El final de la Guerra Civil representa per a Llorenç Villalonga
l'entrada dins un temps de silenci. És molt amic de Juan Aparicio,
l'home fort de la cultura franquista que li proposà la recuperació
per al món de les lletres castellanes.
Després de la Segona Guerra Mundial, més concretament
a partir de 1947, reprengué les col·laboracions de premsa,
ara en el diari Baleares de Palma, un diari oficial del règim
franquista, sorgit de la fusió en entre El Día i
Falange.
Villalonga visqué de manera interioritzada el procés
de crisi de la civilització occidental.
Començà, el 1940, la redacció d'unes peces curtes
teatrals -o relats dialogats- més tard publicats sota el títol
de Desbarats.
Dins els anys cinquanta mantingué bones relacions amb representants
del catalanisme a Mallorca: Manuel Sanchis Guarner i alguns poetes mallorquins,
sobretot Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart.
Villalonga torna al món del llibre amb La novel·la de
Palmira (1952), escrita en llengua catalana.
La publicació a Barcelona de la segona edició de Mort
de dama (1954), però, li creà un conflicte amb els correctors
d'estil del Principat.
Aleshores li mancaven dos capítols per acabar Bearn,
la seva millor novel·la. Aquesta obra havia estat redactada en català,
entre 1952 i 1954.
La novel·la passà a dos certàmens literaris, el
premi Nadal i el Ciutat de Barcelona i, publicada el 1956.
Més tard, el 1961, Bearn, rebé el Premi de la
Crítica 1963 i una enquesta de Serra d'Or la situà
en segon lloc dins la novel·lística de postguerra. |
