|
Índex
Tornar
Seqüenciació
Sóc un imbècil
La virtut és coneixement
Tenim convidats insaciables.Plató
Musiqueando
La paràbola de l'elefant
Bucéfalo
Bostezar
Papalagi
Frases'Hits
Pessics de saviesa
| |
| |
Enllaços |
LA MALALTIA DEL PENSAMENT PROFUND
Quan la paraula "esperit" surt de la boca d'un Papalagi, els ulls se li posen
rodons i es fan grans i botits, el seu pit s'infla, respira profundament i es
queda dret com un valent guerrer que ha guanyat l'enemic. Perquè l’”esperit" és
quelcom del que està molt orgullós. Ara no m'estic referint al nostre poderós
Gran Esperit, a qui els missioners anomenen Déu, a imatge del qual hem estat
creats, sinó a aquell petit esperit que pertany a cada persona i que fa els seu
pensaments.
Els Papalagi estan constantment pensant. "La meva cabana és més petita que la
palmera. La palmera es doblega amb la tempesta. La tempesta parla amb veu greu".
Aquesta és la forma de pensar que tenen, a la seva manera naturalment. Però
també pensen sobre ells mateixos. "Jo sóc petit. El meu cor sempre es posa joiós
quan veig una noia. M'ho passo bé tot anant de viatge", etc...
Tot això pot estar molt bé i ser força bo i nodridor per aquells a qui els
agraden aquests jocs dins del cap. Però els Papalagi pensen tant perquè per a
ells s'ha fet una necessitat, un hàbit i una mancança. Han de seguir rumiant.
Només després de moltes dificultats aconsegueixen no pensar de debò i en lloc
d'això viuen amb el seu cor sencer. Sovint viuen únicament amb els seus caps.
mentre la resta dels seus cossos està profundament adormida, encara que caminin,
parlin, riguin i mengin. Fer pensaments (el fruit de rumiar) el té esclavitzat,
intoxicat per les pròpies reflexions. Quan el sol és lluent, ell tota l'estona
pensa com és de bonic. Però quan brilla el sol és millor no pensar res de res.
Un home savi estiraria els seus membres a la llum càlida i no faria cap
pensament. Ell no prendria el sol al cap, sinó també a les mans i als peus,
l’estómac, els turmells i tots els membres. Deixaria que els seus membres
rumiessin en ell, ja que aquestes parts també pensen, tot i que no de la mateixa
manera que el cap. Però sovint els pensaments que s'aixequen al mig del camí del
Papalagi són com un gran roc que no es pot bellugar. Pot tenir pensaments
feliços però no el fan riure, i els seus pensaments més tristos no el fan
plorar. La major part del temps és un home amb els sentits en discòrdia amb
l'esperit, un home dividit en dues meitats.
Els Papalagi estimen l'esperit i l'omplen amb els pensaments dels seus caps. Mai
el deixen morir de gana, però no veuen que els pensaments es mengen entre ells.
Parlen dels seus pensaments amb un respecte que fa que el valor d'un home i la
bellesa d'una donzella no siguin res en comparació. Es comporten com si els
homes estiguessin destinats a rumiar tant. Com si fos una ordre del Gran
Esperit. Si la palmera i la muntanya pensessin, almenys no farien tanta fressa
com ells. I si rumiessin de manera sorollosa i incontrolada com els Papalagi,
ben segur que les palmeres no farien fulles tan verdes i daurades. Per ara sabem
que pensar et faria vell i lleig abans d'hora. La fruita cauria abans de
madurar. Però és més probable que elles no pensin gens.
Hi ha moltes maneres de pensar i molts objectius per a aconseguir els nostres
rampells de pensament. Es un trist destí el d'aquell a qui el pensament el porta
massa lluny. "Què passarà quan torni a ser matí? Què planejarà el Gran Esperit
per a mi, quan arribi el món sota terra? On era jo abans que el missatger del
Déu suprem em portés la meva ànima?" Pensar això és tan inútil com voler veure
amb els ulls tancats. No és possible. I no és possible pensar en el teu camí cap
al futur o cap al final del passat. Des dels dies de l'adolescència fins als
anys madurs, dormiran com estornells sobre el mateix lloc. Ja mai veuran el sol,
ni la mar immensa, ni les eixerides noies, ni la felicitat, res de res. Ni tan
sols podran tastar el "kawa", només podran mirar fixament a terra. No són vius,
però tampoc morts. Han estat tocats per la malaltia del pensament profund.
Ells diuen que rumiar això fa un talent elevat i fort. Si algú a Europa rumia
ràpidament i molt, diuen: és un savi. En lloc de sentir llàstima per aquests
grans talents, els engalanen molt. Els pobles els fan els seus cabdills i on
sigui que un savi fa la seva aparició, ha de fer els seus pensaments públicament
davant la gent i tots el creuen meravellós i bona persona. Quan mor un gran
talent el país sencer té gran dolor i s'aixequen laments per aquell que els ha
deixat. Es fan imatges-mirall de pedra i es mostren al mercat als ulls de
tothom. Sí, aquests caps de pedra es fan més grans que el natural, així la gent
l'omplirà d'honor i veurà com són de petits els seus caps.
Quan preguntis a un Papalagi perquè rumia tant, dirà: perquè no vull ser
estúpid. Un Papalagi que no rumia és considerat una porqueria, tot i que en
realitat sigui millor no rumiar gaire i trobar tranquil·lament el teu camí.
Però personalment estic segur que només és un pretext i que els Papalagi han
tingut propòsits amb els seus pensaments. La seva finalitat és caçar els poders
del Gran Esperit. Una raó que anomenen amb el fantàstic nom d'"investigació".
