Josep Pujol, "Micer Johan Bocaci i mossèn Joanot Martorell: presències del Decameron i de la Fiammeta al Tirant lo Blanc", Llengua & Literatura, 9, 1998, 49-100.

En la mateixa línia que en un article anterior, l'autor exemplifica nombrosos manlleus  amb diferents graus de literalitat que efectua Martorell a obres de Boccaccio.  Comença amb una referència directa al Filostrato (capítol 328), tot i que aquesta obra de Boccaccio no és utilitzada estilísticament per Martorell. Continua amb el Decameron, que Martorell llegia en una versió italiana, i acaba amb la Fiammeta, que arriba a Martorell a partir de la traducció catalana quatrecentista. L'anàlisi minuciosa dels préstecs permet afirmar que és la Fiammeta i no el Decameron (com s'havia apuntat fins ara) l'obra que Martorell coneix millor i aprofita més.

Tot i que la presència de Boccaccio al Tirant no es dóna en la concepció inicial de la novel·la perquè els préstecs al Decameron no són anteriors al capítol 271 i els de la Fiammeta al 216, l'ús del model literari que li proporciona Boccaccio és perfectament coherent amb les intencions literàries de Martorell i amb les altres fonts que manipula. La Fiammeta s'adequa tant als seus objectius que la seva incorporació tardana a la novel·la es produeix sense cap mena de brusquedat ni de fissura, encara que hi hagi trenta capítols   del Tirant que en presentin manipulacions.

A partir de l'estudi dels fragments "seleccionats, triturats i reciclats" per Martorell, Josep Pujol treu conclusions sobre la manera de treballar del gran novel·lista: Martorell té al davant un llibre determinat i el va saquejant a mesura que escriu.

Martorell s'interessa sobretot per la retòrica, i "dirigeix la seva atenció al detall, a paraules, frases i períodes susceptibles de servir l'expressió d'un sentit determinat en un moment determinat", sense cap intenció cultural de més ampli abast.

L'escriptura de Martorell, els seus mètodes compositius, no poden ser explicats per l'atzar, sinó que Martorell té una   clara "voluntat literària d'emular tècniques de composició d'origen escolar" a partir de referents literaris en llengua vulgar. Martorell escriu, doncs, entreteixint autoritats retòriques diverses, la qual cosa pressuposa un accés  fàcil als  llibres i una intel·ligència lectora. Martorell és un home de cultura, alguna cosa més que un cavaller bregós, mig bandoler i enfonsat en la misèria com s'ha documentat fa pocs anys.

El que aconsegueix Martorell és que simples esquemes narratius romànics (historiogràfics, exemplars o cavallerescos) obtinguin el prestigi de la història antiga i el "gentil estil" de la retòrica classicitzant. "A anys llum de 'micer Johan' per cultura i per coherència ètica i literària, mossèn Joanot treballa, tanmateix, amb els seus mateixos mètodes".

Retorn a bibliografia
Retorn a "Aspectes de la novel·la"
Retorn a l'inici