Inici
[1.1] Vull transmetre a la posteritat els successos que van tenir lloc al cel el dia tretze d'octubre d'un nou any, que ha iniciat una era de suprema felicitat. No faré cap concessió a l'ofensa ni al favor. Aquesta, tal qual, és la veritat. Si algú em demana com la sé, he de començar per dir que no respondré si no em dóna la gana. ¿Qui m'hi pot forçar?
Mort de Claudi
[4.2] I per fi se li va escapar l'ànima entre
gàrgares i en aquell moment va cessar la seva aparença de
vida. Per cert, va expirar mentre assistia a la representació d'uns
còmics, perquè vegis que no és sense motiu que a
mi em fan por. [3] Les últimes paraules seves que es van sentir
entre els mortals, després d'haver deixat anar un soroll més
gran per aquella part amb què li era més fàcil parlar,
van ser aquestes:
-Ai pobre de mi, em sembla que m'he cagat al damunt.
No sé pas si ho va fer, però realment ho va cagar tot ben
cagat.
L'ascensió al cel
[5.1] El que va passar a continuació a la terra és superflu explicar-ho perquè ho sabeu perfectament i no hi ha perill que es perdi el record del que l'alegria general ha gravat a la memòria: ningú no s'oblida de la seva pròpia felicitat. Sentiu el que va passar al cel: de la veracitat en respondrà el testimoni. [2] S'anuncia a Júpiter que n'ha arribat un de bona alçada i ben canós, que amenaça amb vés a saber què perquè no para de remenar el cap i que arrossega el peu dret. Quan se li ha preguntat quina és la seva nació -li segueixen explicant-, ha respost vés a saber què amb un soroll indestriable i una veu confusa; no s'entén la seva llengua: no és grec ni romà ni de cap altre poble conegut. [3] Aleshores Júpiter mana que hi vagi Hèrcules, que havia recorregut tota la faç de la terra i semblava conèixer-ne tots els pobles, i esbrini de quina nació és. Al primer cop d'ull Hèrcules es va quedar trasbalsat, com algú a qui encara no haguessin fet por tots els monstres. Quan en va veure la forma pròpia d'una nova espècie, la insòlita manera de caminar, la veu no pas de cap animal terrestre sinó com la que solen tenir les bèsties marines, ronca i embullada, es va pensar que havia ensopegat amb el seu tretzè treball.
|
Claudius ut vidit funus suum, intellexit se mortuum esse. Ingenti enim megalôi chorikôi nenia cantabatur anapaestis: "Fundite fletus,
edite planctus, resonet tristi clamore
forum: |
Claudi, en veure el seu propi funeral, va comprendre que havia mort, ja que entonaven un cant fúnebre en anapestos en un immens gran cor: Vesseu les llàgrimes, amolleu els planys,que ressoni el fòrum amb un trist clamor: ha mort un home de bella intel·ligència, més fort que cap altre en tot el món; era ell qui amb la seva cursa ràpida podia superar els veloços; era ell qui podia posar en fuga els rebels parts, encalçar els perses amb dards lleugers i tensar l'arc amb mà infal·lible per traspassar, amb una ferida menuda, els impetuosos enemics i les bigarrades esquenes dels medes que fugien. Fou ell qui forçà els britans de més enllà de les ribes del mar conegut i els brigants de blaus escuts a oferir els seus colls a les cadenes de Ròmul i el mateix Oceà a tremolar davant les noves lleis de la destral romana. Ploreu l'home que, més ràpid que cap altre, fou capaç d'instruir els processos legals amb només haver sentit una de les parts i sovint fins i tot cap. ¿Quin jutge ara atendrà els plets tot l'any? Abandona el setial i ja te'l cedeix a tu aquell que dóna lleis al poble silenciós, el senyor de cent ciutats de Creta. Colpegeu-vos tristament els pits amb les palmes vosaltres, picaplets, casta venal; lamenteu-vos també vosaltres, poetes moderns, i, els primers de tots, vosaltres, els qui heu obtingut grans guanys per haver remenat el gobelet. |
Traducció: S.G., Sàtira de la mort de Claudi - La clemència, Barcelona, ed. La Magrana, 2002.
 |
 |
