Temps de la Creació 2026
Tiempo de la Creación 2026

Els cristians, conscients que «la Creació» és un do gratuït que se'ns ofereix als humans i conscients del deteriorament de la nostra relació amb la natura, ens unim a altres veus que clamen a nivell planetari davant d'una deriva tan perillosa. Una oportunitat per cultivar la nostra «conversió ecològica».

Temps de la Creació: una invitació profunda a reflexionar sobre el nostre vincle vital i espiritual amb el Creador i la seva creació.

Celebrar el Temps de la Creació exigeix ​​que passem de la contemplació a l'acció: una invitació a una veritable educació ecològica i a transformar els nostres hàbits quotidians.

La «conversió ecològica» és tornar a mirar la Creació com a do, no com a botí; és passar del consum sense límits a la cura responsable; és entendre que estimar Déu implica defensar la vida humana i del Planeta.

A. Document de la CTI: «Cuidar la nostra Casa comuna» (resum)

Tret de l'Agència Flama, Redacció. Setembre de 2026

La Comissió Teològica Internacional publica el document «Cuidar la nostra Casa comuna» que convida adoptar un canvi ecològic que sigui alhora cultural i espiritual

L’ésser humà com a «administrador i servidor de la Creació»: l’home està cridat tant a cuidar de manera responsable la casa comuna, segons «la ment i els interessos legítims del propietari», que és Déu, com a col·laborar amb el disseny diví.

Com respondre, des d’una perspectiva cristiana, a la «crisi ecològica i social», «miop i suïcida», en què ha caigut la humanitat?

Aquesta és la pregunta que serveix de base al nou document de la Comissió Teològica Internacional (CTI), titulat «Cuidar la nostra Casa comuna – Resposta responsable i fraterna al Déu trinitari». Publicat el passat dimecres 2 de setembre, coincidint amb l’inici del Temps de la Creació, el text és fruit de reflexions desenvolupades entre el 2022 i el 2025. El punt de partida del document és la «triple mutació» que, amb el pas dels anys, ha portat a perdre la percepció espontània de la natura com a creació de Déu; una visió cada vegada més antropocèntrica i depredadora de la relació entre l’ésser humà i la Creació; i a l’expansió d’una crisi planetària. El text es divideix en tres capítols.

Tot està enllaçat. El text es divideix en tres capítols. En el primer —«La Casa comuna, obra del Déu trinitari»— se subratlla «l’empremta no només divina, sinó també trinitària» present en la Creació, il·lustrada a través de les ensenyances de quatre sants doctors de l’Església: Agustí d’Hipona, Hildegarda de Bingen, Bonaventura de Bagnoregio i Tomàs d’Aquino. Aquest factor presenta els trets de la sacramentalitat, signe d’«una realitat sagrada i oculta» i de la interrelació de l’ésser humà amb Déu, amb els altres i amb la Creació. Això implica practicar «la gratuïtat filial davant de Déu»; «la solidaritat i la misericòrdia vers el proïsme»; i «la cura de la Casa comuna». «Res ni ningú és una mònada —es llegeix en el document—. Tot està interrelacionat» per formar «una única comunitat de vida».

L’origen de l’univers segons la ciència i la fe. Es desenvolupa també el diàleg amb algunes visions científiques i filosòfiques del cosmos, explicant com la fe en el Déu creador ofereix alguna cosa que la ciència no pot proporcionar, encara que aquesta investigui «legítimament» les primeres fases de l’univers. «Si la cosmologia reflexiona sobre com va nàixer el món, la fe n’explica el perquè: Déu dona un origen metafísic, i no simplement físic, a l’univers, i crida lliurement a l’existència allò que, per si mateix, no existiria», sosté el text.

El principi sabàtic. El segon capítol —«L’ésser humà a la Casa comuna»— comença amb una reflexió sobre l’ésser humà creat a «imatge i semblança de Déu». Les diferències —d’ètnia, gènere, cultura, condició social o econòmica— no impliquen de cap manera una jerarquia. Utilitzar aquestes diferències per discriminar o sotmetre l’altre s’allunya del designi diví. Es subratlla també la importància del «principi sabàtic», que, un dia a la setmana, permet a la Terra descansar respectant els seus ritmes originals i a la humanitat donar gràcies al Senyor. Aquest principi també ensenya a «tenir una mirada desinteressada, alliberada de l’afany de posseir, dominar o agredir».

