Giovanni Boccaccio (1313-1375), home culte i de prestigi, que actuà d'ambaixador per a la ciutat de Florència, amic de Petrarca i gran escriptor, va tenir repercussions en la literatura catalana medieval.

De la seva àmplia obra (escrita tant en italià com en llatí, en vers i en prosa), en podríem destacar el Decameron (1349-51), conjunt de cent novel·les que s'expliquen deu joves que fugen de la pesta negra que va assolar Florència (i Europa) el 1348.

El Decameró va ser traduït al català el 1429 (a Sant Cugat del Vallès) i molt llegit pels contemporanis, com ho demostren, per exemple, les referències que hi ha al Tirant lo Blanc.

Vet aquí unes de les paraules que pronuncia la princesa Carmesina davant del cos de Tirant, mort:

O vosaltres, dones e donzelles mies! No ploreu, stojau aquexes làgremes a més desijada fortuna, car molt prest plorareu lo mal present ensemps ab lo sdevenidor: baste que yo plore e lamente, perquè aquests són mals meus. (citem segons l'edició de Hauf-Escartí, València, 1990).

I ara vegeu les paraules que es poden llegir a la novel·la IV.1 del Decameró de Boccaccio, adreçades al seu pare per Gismunda, que s'ha pres un verí després de la mort del seu enamorat Giscard:

Tancredi, estoga aquexes làgremes a menys dolorosa fortuna que aquesta e a mi no les dons, car no les desitg.   

Retorn a "Préstecs literaris detectats"
Retorn a "Llegim el text des de la literatura"
Retorn a "Propostes de lectura"
Retorn a l'inici