L'ASSOCIACIONISME

Els treballadors s'anaren conscienciejant i s'adonaren que per defensar col.lectivament els seus interessos, i lluitar contra la injustícia social, calia organitzar-se, ja que l'Estat -governat pels propis burgesos- no elaborava lleis que garantissin els drets dels obrers. Es tractava de tenir un programa que els allunyés dels antics i espontanis motins urbans.

Paral.lelament l'ideari del socialisme utòpic, que s'oposava a l'individualisme del capitalisme i defensava la creació d'una societat basada en la cooperació, va anar calant entre alguns sectors d'obrers, com en el cas dels anomenats "icarians" -seguidors d'en Cabet-, entre els quals es trobava Narcís Monturiol. El cooperativisme català restà sota la influència d'aquest ideari.

Com sia que els treballadors no veien avenços per part dels polítics, s'organitzaren pel seu compte en associacions obreres. El marc legal l'oferí una reial ordre del 1839 que permetia les corporacions benèfiques.

A l'empara de l'ordre sorgí, el maig de 1840, la Societat de Protecció Mútua de Teixidors de Cotó de Barcelona, amb tres mil afiliats. El moviment s'escampà per altres poblacions tèxtils i el 1841 es creà una federació.
També el 1840 neix la primera cooperativa de consum i el 1842 la primera de producció. És reconeguda la primera societat i també la primera associació mútua, societat que ajudava els obrers i obreres malalts, les vídues o els orfes.

Les reivindicacions cercaven la prohibició del treball infantil, la reducció de jornada, l'augment de sou i la protecció davant d'accidents laborals. Però els amos es negaven a establir contractes col.lectius. L'obrerisme barceloní d'aquests anys estava enfocat cap al mutualisme.

Però el camí cap a la representativitat obrera estigué marcat per les dificultats, les persecucions, la resistència i la clandestinitat.

El 1850 Josep Anselm Clavé funda la primera societat coral -La Fraternitat-, que vol reconduir l'oci dels obrers i menestrals.

Entre 1830 i 1868 els obrers confiaren les seves reivindicacions a partits polítics burgesos radicals, com els progressistes o els republicans federals. Mantenien, doncs, relacions polítiques amb grups democràtics radicals, especialment amb el naixent republicanisme igualitari i provincialista. Abdó Terrades, sense un programa concret de reformes socials, tendia a un republicanisme insurreccional que va atraure menestrals, petits comerciants, obrers i professionals liberals. Però l'acord amb els progressistes es trencà el 1842 a causa de la revolta popular de Barcelona contra Espartero. Dominada la revolta, foren dissoltes les societats obreres, fins al 1854 quan els progressistes tornaren al poder.

Entre el 1847-53 tingueren lloc diversos conflictes aïllats a causa de l'augment del cost de la vida i la davallada dels sous, mentre augmentava l'atur, que era atribuït a la introducció de les selfactines. L'estiu de 1854, es declarà la vaga en diverses ciutats i es van produir incendis de fàbriques i destrucció de selfactines. Però el nou govern progressista no fou capaç de resoldre la qüestió obrera, que no es plantejava com un problema social, sinó com un problema regional. La burgesia catalana, espantada per la conflictivitat social, donà suport, el 1856, al cop d'Estat d'O'Donnell. A les revoltes populars de Barcelona i rodalies hi hagué uns 500 morts; la repressió fou molt dura.

La classe obrera catalana, desenganyada del progressisme, es va anar inclinant cada cop més cap als republicans anticentralistes, o federals, i actuà a la clandestinitat fins a la revolució de setembre del 1868, que proclamà la llibertat d'associació, de reunió i d'expressió. El desembre tingué lloc un congrés obrer català que donà suport al republicanisme federal, al cooperativisme i al proteccionisme. Uns anys abans, el 1861, s'havia creat l'Ateneu Català de la Classe Obrera.

Durant la segona meitat del segle XIX, fan aparició noves doctrines socials com ara el socialisme, que defensa la supressió de les classes socials per mitjà de la propietat
col.lectiva dels mitjans de producció.
I l'anarquisme, que perseguia d'instaurar una societat sense classes i sense Estat. Mostrava dos corrents: l'anarco-comunista, que definia un comunisme de producció i de béns; i l'anarco-col.lectivista, que donava prioritat a la creació de sindicats. La major part dels obrers catalans van seguir el corrent anarco-sindicalista, perquè donava prioritat a la creació de sindicats, era antiburocràtic, anticentralista i antistatal.

També existí un sindicalisme cristià a través d'Acció Social Popular. A finals de segle va fer aparició a Espanya un corrent marxista que dividí el panorama del moviment obrer espanyol. El 1887 la Llei d'Associacions ja permet crear sindicats.

Al final del 1869 ja estava estructurat el sindicalisme de "Les Tres Classes del Vapor", que tenia 8500 afiliats. Coincidint amb la proclamació de la I República el 1873, convocaren una manifestació a la Pl.Catalunya de Barcelona, per demanar la jornada de 10 hores, on assistiren 10000 obrers.

La dissolució de la República, el 1874, i el sistema de la Restauració van comportar un altre cop la clandestinitat, fins que la Llei d'Associacions del 1887 permeté de crear sindicats.

El 1888, any de la I Exposició Internacional de Barcelona, es van constituir en aquesta mateixa ciutat la Unió General de Treballadors.

Entre els corrents nacionalistes catalans, n'hi hagueren de progressistes que es mostraren sensibles envers les reivindicacions dels treballadors.

El 1890 se celebrà per primer cop la festa reivindicativa de l'1 de maig. En aquest moment predominava al sindicalisme català una tendència política cap al republicanisme federal, però durant la darrera dècada del segle, a conseqüència de la crisi i de l'atur creixent, es van produir unes vagues molt violentes en diverses poblacions, a les quals els amos respongueren amb el locaut.

Les divisions sobre com plantejar la lluita obrera i les actuacions repressives per part dels governs conservadors van dur a certs sectors a adoptar l'anarquisme individualista consistent a efectuar atemptats terroristes contra individus relacionats amb el poder. Entre 1893-96, Barcelona va patir tants atemptats que va ser coneguda com "la ciutat de les bombes". Els fets comportaren una forta repressió estatal.
























Índex