va aconseguir reunir els seus membres dispersos perquè pogués gaudir de la vida eterna. Isis, incorporada també al culte i sovint identificada amb altres deesses, va tenir una difusió encara més gran que Serapis com a principi femení universal, segons es reflecteix en les Metamorfosis d’Apuleu.
Els sacerdots d’Isis anaven amb el cap rapat, vestits de blanc i havien de fer vot de castedat. Per ser iniciat en el culte calia ser cridat per la mateixa deessa.
 |
|
Mitra, British Museum, Londres (S.G.). |
El mitraisme és una religió nascuda del zoroastrisme persa que va arribar a Roma a la segona meitat del segle I a.C i va atènyer el seu apogeu el s. III d.C.. Com el zoroastrisme, predica una doctrina dualista: existeix una divinitat principi del bé anomenada Ahura Mazda i una altra que provoca tot el mal, Ahriman. Mitra, identificat amb el sol, és un déu enviat per Ahura Mazda per matar un toro creat per ell perquè de la seva sang han de néixer tots els éssers vius. Així doncs, Mitra és representat matant el toro, vestit amb una capa i una gorra frígia, en una estàtua que ocupava el lloc central en els mitreus o espais de culte mitraic. El mitraisme estava empeltat amb l’astrologia, ja que la iniciació constava de set graus, cadascun d’ells lligat amb un planeta i el déu grecoromà amb el qual estava identificat.
El culte de Mitra va ser importat pels soldats, entre els quals va tenir principalment la seva difusió. Estava reservat als homes i fomentava les virtuts militars: lleialtat, coratge, sinceritat.
El judaisme és la religió del poble d’Israel, establert a Judea. Judea entra en l’òrbita de Roma des que el 63 a.C. Pompeu ocupa Jerusalem i hi instal·la un rei vassall, Herodes el Gran. A inicis del s. I d.C. Judea passa al control directe de Roma, però en època de Neró es produeix una gran revolta contra el domini romà, esclafada per Vespasià i el seu fill Titus, que va destruir Jerusalem i el seu Temple el 70 d.C.
A diferència de les altres religions orientals, la jueva és intransigent en el seu monoteisme i es pot considerar una religió nacional, pròpia del poble d’Israel, tot i que s’estén fora del seu territori originari i coneix un proselisme molt actiu als primers temps de l’Imperi.
En efecte, ja abans la majoria dels jueus vivien fora de Judea, arreu de l’Imperi romà -s’ha calculat que en constituïen del 7 al 10% de la població-, en l’anomenada Diàspora, que la repressió romana a Judea no féu més que augmentar. Des de Cèsar la seva religió està autoritzada i es permet recollir un impost entre els qui la practiquen per sostenir el Temple de Jerusalem -fins que és destruït. El judaisme està dividit en nombrosos corrents segons la seva manera de viure i concebre la fe. Un d’aquests moviments se n’acabarà escindint com una nova religió: és el cristianisme.
 |
 |
|
 |
||