llibre I
Parla l'emperador Neró:
[1.2] ¿Sóc jo qui ha estat preferit i elegit d'entre tots els mortals per fer les funcions dels déus a la terra? Jo sóc el jutge de la vida i la mort per a les nacions: són a la meva mà la sort i la condició que ha de tenir cadascú; per la meva boca la fortuna anuncia què vol que sigui donat a cada mortal; la meva resposta dóna els motius de joia als pobles i a les ciutats; cap regió no prospera enlloc si no és per la meva voluntat i la meva gràcia; tots aquests milers d'espases que la meva pau reté seran desembeinades a un senyal meu; tinc el dret per llei de decidir quines nacions convé arrasar de soca-rel, quines deportar, a quines donar llibertat, a quines arrabassar-la, quins reis fer esclaus i a quins conferir els honors reials, quines ciutats han d'esfondrar-se i quines han de néixer. [3] Imbuït d'un poder tan gran, la ira no m'ha empès a castigar injustament, ni tampoc l'ímpetu juvenil, ni la temeritat humana i l'obstinació que sovint ha arrencat la paciència fins i tot dels cors més tranquils, ni tan sols la vanaglòria, espantosa tot i que freqüent en els grans imperis, de demostrar el poder amb actes de terror. Tinc l'espasa embeinada, o més ben dit, lligada: estalvio al màxim la sang, fins la més vil; ningú amb el títol d'ésser humà, per altres que li'n manquin, no deixa de gaudir del meu favor. [4] Tinc la severitat amagada, mentre que la clemència ben a mà; em continc, com si hagués de retre comptes a les Lleis, que he tret a la llum del seu abandó i de les tenebres. M'ha commogut la curta edat de l'un, la provecta edat de l'altre; he perdonat aquest per la seva alta posició, aquell per la seva condició humil; cada vegada que no trobava cap raó per a la misericòrdia, he estat compassiu amb mi mateix. Avui, si m'ho demanen, estic preparat per retre comptes als déus immortals pel gènere humà.
L'honra del príncep:
[26.5] La felicitat consisteix a permetre viure a molts, fer tornar a la vida des de la mateixa mort i merèixer la corona cívica per la clemència. Cap ornament és més digne de l'encimbellament d'un príncep i més bell que aquesta corona concedida per haver preservat la vida dels ciutadans, no pas les armes arrencades als enemics vençuts, ni els carros tacats per la sang dels bàrbars, ni les despulles guanyades amb la guerra. Aquest és un poder diví: preservar la vida en massa de tot un poble. En canvi, fer grans matances indiscriminades és un poder propi dels incendis i dels ensorraments.
Traducció: S.G., Sàtira de la mort de Claudi - La clemència, Barcelona, ed. La Magrana, 2002.
 |
 |
