Edat Mitjana

 
 

 


 
 
 

L'arribada del cristianisme farà que, al segle IV, aparegui l'art conegut com a paleocristià, que ve a ser una continuació del romà, encara que més senzill. En aquesta època s'inicia un període d'invasions de pobles estrangers i d'inestabilitat social. Un d'aquests pobles que s'estableixen a Hispània són els visigots, que acaben convertint-se al cristianisme. El seu art aporta construccions petites i escasses, on s'utilitza l'arc de ferradura. Les esglésies de Terrassa en són una manifestació. L'escultura renuncia a la representació de la figura humana i es limita a l'ús de motius florals o geomètrics molt simplificats. L'escassetat d'estàtues contrasta amb l'abundor d'elements decoratius. 
 
 
Una altra cultura que s'assentà a la Península, la islàmica, gairebé no deixà mostres del seu art a Catalunya, i només a redós de l'Ebre. D'altra banda, els repobladors cristians s'encarregaren de destruir diversos edificis àrabs i només ens han arribat els més sumptuosos, com ara uns quants alcàssers o castells, com el de Lleida, el de Balaguer o el de Tortosa. 
 
 
 
 
 
L'Alta Edat Mitjana va veure la florida d'un dels més vells i puixants estils de Catalunya: l'art romànic, que apareix paral·lelament al naixement de Catalunya com a nació i a l'obertura del Camí de Santiago. Per bé que més aviat pobre en materials i escàs de decoració, el pre-romànic, dels segles IX i X, sap treure bon profit d'una decoració consistent en arcuacions, alhora que comença a assajar les pintures murals. D'aquest primer període destaca el monestir de St.Miquel de Cuixà.
A partir de l'any 1000, l'estil i els mètodes constructius de l'art anterior, es consolidaran en un estil autòcton, que tindrà com a obra més representativa l'església del monestir de St.Pere de Roda. Estil caracteritzat tant per la monumentalitat i l'estructura de l'edifici com per la seva decoració escultòrica.  L'arquitectura romànica aprofita la planta basilical d'una o tres naus, amb un nombre variable d'absis i amb torres de campanar adossades. S'hi emprava l'arc de mig punt i la volta de canó.  A finals del segle X es comencen a substituir els mosaics per les pintures murals, seguint la tècnica del fresc. Encara que d'època posterior, de les esglésies de Taüll provenen les més fulgurants. La pintura romànica generalment decorava els absis i el tema dominant era Crist.  Altres vegades es tractava de la Mare de Déu, també acompanyada de personatges bíblics o altres motius ornamentals. Durant el segle XI prengué una gran volada la tècnica pictòrica de la miniatura per a la il·lustració de llibres. 
 
 
 
  
  
  
 
Des del primer quart del segle XI i durant tot el XII, s'estén "l'art llombard", del nord d'Itàlia, caracteritzat per la seva austeritat ornamental, reduïda a les arcuacions cegues en l'exterior, i també per la substitució del pilar per la columna. Una part de l'escultura romànica està fusionada amb els elements arquitectònics, com ara els capitells de les columnes dels claustres o les portades d'accés als temples. Ambdós ofereixen escenificacions bíbliques amb valor pedagògic, però també escenes de la vida quotidiana.
Al segle XII, tot un estil nou es difon pel país. La imatgeria fou d'una excel·lent qualitat artística i de gran força expressiva. Malgrat el repertori limitat de temes (Crist, la mare de Déu, els apòstols i els sants), l'art català compta amb importants exemplars, sovint policromats i en fusta. La suavitat de línies i la verticalitat del conjunt contrasten amb els ulls, grans i expressius. La vivor i la senzillesa conviuen amb la majestuositat dels personatges representats.
Durant el segle XIII i sota l'impuls renovador de l'orde del Cister, a Tarragona i Lleida s'aixecaren uns monestirs que evolucionaren cap al gòtic. Es tracta de l'art de transició del romànic al gòtic o també dit cistercenc on sobresurten els monestirs de Poblet i de Stes.Creus. També les catedrals de Lleida i de Tarragona en forma part. I com a obra civil, la Paeria de Lleida.
 
 
 
  
 
Durant tot el segle XIV, i com a conseqüència de l'establiment dels ordes franciscans i dominics, es van aixecant les basíliques i catedrals gòtiques catalanes més importants amb tres naus d'alçària i separades per pilars en forma de prisma. Aquest és el cas de la catedral de Manresa i la de Barcelona, i de l'església de Sta.Maria del Mar a la ciutat comtal, on s'hi veu una recerca de l'homogeneïtat de l'espai que la fa ser curta, ampla i d'alçada molt igualada. L'aspecte exterior dels edificis gòtics sol ser força sobri: contraforts a les capelles laterals, i arcs exteriors que contraresten la força dels interiors, i la poca decoració.
L'expansió comercial catalana per la Mediterrània a la Baixa Edat Mitjana suposà profundes transformacions en la trajectòria de l'art. La burgesia urbana comença a tenir-hi un paper actiu. La puixança dels municipis, dels gremis i d'altres corporacions trobà la seva expressió en edificis públics i privats de tota mena. 
 
  
 
 
A Barcelona s'aixeca el Palau de la Generalitat, residència definitiva -des de principis del segle XV- de la Diputació o Comissió Permanent des les Corts catalanes.  La Llotja és una gran sala tancada de tres naus on s'hi portaven a terme les transaccions econòmiques que efectuaven els comerciants. El Palau Reial inicialment era la residència dels comtes de Barcelona. Hi destaca l'anomenat Saló del Tinell, sala rectangular coberta amb embigat de fusta. La Capella de Sta.Àgata era la capella pròpia del Palau reial, amb una sola nau amb coberta de fusta policromada. L'edifici de la Casa de la Ciutat deu la seva existència a la necessitat d'allotjar els diferents organismes que regien la ciutat de Barcelona, concretament el Consell de Cent jurats. Les Drassanes era l'edifici dedicat a la construcció naval. 
 

 

 

 
 

Hi apareix una brillant escola d'escultura catalana que construeix monuments funeraris, figures, relleus i retaules, creació d'artistes com Bertomeu, Aloi o Sagrera. Es substitueix l'aire d'irrealitat del romànic que pensava més en el cel que en la terra, propi d'una cultura bàsicament monàstica, per una reconciliació amb la realitat de la naixent burgesia urbana. La pintura al fresc va desapareixent i es desenvolupa la pintura sobre la taula de fusta. Els pintors i escultors catalans reberen clares influències dels corrents europeus, especialment dels Països Baixos i d'Itàlia. Els fons monocromàtics són substituïts per paisatges, i els temes religiosos es combinen amb altres de més laics. Hi destaquen les obres de Ferrer Bassa, els germans Serra, Huguet, Martorell i Borrassà.