- Pupis Sicilians
L' Opera dei Pupi és el teatre tradicional sicilià de marionetes. Els pupi es diferencien de les altres marionetes pels arguments, la mecànica, l'estil figuratiu, l' organització escènica i la declamació. La majoria d' arguments són llargues narracions tretes de llibrets procedents de la literatura èpico-cavalleresca, en particular la del cicle carolingi. El repertori comprèn vides de bandits, de sants, esdeveniments històrics i arguments shakespearians. Les cuirasses metàl·liques que tornen esplendents i sorollosos els titelles i la mecànica apta per representar combats amb espasa són peculiaritats pròpies de l' obra dels pupi.
Els manipuladors mouen els titelles, els fan parlar i alguna vegada també els construeixen; pinten les decoracions i els cartells.
Els duels s' efectuen en un teatrí, desproporcionat per la mida del pupi, i entre dos titelles, un cristià posat a la dreta del titellaire i un sarraí a l' esquerra del titellaire.
Dues persones són suficients per a portar un espectacle no massa ambiciós. Quan un personatge no camina, durant els combats pot quedar penjat d' una corda o d' una cadena. Tots van accionats per dues fortes tiges, una al cap i una altra a la mà dreta, i per algun fil auxiliar, com a mínim per a moure el braç esquerra. La seva estructura és de fusta. Els pupis de Palerm tenen una midaentre 80 cm. i 1 m. i pesen prop de 8 quilos. Els pupis de Catania tenen una mida entre 1'10 m. i 1'30 m. i pesen prop de 25 quilos.
L' espectacle és cíclic per encadenar al públic i fer-lo tornar a l' endemà.
Els espectadors habituals es coneixen entre ells, discuteixen les aventures durant els entreactes i tal vegada, en acabar, s' esperen per demanar explicacions al titellaire o per criticar-li qualsevol aspecte de la representació.
La durada del cicle és de mesos i és una de les característiques més interessants del teatre de titelles sicilià, conjuntament amb el fet que contribueix a produir una relació molt intensa amb els personatges estimats o odiats.
ANGLATERRA
- Punch and Judy
Des de l' època medieval hi ha hagut tradició titellaire a Anglaterra i hi ha moltes referències dels titelles a l' època elisabetiana.
Durant la Commonwealth, del 1642 al 1660, el govern purità va tancar tots els teatres, però els dels titelles varen arreglar-se-les per sobreviure i preservar part de la tradició popular.
Quan es va restaurar la monarquia l' any 1660, els teatres varen obrir les seves portes a públic i els artistes estrangers varen creuar el Canal.
Pietro Gimonde, titellaire de Bolonya, va marxar cap a Anglaterra. El 1662 actuava al Covent Garden de Londres. Va posar-se el nom del seu personatge principal Polichinello, Punchinella i finalment Punch. Una inscripció a la paret de l' església de St. Paul Covent Garden, dóna notícia de la primera actuació del titella Punch.
A finals del segle XVII, Punch feia el mateix paper al teatre de titelles anglès que Polichinelle feia al francès; és a dir era el pallasso local de molts espectacles del repertori nadiu.
En aquella època el titella de fil o marioneta era la classe de titella que més abundava. Es controlava des de dalt amb els fils i una tija al cap. Per dissimular els fils al cap de les marionetes, cobrien el prosceni amb una xarxa de cables fins.
Més endavant van evolucionar al titella de guant. Els personatges Punch, parlaven amb una veu forta i estrident. Per fer l’efecte el manipulador utilitzava una llengüeta.
A totes les representacions Punch, sovint acompanyat per la seva muller Joana (Judy), tenia el paper principal.
Els castellets dels titelles de guant es muntaven a l' exterior dels teatres de titelles de fil o marionetes com a reclam d' allò que hom podia veure a l' interior mitjançant el pagament d' una entrada. En desaparèixer els teatres, els manipuladors varen portar els castellets pels carrers.
La raó de portar Punch pels carrers va ésser, d’origen, únicament econòmica.
L' argument de l' espectacle de guant ha de ser molt senzill ja que, a més de presentar-se davant d' un públic sempre diferent, casual, ha de lluitar amb tots els sorolls del carrer; qualsevol subtilesa en els incidents es perd; l' acció de la representació ha de ser àgil, ha de cridar l' atenció dels vianants i ha d' utilitzar els moviments naturals d' un titella de guant, que són els moviments naturals de la mà de l' home.
L’esquema tradicional de l'obra era el següent:
Punch i Judy ballen junts. Judy deixa el nen a Punch perquè el vigili; Punch juga amb el nen, però aquest no para de plorar i, finalment, Punch el tira per la finestra; Judy torna, pregunta on és el nen (el públic li diu)i agafa un bastó per usar-lo contra Punch, aquest li pren, la bastoneja i la mata, un policia es presenta per agafar a Punch, i també el mata; una altra personatge apareix i també el mata. Punch i el seu amic el pallasso Joey (que no rep mai) s’entretenen a contar els morts. De vegades el fantasma de Judy apareix per fer-li por a Punch. Finalment Punch és agafat i portat a ésser penjat, fa veure que no comprèn que ha de fer i demana al botxí que li ho ensenyi, aquest posa el cap dins del llaç per fer una demostració i Punch estira la corda i el penja; surt el dimoni, però Punch també guanya el dimoni i s' acaba l' espectacle.
Sembla increïble però aquest espectacle se’l rep amb grans riallades.
Per què riem? No ho sabem. És un misteri de l' ànima humana. Punch omple algun instint profund de la naturalesa humana i que el seu petit drama ha actuat sempre com a agent revulsiu sobre la societat. George Speaight.
També relacionem Punch amb d’altres personatges d' Europa.
Guinyol a França. Kasperl a Alemanya. Jan Klaasen a Holanda. Mester Jekel a Dinamarca. Hänneschen a Colònia (titelles de tija). Los Robertos a Portugal. Petrushka a Rússia.
A Brasil també va arribar en el s.XIX, amb el nom de Joao Minhoca.
