SÈNECA TRÀGIC

Text: Manel Garcia Sánchez i S.G.

De les tragèdies de Sèneca se n'han conservat nou fabulae palliatae: Medea, Èdip, Fedra, Agamèmnon, Hèrcules a l'Eta, Hèrcules foll, Tiestes, Fedra, Les fenícies, Les troianes. Les de Sèneca són les úniques tragèdies de la literatura llatina que han perdurat, a part d'una fabula praetexta titulada Octàvia, anònima, tot i que és atribuïda tradicionalment a Sèneca. Sèneca pren com a models els tràgics grecs i llatins anteriors, sobretot Sòfocles i Eurípides, però introduint-hi grans canvis, barrejant elements de dues tragèdies diferents (contaminatio) i alterant la finalitat mateixa dels originals per defensar-hi les seves pròpies idees filosòfiques.

Sèneca va utilitzar la tragèdia no només per mostrar el conflicte entre la passió enfollida (furor) i la raó (ratio), sinó per representar també les intrigues més sagnants de la família imperial i les injustícies de la tirania, dominades per l'incest, el parricidi i una set insaciable de poder.La filosofia política de les tragèdies de Sèneca es resumeix en la idea que el rei mai no ha de recórrer a la violència i ha de recolzar-se en la llei, un rei que, per oposició al tirà i com a bon estoic, compta entre les seves principals virtuts amb la clemència, però alhora és excessivament vulnerable i està massa exposat a convertir el seu govern just en una tirania.

L'apòcrifa Octàvia, d'un marcat caràcter senequià, sens dubte sorgida del cercle dels Anneus, representa un duríssim al·legat contra la tirania de Neró i tal vegada una apologia de Sèneca.

Escena tràgica amb un personatge que podria ser Hèrcules (a la dreta),
relleu de l'escenari (pulpitum), teatre de Sàbrata, Líbia (SG)
.

Dotze segles de literatura llatina