La conversió ecològica integral. Es destaquen també algunes dades «alarmants sobre el deteriorament ecològic»: la desaparició de la diversitat biològica, «un factor clau» per a la seguretat alimentària; la contaminació atmosfèrica; l’empitjorament de la qualitat de l’aigua; la guerra, que accelera «brutalment» la destrucció del medi ambient; i les conseqüències «gravíssimes» de tot plegat sobre els més pobres, explotats en els seus recursos naturals i obligats a migrar. Es destaca que davant d’una crisi ecològica «sense precedents», no n’hi ha prou amb les solucions científiques i tècniques —com canvis substancials en els sistemes de producció, consum, transport i ús de l’energia—, sinó que cal també, i sobretot, «un canvi en els valors culturals», una veritable conversió ecològica en la forma de viure».

Pecat contra la Creació. El document també proposa parlar de «pecat contra la Creació i contra el Creador», una formulació teològica que vincula el dany ambiental amb el rebuig del disseny diví de la creació. El moment històric actual, de fet, «exigeix de tots, començant per aquells que són responsables de la vida pública, una acció urgent a favor de la sostenibilitat del planeta i de l’habitabilitat de la Casa comuna. No és només una exigència ètica, sinó també teològica».

La missa, «escola ecològica». La mirada de la fe, descriu el text, porta també a rebutjar «dos extrems inacceptables»: l’antropocentrisme depredador, que considera la humanitat «propietària absoluta de tota la creació», i el biocentrisme o ecocentrisme, que absolutitza la natura. La proposta cristiana, en canvi, és la d’un «antropocentrisme situat» que presenta l’ésser humà com a «administrador i servidor de la Creació»: l’home està cridat tant a cuidar de manera responsable la casa comuna, segons «la ment i els interessos legítims del propietari», que és Déu, com a col·laborar amb el disseny diví mitjançant un «servei generós».

Lògica jubilar i espiritualitat ecològica. El tercer capítol —«La cura de la Casa comuna»— ofereix algunes orientacions pràctiques, articulades al voltant de cinc relacions fonamentals de la persona.

• De la relació amb Déu en deriva la «lògica jubilar»: basada en la fraternitat i la solidaritat, que «marquen un límit infranquejable a la cobdícia en l’ús de la Terra», així com en la gratuïtat i la humilitat de qui «no cau en l’impuls d’acaparar-ho tot». Aquesta lògica condueix a la justícia social.
• De la relació amb un mateix neix «una espiritualitat ecològica». Davant de l’actual paradigma tecnocràtic, que imposa ritmes frenètics en el treball i en la vida personal, familiar, social i religiosa, aquesta espiritualitat convida a un estil de vida saludable, atent al consum i responsable.
• De la relació amb la Creació se’n deriven principis com la reverència; la sostenibilitat; l’escolta del «crit estremidor» de la Terra, «tràgicament vinculat al crit dels pobres», que pateixen encara més «les conseqüències del maltractament del planeta»; el respecte per la vida, que permet a l’ésser humà utilitzar els recursos naturals, però segons la necessitat i la moderació, i no mitjançant una explotació indiscriminada; l’ascesi i el dejuni, com a resposta moral a la sobreexplotació dels recursos, especialment als països rics; i un compromís diferenciat segons les responsabilitats de les diferents nacions.

La sacralitat de la vida humana. A més, de la relació amb el proïsme sorgeixen la sacralitat de la vida humana, un dret incondicional i inalienable que els Estats han de protegir i promoure, també mitjançant el rebuig de la guerra; el destí universal dels béns; la fraternitat, com a antídot contra la violència, la injustícia i un individualisme «fals, egoista, atroç i cobdiciós»; la misericòrdia; i l’opció preferencial pels pobres, cada cop més exposats a la degradació ambiental i amb menys recursos per mitigar-ne els efectes.

La col·laboració interreligiosa. Com a cinquena i última relació, la Comissió Teològica Internacional reflexiona sobre la contribució a la cura de la Creació oferta per diverses religions: el judaisme, l’islam, l’hinduisme, el budisme, el confucianisme, les religions africanes i les religions originàries americanes i oceàniques. En aquest sentit, es destaquen, en particular, els elements més comuns: la interconnexió entre tot el que existeix, el deure de respectar tots els éssers vius i la responsabilitat de l’ésser humà. Per això, «des del punt de vista de la fe cristiana, les portes estan obertes a una col·laboració interreligiosa en la tasca comuna de custodiar respectuosament tota la Creació, al servei de la floració de la vida i de la comunió amb la transcendència, que està en l’origen i és el fonament de tota vida».

