• Sóc la nena petita de la plaça del Veïnat. Em presento: faig un metro zero vuit i sóc primeta. L'Anna Manel·la em va idear de bronze. Estic clavada a terra, però a la nit surto a explorar tot Salt. Molta gent em diu “Adéu”. Quan volto em fixo amb les escultures, que en tenim moltes. No ho digueu a ningú, però fem denteta a alguna ciutat més gran...

La nena de l'”Adéu” explica que ha simpatitzat molt amb els animals, grans amics dels escultors. Ha vist “La font dels peixos”, de Claudi Díaz, que és la primera escultura que vàrem tenir a Salt, el 1957. Després varen arribar “Tortuga, tortuga”, de Pep Camps, la “Baralla d'amor”, de Josep Lluís Pasqual, el “Conjunt de la font del Paradís” i “Les llúdrigues”, ambdues de Lluís Mateu.

• M'agrada la companyia de tants animals -diu la nena- i encara en voldria més, em fan pensar en la tendresa, que ens convé molt. Que no tot siguin autobusos, males cares i corredisses. Però per damunt de tota la fauna hi ha la meva estimació a les persones de Salt. Homes i dones que són recordats en les nostres escultures, com protagonistes de la cooperació ciutadana. Fins i tot un ocell s'ha posat a l'”Indret familiar”, molt íntim, que ha construït Xavier Medina. I Lluís Molins ha alçat el merescut “Homenatge a la família treballadora”. A la façana del mercat hi tenim “La parella” d'Emília Xargay, com un símbol de les preocupacions quotidianes. El “Matrimoni” de Lluís Vilà, traça una silueta, emblema d'una institució social de les més antigues. Josep Maria Oliveras posa una “Taula desada”, a punt per a celebracions entranyables. Tot sembla beneir-ho la “Mare del Bell Amor”, d'Antoni Delgado. Però la fragilitat dels intants feliços queda evident en el posat de “La ninfa del paradís esquizofrènic”, escultura de Rosa Serra, a un recés prescrit per facultatius, que es pot relacionar amb aquell títol de “Fràgil o la madona de la manta", que Roser liveras ha donat a la seva obra.

La nena de l'"Adéu" ha vist dues escultures que interpreta com a signes de l'esperit treballador de la gent de Salt: són el moviment continu de l'aigua de la "Font Monumental" de Santiago Planella, i "l'Hortalà", de Xavier Medina. L'aigua nervi de la sèquia i dels recs, i l'horta, terra de constant duresa, esdevenen els millors escuts d'armes de pau de moltes generacions.

• Voldria avisar tota la mainada com jo que al món no tot són flors i violes. He vist que Francesc Torres Monsó ha fet una escultura que ja ho diu tot: "Nou ordre mundial". Vol despertar les conciències de que la pau s'ha de treballar, s'han d'adreçar moltes coses que ara van tortes. Però també hem de viure amb alegria, com ens proposa "l'Al·legoria improbable", de Leonard Beard. I vivim en companyia de les grans construccions de la civilització, com ens recorda la "Cúpula invertida" de Josep Admetlla.

Tenim una escultura que fa pensar, pel seu nom, en unes inqualificables proves de bombes atòmiques; l'escultura és de Jordi Gispert, es diu "Mururoa", un illot de la Polinèsia on va fugit tot senyal de vida. Tant de bo aquest nom de guerra ens faci desitjar més la pau. Que l'escultura ens ho vagi recordant.

La nostra amiga, la petita guia, explica que la cultura de la pau es pot entendre com una porta que, per passar-la, primer s'ha de construir:

• Fixem-nos en la "Porta Transversal", de Jaume Faixò -il·lustra la nena- : a mi em sembla que tots aquells rierencs signifiquen la nostra aportació a la construcció de la mateixa porta. Se'n necessiten molts.

La nena m'ha confessat que s'estima molt "Les Loles" de Josep Ma. Corominas. Podrien ser les seves àvies. També ha sentit dir que una de les Dolors era l'àvia del propietari del terreny, en aquell carrer, i l'altra Dolors era l'àvia del constructor d'aquella casa. Els pobles no serien res sense les àvies.

• Les Loles -ara a la meva amiga li brillen els ulls molt especialment- me les he guardades pel final perquè me les estimo molt des d'un dia que vaig llegir una cosa ben bonica: l'escriptor Antoine de Saint-Exupéry diu que "estimar no és pas, únicament, mirar-se els ulls l'un a l'altre, sinó mirar junts cap a la mateixa direcció".

Fixeu-vos que "Les Loles" s'estan plàcidament sentades, mirant la gent que va i que ve. Miren juntes! Quan passo davant seu, amb la meva fortalesa de bronze els deixo un "Adéu" i un somriure d'agraïment perquè continuin mirant-se Salt amb tot el cor.

Jordi Dalmau

Cal·ligrama de l'autor / Text publicat a "La Farga" /
Fotografies d'Antònia Gimbernat
"La Mare del Bell Amor". Fotografia de Josep Planas