Motius :

Són els mateixos que en l’apartat anterior: la diversitat d’habilitats físiques, mentals... fa que alguns alumnes es sentin marginats de l’activitat mentre que d’altres l’acaparen. A més, però, en aquest cas es veuen reforçats pel fet que hi ha un objectiu en comú ( marcar un gol, encistellar... ). La sensació de fracàs dels alumnes que no “arriben al llistó” és més alta, perquè presumptament la seva poca destresa es pot viure com la causa d’una derrota.

Calen sistemes on la diversitat dins del grup es visqui sense traumes. Hem de fer, en la mesura possible, que el grup sigui d’“iguals”. En proposem tres com a exemples:

Propostes d’exercicis:

Futbol a 4 zones. Vídeo sobre l’activitat

Es parteix una pista de futbol sala en quatre zones ( quatre rectangles iguals, delimitats per la línia central i per una corda, p ex.).

Primerament es col·loquen els dos porters a les porteries, i llavors a cada zona es col·loca un jugador de cada equip ( un equip amb pitral i l’altre no ). Els jugadors no poden sortir de la seva zona. Es crea una situació en la qual a cada zona hi ha un defensor i un atacant. Abans de començar és molt important fer adonar a cada alumne de quina serà la seva funció.

Si un jugador és atacant la seva feina serà marcar gols, però com que es sentirà pressionat per un defensor, quan se li compliqui la situació valdrà la pena que aprengui a passar la pilota al davanter del rectangle veí. Igualment, el davanter haurà d’aprendre a estar en comunicació amb els dos defensors del seu equip, perquè seran els que li passaran les pilotes.

Si un jugador és defensor caldrà que aprengui a marcar al davanter de la seva zona. També caldrà que estigui en comunicació amb el seu porter per allunyar les pilotes que poden comprometre’l i per donar opció als davanters del seu equip de poder marcar algun gol.

Està clar que si no hi ha una certa comunicació entre tots els jugadors, l’equip no funcionarà. Per això és important començar només amb dos jugadors per zona. Més tard es poden incorporar dos jugadors més, de manera que en total, seguint aquest sistema poden jugar 18 jugadors.

És important que a cada rectangle els nens/es que hi participin tinguin un mateix nivell motriu. D’aquesta manera a cada zona es juga un partit independent i alhora connectat amb la resta del joc, i aquesta mena d’independència respecte dels altres rectangles és la que donarà més autoconfiança als alumnes menys destres, i alhora podrem potenciar un joc més intens, més tècnic en els alumnes que estan acostumats a jugar a futbol si a la seva zona hi col·loquem contraris amb un nivell d’habilitat alt.

L’activitat és pensada per a quart en amunt; abans és difícil d’entendre. Es pot adaptar al bàsquet i a l’handbol.

Aquest diagrama representa el camp de futbol repartit en quatre zones, marcades amb cordes o guix ( la línia del mig del camp ens pot servir com a línia divisòria). El color vermell representa un equip i el color blau l’altre. En una mida petita hem representat els alumnes amb més dificultats i a mida més gran els que tenen més facilitat en el joc.

És un cas hipotètic: un grup de tretze alumnes, dels quals sis tenen molta dificultat en el joc i set molta facilitat. El que seria ideal és que hi hagués igual nombre d’alumnes amb dificultats que d’alumnes que no en tinguessin tantes; dit d’altra manera, que els podéssim aparellar de forma matemàtica. Això, a la realitat, no passa quasi mai.

En aquest cas hipotètic hem començat demanant qui vol fer de porter. Dos alumnes poc hàbils en el joc aixequen la mà. Prefereixen la porteria a implicar- se massa directament en el joc. A partir d’aquí agrupem els alumnes per cada un dels quadrants aparellant-los per habilitat.