Responsabilitat moral. El document reafirma que la qüestió ecològica és «una qüestió teològica», ja que «la manera com es cuida la Creació revela i configura la mateixa relació amb Déu». «La llibertat i la responsabilitat moral continuen essent el fonament indispensable de tot compromís ecològic autèntic», resumeix el text.

El darrer punt del text convida a emprendre un «canvi ecològic» que sigui alhora cultural i espiritual —seguint el model de sant Francesc d’Assís— i conclou amb una nota d’esperança: la crisi ambiental, per greu que sigui, no ensorra la confiança en Déu, que fa «noves totes les coses».

Font: https://www.agenciaflama.cat/la-cura-de-la-creacio-una-questio-teologica/

Document complet en italià: https://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_cti_doc_20260821_prendersi-cura-casa-comune_it.html#Nota_preliminare

B. Mensaje de León XIV para Jornada mundial por el Cuidado de la creación 2026 (extracto)

Nuestra consciencia cósmica y planetaria se va abriendo paso poco a poco entre el gran público. Los humanos somos el lugar donde el Cosmos toma consciencia de sí mismo. El Planeta Tierra es nuestro hogar, nuestra casa común y ciertos estilos de vida desarrollados por una pequeña parte de países están rompiendo y poniendo en peligro la armonía y el equilibrio global originarios. La «Creación» entera (todo el Universo) gime ante las heridas que le infligimos con nuestro actual estilo de vida. La familia cristiana conscientes de que «la creación» es un don gratuito que se nos ofrece a los humanos y conscientes del deterioro de nuestra relación con la naturaleza se une a otras tantas voces que claman a nivel planetario ante tan peligrosa deriva. Hemos de convertirnos, cambiar los estilos de vida y transformar los sistemas perjudiciales. Se trata de “convertir” los modelos de producción y consumo, así como los estilos de vida, en una dirección más respetuosa con la creación y con el desarrollo humano integral de todos los pueblos presentes y futuros.

«Con sus espadas forjarán arados y podaderas con sus lanzas» (Is 2,4)

Nuestro Señor Jesucristo vino para que tengamos vida y la tengamos en abundancia (cf. Jn 10,10). Este regalo de vida yace justo en el corazón de nuestra misión como discípulos y de nuestro llamado común a construir una civilización del amor. Se nos invita una vez más a contemplar el don de la vida y a apreciar la tierra que la sustenta, ya que son modos tangibles de alabar a nuestro Creador.

Actualmente, estamos siendo testigos de múltiples crisis y de un gran sufrimiento humano. Al mismo tiempo, pareciera que la alteración del equilibrio armónico de la creación se está acelerando. Estos fenómenos no están disociados; son una única apelación por la sanación y la paz que brota de un mundo herido.

El Dios de la vida, revelado en Jesucristo, ofrece una paz que el mundo no puede dar. Esta promesa de paz contrasta notablemente con las realidades que vemos en muchas partes del mundo. El profeta Isaías habló de una época en la que las naciones «con sus espadas forjarán arados» (Is 2,4), transformando lo que destruye la vida en aquello que la sostiene. Pero hoy, frecuentemente somos testigos de lo contrario, mientras los esfuerzos se siguen centrando en la violencia y la guerra.

La guerra deja heridas que se extienden mucho más allá del campo de batalla. Cobra vidas, desintegra a las familias y fuerza a millones de personas a abandonar sus hogares, aumentando el miedo, la injusticia y la división. La guerra además deja una destrucción social y ecológica que perdura por generaciones. Más aún, la interacción entre conflictos armados y degradación ambiental a menudo crea círculos viciosos que destruyen ecosistemas, contaminan recursos esenciales, como el aire y el agua, y merman la seguridad de los alimentos. Esto genera pobreza, desigualdad y nuevos conflictos sociales que pueden contribuir al resurgimiento de conflictos futuros. La guerra crea lesiones que perjudican todo el entramado de la vida, dañando no sólo a individuos y comunidades, sino a su amplia red de relaciones con la entera familia humana, así como su armonía con la creación. Esto pone de manifiesto un fracaso más profundo cuando se trata de vivir a imagen y semejanza de Dios, de respetar la vida y de cuidar la tierra que se nos ha confiado. No es sólo un fracaso político, sino también moral y espiritual.

