Per celebrar el matrimonium s'han de complir algunes condicions. Tots dos contraents han de tenir plena ciutadania romana -i per tant n'eren exclosos els esclaus i els estrangers- i han de disposar del consentiment dels respectius patres familiarum, que sovint han concertat el matrimoni ja des de la infantesa dels promesos. De tota manera també calia la conformitat dels nuvis.

Malgrat que en les diverses formes de matrimoni més antigues (in manum) la dona passa a pertànyer a la família del marit, el més habitual a les darreries de la república i durant l'imperi és el matrimoni sine manu, en el qual la muller segueix sota la potestat del seu pare, conservant els drets successoris de la família d'origen, i podent disposar dels seus béns separadament del marit. Aquest matrimoni no es realitza per cap cerimònia oficial (noces), sinó que es fonamenta tan sols en la convivència dels esposos mentre duri el seu consentiment de considerar-se marit i muller. En conseqüència n'hi havia prou per dissoldre'l la separació personal dels cònjuges, amb el repudi de qualsevol dels dos esposos. El divorci, molt freqüent, era possible tant per iniciativa de l'home com de la dona, tot i que els fills restaven sempre sota la potestat del pare. Això no vol dir, però, que el matrimoni no fos un lligam en tots els aspectes i que especialment l'adúltera no pogués rebre severes sancions.

	La vida privada