ELS AQÜEDUCTES

Les cases no tenien aigua corrent, excepte les domus, però cada illa de cases solia disposar d'una font pública. A més, en qualsevol ciutat s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins públics i privats. Per tant una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua molt abundant, regular i segur, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades. Aquesta última és la imatge més difosa per l'espectacularitat de restes com l'aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona, anomenat el Pont del Diable, el de Segovia o el Pont del Gard.

En arribar a la ciutat anava a parar a una torre d'aigua (castellum aquae), on l'aigua es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles: un per a les fonts públiques, un altre per a les termes i un tercer per a les cases privades.

Aqüeducte de Segovia.

Specus de la part de l'aqüeducte de les Ferreres elevada per mitjà d'arcades, Tarragona (S.G.).

Sector final d'aqüeducte arran de terra amb la torre d'aigua al fons, Conímbriga, Portugal (S.G.).

Part d'un aqüeducte excavada a la roca, Nàpols (S.G.).

 

Adreces d'interès: