Enllaços

“LA VIRTUT ÉS CONEIXEMENT”

Es diu que el savi Sòcrates va inaugurar una manera per distingir el bé i el mal, o per decidir si actuem bé o malament: és el que hom acostuma a anomenar Intel·lectualisme moral.

A la Grècia Clàssica no hi havia, com ara, aquesta distinció entre el savi, bona persona, o persona virtuosa –sovint barbut-, i el científic –sovint amb bata blanca-. En aquella època, i segons Sòcrates en particular, no arribàvem a ser bones persones si no érem persones sàvies. El savi no era pas tant, o només, l’individu que havia llegit molt o que sabia relatar de memòria la història del seu poble o les seves lleis, com ara fan els erudits. No, el savi era aquell individu que sabia de la vida, és a dir, que sabia en què consistia la felicitat, que és, ni més ni menys, l’objectiu de la nostra existència...

I el problema es presenta ara: com assolim la felicitat? A través de la possessió de riqueses? A través de la satisfacció dels desigs sexuals amb homes o dones? Menjant àpats esplèndids? A través del poder sobre altres persones?

Per a Sòcrates, la felicitat no té a veure amb el tenir sinó amb el ser....

Quina diferència hi ha entre tenir i ser?

Doncs en què en el tenir hi ha trampa: el tenir és sempre passatger. Si ens enamorem d’un home o d’una dona perquè ens atrau la seva bellesa o la seva joventut, podrem comprovar com al llarg del temps la joventut s’esvaeix i la bellesa, com les flors, es panseix. El mateix passa amb el poder: no hi ha poder que duri sempre ni aliment que satisfaci completament el desig...

Per contra, SER significa tenir ben present qui som, tenir present els nostres límits, tenir present que formem part d’una col·lectivitat, d’un ecosistema afectiu de relacions personals. SER significa tenir clar que depenem, que formem part d’aquest ecosistema. SER significa, en definitiva, tenir consciència de que no estem sols. Tot plegat no és fàcil, perquè això requereix treball i esforç, i això no acaba mai. Aquest treball és un camí constant per superar aquells desigs més superficials i passatgers per tal de conquerir el plaer més preuat que és l’alegria. Però no pas una alegria eufòrica, desbordant, sinó o una alegria serena: la tranquil·litat d’esperit de saber que som una petita peça d’un gran mecanisme universal (el món) i local (la comunitat), i saber que seguim el curs de la vida. Seria, aproximadament el que els orientals anomenen NIRVANA. Un nirvana o tranquil·litat d’esperit, sense plaers ni additius que ens enceguin.

Per a Sòcrates la saviesa està condensada en la inscripció que hi ha al temple d’Apol·lo, de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”, és a dir, la veritat està en nosaltres mateixos i la trobarem si sabem escoltar: això requereix esforç, humilitat i paciència. Sòcrates creia que els individus som de bona pasta i que, com som bons per naturalesa, sabrem trobar el camí més convenient per viure en comunitat i en pau. (Optimisme socràtic).