Las crisis mencionadas anteriormente no sólo exigen responsabilidad sino también una conversión del corazón. De hecho, las discordias que presenciamos en el mundo, como la violencia, la injusticia y el daño ecológico, no resultan simplemente de estructuras o sistemas imperfectos; son el “síntoma de una profunda dicotomía arraigada en la misma humanidad”. En efecto, el corazón humano resulta ser el lugar donde se llevan a cabo las más duras batallas y donde se revela nuestra condición caída. No es sólo la sede de las emociones, sino el centro de la persona —donde convergen la razón, los deseos, la voluntad, y la conciencia—. Es aquí donde luchamos con nuestros deseos contradictorios entre el amor y la indiferencia, la verdad y la ilusión, la justicia y la injusticia. Los daños de la guerra y el deterioro de la tierra están entonces profundamente vinculados con la condición del corazón humano. Los conflictos que atormentan a la humanidad, de diversos modos, son la expresión exterior de la discordia y división interiores.

ElPapa Benedicto XVI nos recordó que «los desiertos exteriores se multiplican en el mundo, porque se han extendido los desiertos interiores». Para construir una sociedad pacífica, debemos entonces no sólo reformar estructuras, sino renovar nuestros corazones. Las causas subyacentes del conflicto y la explotación de la creación provienen de una crisis ética y cultural, así como de una pérdida del sentido de los límites, del deseo de dominación, de la búsqueda del beneficio inmediato y de la incapacidad de reconocer la dignidad dada por Dios a cada persona humana.

El adagio profético «con sus espadas forjarán arados» (Is 2,4) no es entonces sólo una visión que atañe a las naciones, sino una llamada a cada persona. Nos invita a transformar la herida en vida. Sin embargo, esta transformación no puede ser llevada a cabo por medio de un simple cambio externo, sino que requiere, a través de nuestra cooperación, de una conversión personal y colectiva más profunda —un regreso a Dios, que reordene nuestros deseos, sane nuestras heridas y nos ayude a crecer en la virtud—.

Con la ausencia de esta transformación interior, la paz permanecerá frágil y será efímera. Pero donde los corazones se renuevan, comienzan a abrirse nuevas posibilidades. Lo que ha sido utilizado para la destrucción puede ser redirigido hacia la vida: al cuidado de los pobres, al sustento alimentario de los hambrientos y al cuidado de la creación. Este es el camino de la auténtica conversión ecológica. La paz comienza en nuestro corazón y se proyecta hacia nuestras relaciones, nuestras comunidades y al mundo en su conjunto.

A pesar de que los desafíos que tenemos por delante son enormes, Dios no nos deja sin los medios para sanar y transformar a fin de construir una civilización del amor. En este sentido, estamos llamados al cuidado de los múltiples “ecosistemas” que nos han sido confiados: los ecosistemas de la creación, de las relaciones humanas y los del propio corazón humano.   

Imaginémonos un mundo en el que los esfuerzos que actualmente se invierten en la guerra fueran dirigidos al desarrollo humano integral, al combate de la pobreza, a la protección de la dignidad humana y a la reconciliación de la gente que está dividida.

Los auténticos instrumentos para la construcción de la paz no son las armas destructivas, al contrario, lo son la verdad, el diálogo, la paciencia, la bondad, la justicia, la misericordia, la comprensión, el cuidado y el amor. Sólo estas cualidades poseen el poder de transformar individuos, renovar comunidades y sanar las heridas de nuestro mundo.

El camino que tenemos por delante, aunque no sea fácil. Estamos llamados a dejar que nuestros corazones sean renovados, de tal manera que favorezcamos la paz y el cuidado de la creación.

Si asumimos esta tarea con humildad y fe, nos volveremos colaboradores en la obra renovadora de Dios. Avanzaremos despacio pero firmes, desde el desierto hacia el jardín, de la división a la comunión y de la violencia a la paz.

LEÓN PP. XIV

Fuente: Para una lectura completa del texto: https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/messages/creation/documents/20260815-messaggio-giornata-curacreato.html

Ver también:

Escuchar la voz de la creación

Conversión ecológica

Com recuperar el vincle espiritual amb la natura

Secció: ECOLOGIA INTEGRAL