Noteu que a la zona 1 hi ha dos alumnes de nivell baix que competiran per la pilota; el vermell com a defensor i el blau com a davanter. Al quadrant 2 hi tindrem dues parelles prou hàbils; el nivell de joc serà alt en aquesta zona. No serà el mateix a la zona 3, on un alumne amb facilitat pel joc se les haurà de veure amb dos contraris de nivell inferior; en aquest cas, el lema serà “la unió fa la força”. Si aquests dos alumnes de l’equip vermell saben combinar el joc entre ells i amb els seus veïns de zona, poden arribar a marcar. A la zona 4 tindrem una parella que competirà a un nivell alt.

Al cap d’uns minuts farem “canvi de zona”, i els alumnes de la zona 1 passaran a la 2, i així successivament. D’aquesta forma tothom podrà jugar en totes les posicions. Si els porters es volen canviar per algun altre jugador del seu equip, tampoc serà cap problema.

No sempre caldrà jugar així, però aquest sistema dóna la possibilitat de jugar cadascú al seu nivell i alhora haver de cooperar amb els altres companys/es d’equip.

“Passa i trepitja” Vídeo sobre l’activitat

El joc consisteix en un partit de futbol on s’inclou una norma addicional: cal jugar al primer toc ( o siga, que un cop xutada o tocada la pilota cal passar-la obligatòriament a un altre, del mateix equip o no). Com que el joc del “primer toc” demana molt domini de la pilota amb el peu s’inclouen dues condicions que faciliten el joc: d’una banda es permeten dos tocs: parar i xutar.

D’altra banda s’inclou una norma que ajuda als/les menys hàbils: quan arriba la pilota es pot parar amb el peu, i si es posa el peu sobre la pilota(pilota trepitjada) ningú te la pot prendre. Quan s’ha “trepitjat” la pilota els contraris han de respectar una distància d’un metre respecte del jugador que la posseeix. El jugador que ha “trepitjat”està en situació d’avantatge i això li permetrà de fer una passada sense la pressió dels contraris.

Aquesta forma de jugar a futbol permet als més hàbils de jugar al “primer toc”, cosa que demana un cert nivell d’habilitat i que afavoreix el fet cooperatiu, ja que el jugador hàbil en possessió de la pilota no la pot controlar i fer jugades en solitari. Paral·lelament, el jugador que no té prou habilitat i que té el temor que li prenguin la pilota o l’ envesteixin per a treure-li, té la possibilitat de “trepitjar-la”, amb la qual cosa li hauran de respectar una distància que el permetrà estar més tranquil, mirar millor a qui li pot passar i a qui no, i demanarà menys compromís per part seva.

Aquesta forma de jugar parant la pilota ajuda també als alumnes a aprendre a marcar i desmarcar-se, ja que amb pilota parada sol haver més control dels jugadors i s’ improvisa menys.

És important jugar amb una pilota de futbol- sala, perquè té menys mobilitat i és més fàcil de controlar que una de futbol.

“Bàsquet sense botar”

En el joc del bàsquet l’alumne/a que domina la conducció de la pilota botant sol tenir un paper molt important en el partit. Aquell/a a qui li costa li serà difícil de participar.

Per aconseguit que tothom jugui hi ha una consigna ben simple: cal jugar sense permetre el bot (o sigui , que cal passar la pilota, amb una passada directa o botant, però mai es pot botar per conduir-la). El/la jugador/a en possessió de la pilota pot passar-la o intentar encistellar. En tot cas, no pot fer ni una sola passa; com a màxim es permet pivotar tenint sempre un peu en contacte amb el terra.

Text de ficció sobre el tema : SI PUC PARTICIPAR JA NO ODIARÉ TANT EL FUTBOL

Criteris i ítems d’avaluació sobre l’apartat 2.3

Cites d’autors sobre el tema 2.3

Per a saber-ne més:

MÉNDEZ GIMÉNEZ, ANTONIO / MÉNDEZ GIMÉNEZ, CARLOS (1999). “Los juegos en el currículum de la Educación Física”. Barcelona : Ed Paidotribo

RETORN A L’INICI