Motiu :
A l’hora de fer educació física ens solem trobar amb una diversitat
molt gran en quant als factors de tipus físic dels alumnes: alumnes hàbils,
alumnes més feixucs, alumnes coordinats, descoordinats, atents,
dispersos... aquests factors solen tenir
una relació directa amb el grau d’interès
respecte a l’assignatura. D’aquesta manera, davant d’un joc d’equip
sempre hi sol haver un grupet d’alumnes que es manté al marge i un altre grupet que ell tot sol fa tota la
feina. Només cal, per exemple, proposar un partit de “cementiri” en una classe
de 25 alumnes de Cicle Mitjà. Ens trobarem amb uns 5- 8 alumnes molt motivats
(generalment nens, que jugaran intensament, seran eliminats, recuperaran la
vida...), uns 5-8 alumnes que desertaran absolutament de l’activitat quan estiguin eliminats ( generalment nenes
), i una massa de 10-15 alumnes que segueix i fa el que pot.
Les raons del fracàs estan en el fet que una activitat de gran grup
que demani unes habilitats motrius massa elevades implica normalment la
“deserció” dels alumnes menys hàbils.
L’autoestima d’aquests es queda sota mínims o bé col·loquen una cuirassa
de menyspreu envers l’activitat, la qual cosa no afavoreix ningú.
Andrea Imeroni escriu: “
l’activitat motriu és un instrument indispensable per a mantenir un
equilibri psicofísic satisfactori (...) s’ha d’ampliar la participació en les
activitats esportives(...) Considerem
que això pot ser modificat també mitjançat jocs on es contempli la
participació de tots, cadascú al seu nivell i sense que els menys dotats es
vegin marginats”[1].
Proposta :
Fomentar les activitats en petits grups. Aquests grups haurien de ser de lliure elecció per part dels alumnes, de forma que, en la mesura del possible, cadascú triés els alumnes que competirien a la seva mesura. Si a més de petit grup hi afegim el factor del petit espai, els alumnes amb poques ganes de participar no tenen escapatòria; ningú es pot “escapar” de l’activitat. En aquest sentit, el treball per estacions és una de les millors formes d’aconseguir aquest objectiu. Està també explicat al punt 5.6(“Treballar en petit grup és més productiu”).
Exemple d’exercici:
|
Jugar
al “caçaconills” en grups de 4-5. |
|
El camp es divideix en 4,5 ó 6 rectangles o quadrats més o menys iguals. Cadascun d’ells delimita la zona on cada grup jugarà. Si es juga amb pilotes d’escuma s’evita que les pilotes se’n vagin massa lluny, i així de pas s’eviten les interferències entre un grup i un altre. |
|
En cada petit camp de joc un alumne és el que “fuig”, i els altres tres o quatre han de tocar-lo amb la pilota sense que prèviament hagi botat al terra. El joc no és competitiu, perquè quan l’alumne que “para” ( o fuig ) és tocat, no queda eliminat sinó que s’integra amb el grup dels que tiren. l’alumne que ha “tocat” al que parava passa llavors a ser el que “fuig”. |
|
Una norma important és que, quan un jugador està en possessió de la pilota no es pot moure de lloc; només pot tirar per tocar al que fuig o bé fer una passada a un altre company. Els jugadors que no tenen pilota poden moure’s tant com volen. |
|
El sentit tàctic del joc és aprendre a cobrir un contrari, jugar amb el cos sense possessió de pilota, marcar i desmarcar-se... |
El joc es pot allargar tant com es pugui. També es poden fer variants, com ara :
|
Variant : “rugbi a |
|
El que para ha de tocar al jugador que està en possessió de la pilota. Per això, els tres o quatre jugadors restants han de passar-se la pilota i desfer-se d’ ella abans de ser tocats pel que para. |
Text de ficció sobre el tema
: “A
MI MAI NO EM PASSEN LA PILOTA”
Criteris
i ítems d’avaluació sobre l’apartat 2.2
Cites
d’autors sobre el tema 2.2
