Aspectes antropològics

El Nadal que ens ha arribat i que celebrem gran part de la ciutadania a l'actualitat agafa una sèrie de components i tradicions de diferents moments i cultures que marquen els diferents ritmes de la festa. Molts d'aquests elements es solapen entre ells, per exemple el Pare Noel i els Reis d'Orient, que tenen el mateix significat antropològic i emocional pels infants.

El Nadal ha esdevingut un gran negoci i últimament tot sembla que s'hagi de celebrar en funció del que marquin les grans multinacionals, i de rebot el petit negoci. Però, una cosa queda clara, cada grup, escola, família, ... celebrarà aquells moments i aspectes amb els quals se sentin més identificats i a gust sense que això vulgui dir que ho facin de manera perpètua.

El Nadal és una època de l'any on els àpats contundents, les fires, les representacions costumistes i els regals es fan habituals. El paisatge urbà també apareix diferent amb llums i guarniments que donen color als carrers de pobles i ciutats.

El dia de Nadal recorda el naixement de Jesús i presideix en certa manera tots aquests dies festius. El Nadal se celebra des de meitats del segle IV: el primer text que s'hi refereix, en llatí, data del 354 dC, pocs anys abans que l'emperador Teodosi fes del cristianisme la religió oficial de l'Imperi Romà. Però, segles abans moltes cultures ja celebraven l'arribada del solstici d'hivern, que s'escau el 21 de desembre. A partir d'aquest dia, les hores de sol comencen a allargar-se a poc a poc, fet que antigament es prenia pel triomf de la llum sobre la foscor.

El Tió

El tió era un tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al cremar, donava béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules i torrons.

Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el tió és un gran tronc que es posa a cremar al foc a terra, uns dies abans de Nadal. A partir d'aquesta forma més primitiva el tió evoluciona. El tió és un tronc, triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina de la casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Ben aviat, aquesta característica d'animal fantàstic es reforça a partir d'afegir al tronc unes potes, aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, posar-hi una llengua I així trobem el tió tal com el coneixem ara a ciutat: un personatge que sembla una bèstia, que cada any arriba uns dies abans de Nadal, que resideix a la cuina o, sobretot, al menjador i al qual cal donar aliments - els tradicionals eren garrofes, pa sec ara li posen més coses - i aigua, per tal de rebre els seus obsequis. A ciutat ens trobem així amb tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per tots els fills d'una casa, i encara ha passat d'una generació a l'altra.

D'una forma o altra el tió té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat amb el temps: primer eren bàsicament dolços, neules, torrons allò que es necessitava per a celebrar la festa; avui hi ha una tendència a fer servir el tió per a fer presents de més envergadura. Amb tot, cal diferenciar la tradició del tió d'altres costums i personatges nadalencs. El tió no ha estat mai una màquina de portar regals. El tió és fa cagar, segons el costum de cada casa, la Nit de Nadal - tradicionalment, després de la Missa del Gall - o el mateix dia de Nadal.

A diferència d'altres costums i personatges, procedents de cultures d'altres països, dels quals només en coneixem la forma més superficial (arbre de Nadal, Pare Noël, etc), el tió ha conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el tió és una cerimònia domèstica o de petita comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el cant d'una o més cançons característiques per acabar finalment colpejant el tronc amb força.

L'arbre de Nadal

Des de l’antiguitat tant els xinesos, hebreus, o egipcis, sempre havien considerat els arbres de fulla perenne verda com símbol de la vida eterna, però les creences més fortes, i que s’acosten més a la tradició és la dels països nòrdics com Suècia i Noruega. Aquests països i amb motiu d’una sèrie de festes paganes relacionades amb el solstici d’hivern consideraven l’avet com un arbre majestuós i amb poders.

En els països nòrdics era considerat com l’arbre del naixement (triomf i naixement de la claror contra la foscor) degut a que en aquests hiverns freds i coberts de neu, era l’únic arbre que realment ressorgia per sobre de tots en alçada i amb verdor i eufòria.

