30/04/200. CARLES MONEREO.

Professor titular al Departament de Psicologia de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quin personatge del món de l'educació l'ha influït més?
- Crec que com a estudiant vaig passar la major part dels "xarampions": Skinner, Piaget, Vigotski... que, com sabeu, no tenen massa a veure entre ells.
També autors coetanis de renom: John Nisbet, Barbara Rogoff, Michael Pressley... Però, per ser sincer, els que m'han estimulat més en molts moments, posant en crisi idees i plantejaments, han estat col·legues amb els que he tingut la sort de col·laborar en algunes ocasions: Cèsar Coll, Nacho Pozo, María José Rodrigo, entre molts altres. Com deia Oscar Wilde: "Quan es roba a un és plagi. Quan es roba a molts és investigació". Com qualsevol investigador sóc deutor de moltes veus que m'acompanyen en tot moment.

Citi'ns ara, un personatge històric pel que senti una especial predilecció.
- Ja comencem...! Un només? Segurament, Groucho Marx perquè és fictici i alhora real. No és històric, però ha fet història: és intemporal; un dels pocs personatges que el meu fill Carles (que ara té 16 anys) i jo, podem compartir. Podria quedar-me amb una de les seves frases "històriques" (potser referides a personatges suposadament més històrics i seriosos com ara Hitler o Franco): "Jo mai oblido una cara, però amb vostè faré una excepció".

Un encert de l'educació actual?
- Sens dubte la integració dels alumnes amb necessitats educatives especials a l'escola ordinària. Al 1985, vaig escriure la meva tesi doctoral sobre aquest tema i em vaig adonar de què significava una autèntica "revolució silenciosa" que ha estat, en bona part, responsable de la majoria de reformes educatives que ha viscut i està vivint Europa i, per descomptat, el nostre país. En un moment com l'actual en què moltes veus reaccionàries, contràries a l'escola inclusiva, comencen a sentir-se amb virulència i quan estan apareixent les primeres mesures regressives i contrareformistes, cal no oblidar que la nostra és una escola comprensiva on tenen cabuda tots els nens i nenes, no important la seva ètnia, extracció socioeconòmica o desavantatge físic, psíquic o emocional . Es tracta d'un assoliment sense precedents que hem de preservar i oferir a les futures generacions.

... I, una mancança?
- El principal recurs sempre és el factor humà i encara que s'ha repetit sense parar, no deixa de ser veritat: cal dignificar la professió docent. Això considero que passa per prendre una sèrie de mesures que, per raons d'espai, només puc enunciar: Una formació inicial del professorat vinculada a cada llicenciatura universitària. Una carrera docent amb sistemes de promoció i incentivació econòmica clars i socialment valorats per aquells que demostrin ser més competents i tenir més motivació pel seu treball. Uns equips directius professionalitzats amb remuneracions a l'alçada de la seva responsabilitat. Un departament d'orientació a cada centre, coordinat per un assessor-a psicopedagògic-a, que compti amb els recursos necessaris per desenvolupar la seva feina. I, finalment, unes inversions en plans de formació i no només d'informació, estables i contextualitzats que impliquin a la comunitat educativa de cada centre.

Quin ha de ser l'element més irrenunciable a qualsevol escola?
- Ensenyar a pensar. En els temps accelerats que vivim-patim, l'escola encara és un espai on els éssers humans podem parar-nos a pensar i reflexionar sobre teories, procediments, actituds, valors i, fins i tot, sobre la nostra pròpia manera de pensar. Els psicòlegs hem anomenat metacognició a la capacitat dels humans de ser conscients dels nostres propis processos mentals. Es tracta d'una capacitat molt valuosa perquè ens permet supervisar les nostres accions i pensaments i aprendre dels errors. L'escola, sobretot, hauria de facilitar el desenvolupament d'aquesta capacitat metacognitiva.

Considera certa l'opinió que, en conjunt, moltes famílies han desertat de la responsabilitat en l'educació dels seus fills?
- És una evidència. Malauradament, ara per ara, algunes sèries de televisió, diversos grups musicals i uns quants anuncis de publicitat, estant educant en models de conducta molt més que moltes famílies. La deserció és deguda a factors sociològics ben coneguts, com la llargària de la jornada laboral o la dificultat de comunicació intergeneracional, però també i sobretot a un conflicte entre valors que, erroniàment, es consideren oposats: el rebuig a les normes de disciplina i a les sancions, enteses com a formes autoritàries i repressives que cal desterrar i, la necessitat de posar límits i orientar a algú que està en període de maduració; la tensió entre sengles postures porta amb massa freqüència a l'abstenció parental. Estar "educat", significa ser capaç de posar-se els límits un mateix i, per això, cal que abans s'hagin establert criteris, lògicament raonables i raonats, per limitar les pròpies accions.

Què es pot fer amb aquell alumnat que no supera l'escolarització obligatòria amb èxit?
- Jo negaria la tesi fonamental. L’escolarització obligatòria no pot ser selectiva; s’està formant a futurs ciutadans i ningú pot suspendre de “ciutadà”, com ningú ho pot fer d’ésser humà (llevat d’algun cas extrem que tots podem tenir en ment). Els centres, durant l’etapa d’ensenyament obligatori han de garantir que qualsevol alumne pugui integrar-se plenament a la societat i sobreviure-hi. Posteriorment cal oferir diferents itineraris formatius de diferent durada, naturalesa (més conceptuals, més procedimentals) i grau d’aprofundiment per respondre als interessos, necessitats i capacitats de tots els aprenents, futurs professionals.

Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació a l'escola?
- Per a mi la frase de Landa: “el professor que pot ser substituït per un ordinador (alguns, fins i tot, per un projector de transparències), mereix ser substituït per un ordinador” continua sent decisiva per entendre aquest paper. Les TIC s’han de reservar per totes aquelles funcions que estan més vinculades a la transmissió d’informació actualitzada, mentre que els professors han de concentrar la seva feina en aquells àmbits en què difícilment poden ser substituïts: ensenyar a reflexionar, a ser crític, a ser creatiu a través, sobretot (encara que no exclusivament), d’interaccions presencials.

Com es pot fer possible el concepte "L'educació al llarg de la vida"?
- No caldrà fer-ho possible, serà una necessitat per sobreviure: actualitzar-se o fer-se a un costat. Abans existien uns períodes ben diferenciats entre formació i treball que coincidien amb el pas de la joventut a la maduresa. Actualment, som aprenents a perpetuïtat i la frontera s’ha esvaït. L’obligació d’estar al dia, no només en l’àmbit laboral, també en el cultural, científic, estètic, etc. fa que l’ofici d’aprenent, és a dir, de persona amb altes habilitats d’aprenentatge que sap on cercar la informació més rellevant, com seleccionar-la, de quina manera assimilar-la i utilitzar-la per uns objectius específics, sigui un dels que té més futur. En alguna ocasió hem parlat d’aprenents “estratègics”, persones capaces de planificar, autoregular i autoavaluar els seus processos d’aprenentatge en funció d’unes determinades finalitats. L’escola hauria d’afavorir aquest perfil d’estudiant fent real el famós desig d’ensenyar a aprendre.

Considera que els mitjans de comunicació, especialment la televisió, col·laboren en l'educació general de la població?
- Sens dubte hi col·laboren. Sovint les primícies de la Ciència, la Tecnologia, les Humanitats no estan a l’escola, sinó als mitjans de comunicació. També hi és, òbviament, la desinformació, la maledicència, la barbàrie, etc. Penso que l’aspecte crucial no és tant (o no només) què es veu o se sent, sinó amb qui es veu i se sent i quin paper juga aquest/s acompanyant/s (en Psicologia en diem els agents mediadors). No és el mateix veure “Hermanos o Marcianos” tot sol, que amb algú que s’ho empassa tot cru, sense “filtres”, que veure-ho amb algú que compara, analitza, interpreta, critica explícitament el que està veient i proporciona al nen o la nena espectadors (o radioients, o navegants a internet) criteris i eines mentals per comparar, analitzar, interpretar i criticar el que l’envolta. Recordem les idees de Vigotski, la interacció, especialment a través del llenguatge parlat, s’interioritza i es converteix en un llenguatge intern que ens permet regular el nostre pensament. Si aquest llenguatge interactiu no existeix, és pobre o acrític, també ho serà el llenguatge del pensament amb el que els nens elaboren i gestionen les idees.

Què és més important preparar els alumnes pel futur o preparar el futur per als alumnes?
- De fent són dos pols del mateix contínuum. Mentre els preparem per un futur més incert que mai i, afortunadament, ells en part es rebel·len i també aprenen altres competències que necessitaran i que sovint els adults valorem poc, alhora també van construint aquest futur. Ens hem queixat de que sovint a l’escola professors del segle XX, ensenyen continguts del segle XIX a alumnes del segle XXI. Resoldre aquesta paradoxa suposa traspassar coneixements (conceptes, procediments i actituds) que van ser útils per entendre i interpretar el món que coneixem i que preveiem seguiran sent útils en un futur immediat però fent un esforç per respectar (i si és possible integrar en els currículum) altres aprenentatges que formen part d’una cultura juvenil que a cops ens resultarà poc comprensible i de vegades rebutjable.

Un llibre?
- “El perseguidor y otros relatos” de Julio Cortázar. Impressionant el retrat del saxofonista de jazz Charlie Parker.

Una cançó?
- Una és impossible... “I’ve got you under my skin” (per exemple cantada per Ella Fitzgerald), “Malos tiempos para la lírica” de Golpes Bajos i “Cambalache” de Julio Sosa o qualsevol cançó de Presuntos Implicados o de Sade.

Una pel·lícula?
- Educativa: La versió Browing. No educativa (o potser sí): qualsevol dels germans Marx.

Un paisatge?
- Barcelona des del Pub Mirablau, a dalt de l’avinguda del Tibidabo.

Un desig per a l'escola del futur?
- Desmentir Negroponte quan afirmava que, si un cirugià del segle XIX aparegués a un quiròfan actual no entendria res del que allí passés, però si ho fes un professor del mateix segle a una classe d’un centre qualsevol, tot li resultaria familiar. L’escola del segle XXI, comprensiva, cooperativa, solidària, afavoridora de l’autonomia d’aprenentatge i d’un pensament crític i alliberador, en cap cas hauria de ser fàcilment “reconeixible”.