Marc teòric

Comunicació

La llengua és l’instrument de comunicació humana per excel·lència. No es coneix cap civilització que no hagi desenvolupat un sistema de comunicació oral. Però no només ens serveix per comunicar-nos, sinó que alhora ens permet ordenar el pensament. La llengua oral va acompanyada del llenguatge corporal i queda facilitada pel context en què es desenvolupa la comunicació.

La llengua escrita és un altre estadi de la comunicació, i de fet, no totes les cultures hi han accedit. La llengua escrita canvia l’estil cognitiu: ha de ser més explícita, perquè no disposa d’altres recursos com són el gest i la mirada, ni  té un context compartit per emissor i receptor que faciliti la comunicació. També té la qualitat de fixar el missatge i mantenir-lo en el temps.

Però hi ha persones que, per les seves característiques, no poden usar el llenguatge, o no el poden utilitzar d’una manera completa. Per això han d’utilitzar sistemes augmentatius i alternatius de la comunicació: els SAAC.

Els sistemes alternatius i augmentatius de la comunicació (SACC)

S’entén per comunicació alternativa qualsevol forma de comunicació diferent de la parla que sigui emprada per una persona en contextos de comunicació directa (cara a cara). Per exemple, l’ús de signes manuals i gràfics.

Quan es parla de comunicació augmentativa, es fa referència a una comunicació de suport o ajuda. Els llenguatges utilitzats són els mateixos, però la paraula augmentativa ressalta el fet que l’ensenyament de les formes alternatives de comunicació té un doble objectiu: promoure i recolzar la parla i proporcionar un mitjà de comunicació mentre aquesta no apareix.

Destinataris

Els destinataris dels sistemes alternatius i augmentatius de la comunicació (SAAC) són persones amb greus problemes de comunicació, de llenguatge o de parla, causats per una discapacitat motora o altres trastorns de desenvolupament com poden ser el retard mental, l’autisme o els dèficits específics del llenguatge. També són útils per a persones que per un accident o malaltia  tenen problemes de comunicació, llenguatge o parla.

En podem distingir quatre grups:

a)     Persones que necessiten un mitjà alternatiu d’expressió, però que tenen una comprensió oral bona. Per exemple: persones amb una discapacitat motora.

b)     Persones que necessiten un llenguatge de suport durant un temps, ja que s'espera que podran usar la llengua oral més endavant. Per exemple: persones amb una disfàsia de desenvolupament o amb la Síndrome de Down. En aquest cas la funció dels SAAC és facilitar el desenvolupament de la parla i evitar les conseqüències psicosocials que provoca la manca de comunicació (problemes de comportament, aïllament dels companys, desenvolupament encara més lent de la comunicació...).

c)      Persones que necessiten un llenguatge alternatiu, tant per la  comprensió com per l’expressió. Per exemple: alguns nens amb autisme o amb retards mentals greus.

d)     Mereix especial atenció el cas de les persones sordes. Com que no els arriba la llengua oral o els arriba molt distorsionada, aquesta no es desenvolupa. L’afavoriment de la comunicació passa per tres vies possibles:

• Fer arribar la llengua oral mitjançant audiòfons que aprofiten les restes auditives de les persones que els duen i els fan arribar el so amb la màxima qualitat possible, tenint en compte les seves característiques.
• Utilitzar el llenguatge signat per acompanyar la llengua oral, facilitant d’aquesta manera la comprensió i l’expressió.
• Utilitzar el llenguatge de signes que és una llengua amb una estructura pròpia emprada per les persones sordes.

Els diferents SAAC

a)     Signes manuals: ala majoria de països hi ha dos tipus principals de sistemes de signes manuals: el sistema de signes manual i el llenguatge signat.

El sistema de signes manual és l’usat pels no-oients. Té una gramàtica i una sintaxi pròpies. Hi ha diferències entre els llenguatges de signes dels diferents països. Els signes, la gramàtica i l’ordre de la frase són diferents. En general, rep el nom del país al qual pertany. Per exemple: el llenguatge de signes català.

El llenguatge de signes que acompanya la parla, en segueix l’estructura i té la mateixa gramàtica i sintaxi que la llengua parlada. Rep el nom de la llengua corresponent. Per exemple, el català signat. Són llenguatges pedagògics elaborats per professors de no-oients per representar amb signes el llenguatge parlat. La majoria dels signes d’aquest llenguatge procedeixen del llenguatge de signes dels no oients. En general s’utilitza com un llenguatge augmentatiu.

b)     Els sistemes de signes gràfics: generalment impliquen ajudes tècniques que van des dels simples plafons de comunicació sobre paper, fins a l’ús d’ordinadors. Són sistemes de signes logogràfics: cada paraula es representa amb un dibuix. La paraula, i no la lletra, constitueixen la unitat més petita del llenguatge. Els més coneguts i usats són l’SPC i el BLISS.

• L’SPC (sistema pictogràfic per a la comunicació) té al voltant de 1.800 signes que són dibuixos simples fets en negre sobre blanc i cadascun d’ells representa un concepte. Al damunt hi tenen la paraula escrita. Excepcionalment, quan el concepte és molt abstracte, només s’escriu la paraula.
• El BLISS està format per 100 signes bàsics que es poden combinar per formar paraules noves. Requereix un grau d’abstracció més alt que l’SPC.
• També hem d’esmentar les MIC (magatzem d’icones  catalanes), que és un catàleg d’imatges en el que s’han recollit conceptes quotidians com ara aliments, festes, llocs,... i que són necessaris per comunicar-se en el nostre entorn. Aquestes imatges són utilitzades per complementar l’SPC o el BLISS.