Investigació significa mirar quelcom tan a prop que hi topes, fins i tot el
travesses amb el nas. Aquest burxar i furgar és un costum fastigós i llord dels
Papalagi. Ells agafen una granota, el travessen amb una petita llança li
arrenquen una pota. A que s'assembla aquesta pota separada del cos? Trenca la
pota per mesurar-la. Això é important, molt important. Talla un tros d'aquesta
pota, tan petit com un gra de sorra, i el posa sota un tub llarg que té la màgia
de fer-ho tot més gran, i ho investiguen tot amb aquell gran ull de mirar prim,
les teves llàgrimes, un tros de pell, un cabell, tot, tot. Totes aquestes coses
són tallades fins que ja és impossible treure'n un altre tros. Encara que aquell
tros hagi estat reduït al tamany més petit possible, aleshores es torna
extremadament important, perquè aquí comença el profund coneixement que el Gran
Esperit no permet que li sigui robat. I mai no ho farà. Mai ningú no ha
aconseguit escalar més amunt que el cim de la palmera... Sempre s'ha de tornar
enrera perquè no queda tronc per on pujar. El Gran Esperit està també malcontent
amb la curiositat de la gent i per això ho ha cobert tot amb embolics sense fi.
Per això totes les persones que segueixen rumiant veuran que són estúpides, i
que han de deixar les respostes que no poden trobar al Gran Esperit. Els més
llestos i valents Papalagi això ho admeten ells mateixos. Tanmateix la majoria
d'aquells pervertits-de-pensament són impossibles de curar dels seus errors, i
així succeeix que la gent sovint troba estrany el seu pensar, com un home
corrent en cercles a través de la selva, sense deixar petjades.
Aquesta és la raó que sigui tan perillós deixar anar tots els pensaments,
vertaders o falsos, als molts-papers. Estan impresos, diuen els Papalagi. Això
vol dir que s'escriuen els pensaments de molta gent malalta, fins i tot amb
l'ajuda d'una màquina misteriosa amb mils de mans i amb la força de molts
cabdills. I no un cop o dos, no, molts cops. Moltes estores cobertes de
pensaments són amuntegades juntes en petits pilons. El Papalagi els anomena
"llibres" i són escampats per tot el país. I tothom que absorbeix pensaments en
queda contagiat. I aquelles estores plenes de pensaments són menjades com dolços
plàtans. A cada cabana hi ha capses plenes fins dalt, i joves i vells les
mosseguen, de la mateixa forma que una rata mossega una canya de sucre. Per això
tan poca gent pot encara pensar normalment sobre les coses de la natura, com
poden els samoans.
Així mateix, tants pensaments com sigui possible són embotits al cap dels nens.
Se’ls obliga a digerir una certa quantitat d'estores-pensament cada dia. Només
els més sans rebutgen aquests pensaments immediatament o els deixen enfonsar-se
a través del seu cervell com si fos un colador. Però la majoria carreguen els
seus caps amb pensaments de forma que no es deixa obert ni un punt, i mai més
pot entrar un raig de llum. Això és anomenat "educació" i és una cosa molt
estesa.
Educació: és omplir el cap fins al límit amb coneixements. Un home educat sap
l'alçada de la palmera, el que pesa un coco, els noms de tots els cabdills i
quantes guerres han fet. De cada riu, animal i planta en sap el nom. Ho sap tot,
tot. Quan fas una pregunta a un home educat, llençarà la resposta directament
cap a tu, abans que puguis tancar la boca. El seu cap està sempre carregat de
munició, sempre llest per a disparar. Cada europeu usa gran part de la seva vida
en transformar el seu cap en un canó de foc. Qui no vol col·laborar és obligat a
fer-ho. Cada Papalagi ha de saber i ha de pensar.
L'única forma d'ajudar aquells pacients del pensament a rebutjar les seves
idees, és oblidant. Però això no els hi ho ensenyen i això amb prou feines ho
pot fer ningú. La majoria porta tants pensaments al seu cap que esgoten els seus
cossos i els fan dèbils i marcits abans d'hora.
I ara, estimats germans no-rumiadors, sentiu de debò la necessitat d'imitar els
Papalagi i començar a pensar com ells? Després de totes les veritats que us he
dit?, no! Us ho dic. Nosaltres no podem fer res que no faci el nostre cos més
fort i els nostres sentits més fins. Hem d'anar amb compte amb tot allò que
vulgui robar-nos els plaers de la vida, tot el que sigui foscor pel nostre
esperit i s'emporti la llum brillant, i, sobretot, el que separi la ment del
cos. Amb la seva forma de vida els Papalagi proven que rumiar és una perillosa
malaltia que disminueix la vàlua del gènere humà.
Discursos de TUIAVII de TIAVEA, cabdill samoà.
"Els Papalagi" (Els homes blancs). Editorial Integral, Barcelona, 1988
Els Papalagi és una col·lecció de discursos escrits per un cabdill del Pacífic
Sud, Tuiavii de Tiavea, i destinats a la seva gent. Aparegueren per primera
vegada en una edició alemanya en algun moment dels remots anys vint, en
traducció realitzada pel seu amic, Erich Scheumann.
Erick Scheumann els va arreglar per una publicació en llengua holandesa a través
de la seva editora, el 1929.
Els Papalagi és un estudi crític orientat antropològicament, on es fa l’esforç
de descriure l’home blanc i la seva manera de viure. En llegir-lo s'ha de tenir
en compte que aquest llibre es compon de discursos dirigits als nadius de les
illes del Mar del Sud, els quals havien tingut poc o fins i tot gens de contacte
amb la civilització de l’home blanc.
|
|
|