Pare Noel

Existeix la llegenda d’un holandès anomenat Sant Nicolás de Mira (Sinter Klass) que era famós per ajudar a la canalla, pobres, o gent amb problemes. Segons conten, aquest home a part d’ajudar a la canalla, el dia del seu Sant (6 de Desembre), es dedicava a fer-los regals i que posteriorment, aquesta data es va anar desplaçant fins fer-la coincidir amb els vols de Nadal. La difusió de la festivitat va fer-se, a la seva manera segons el país que la feia "Knecht Ruprecht a Alemanya"; "Pere Noel a França"; "Father Chistms a Anglaterra"; .... Però l’aparença d’aquest personatge era la d’una persona vestida com el bisbe, i amb un aspecte més aviat seriós.

La figura actual de Santa Klaus, va ser obra d’un caricaturista nord-americà als voltants del segle XIX i potenciat per una campanya publicitària al 1930 d’una beguda de refresc que va fer l’aparença més simpàtica, i amb la creença de que és un personatge que viu al Pol Nord, d’on cada any es desplaça cap arreu per repartir regals.

Els Reis mags d'Orient

En la antiguitat el qualificatiu de mag és donava a la gent que endevinava el futur mitjançant l’interpretació de les estrelles. Segons diu la història, va haver-hi el sorgiment d’una estrella, interpretada pels mags, que coincidia amb el naixement de Jesús i que havia de ser rei dels Jueus. Llavors aquestes mags que venien de l’Orient és varen desplaçar fins a Jerusalem, per veure aquest recent nascut que hauria d’ésser el Salvador de l’humanitat.

El nom de reis es va donar cap al segle XII i que significava que eren els grans representants del país d’on eren originaris. Els colors de la pell dels Reis era representatiu de que eren els emissaris de totes les races, sigui blanca, negra, o la morena (moros, gitanos,...) El nombre de Mags no esta clar, però el nombre de tres, va dir-se perquè era la interpretació dels regals oferts al recent nascut com a proper Rei de reis "Or pel Pare com a Rei"; "Encens per l’Esperit Sant" i "Mira pel fill, com a símbol funerari per la futura mort a la Creu".

La data del 5 de Gener va donar-se després i s’ha guardat com a data "Màgica" per el repartiment de regals entre tothom.

Pessebrisme

Sant Francesc d'Assís és tingut com a patró dels pessebristes, ja que ell fou el primer que en va crear un. Era l'any 1223, al poble d'Assís (Itàlia) quan per Nadal, el pare Francesc posà en marxa els seus companys del convent de Fonte Colombo cap a un bosc de Greccio, per celebrar-hi la missa. L'altar d'aquella missa fou una menjadora o pessebre d'animals, plena d'herba seca. Tot molt senzill, molt humil, un bou una mula a cada costat de la menjadora. Així seria el primer pessebre, que els mateixos pares franciscans anaren divulgant.

Mica en mica el pessebre sortí de les esglésies i ja era molt popular a finals del segle XV, sobretot a Nàpols. El Rei Carles III, Rei d'Espanya i Nàpols, en el seu palau de Nàpols feia construir cada any meravellosos pessebres. Del palau reial passà la costum a les cases dels nobles, i així arribà a les nostres terres.

Al segle XVIII hi hagué una època de gran esplendor, la mateixa fira de Santa Llúcia, que cada any es desenvolupa al redós de la catedral de Barcelona es va instituir el 1786, i alhora sorgí un figura cabdal, l'escultor Ramon Amadeu i Grau que s'especialitzà en figures de pessebre.

L'afecció a fer pessebres, amb les figures característiques és una tradició que es ve conservant i són moltes les llars que de manera més o menys artística construeixen el seu pessebre. També hi ha els anomenats pessebres artístics que ha donat peu a la creació d‘una Associació de pessebristes, i s'han fet, autèntiques obres d'art.

També existeixen els Pessebres vivents. Es tracta de la representació del mateix pessebre casolà, però fet en un marc, a l'aire lliure i reproduint la imatge de les figures que son persones.