Aspectes antropològics

La celebració de l'última setmana de l'octubre i primers dies de novembre (1 i 2) s'ha d'ubicar en tres contextos diferents però interrelacionats entre si. L'enfocament de la festa tindrà un cos principal en funció de l'edat dels infants als quals vagi destinada.

Aquests tres contextos són:

• L'estació de la tardor
• Festa de Tots Sants i Difunts
• La Castanyada

L'estació de tardor

Antigament l'any començava a l'inici de la tardor, a l'equinocci de la tardor, quan començava la sembra al camp. A la natura, la tardor, porta canvis importants: les nits es fan cada vegada més llargues i els dies més curts, el color dels camps es torna marronós, cauen les fulles dels arbres, comença el fred, les pluges, les primeres neus i el vent, molts animals es preparen pel letarg hivernal, els ocells emigren a altres indrets.

Estem, doncs, a l'inici de l'estació morta. El pagès sembrarà el gra que germinarà en quan torni a fer el bon temps allà a la primavera. Per tant, una vegada feta aquesta feina l'home haurà d'esperar a dins de casa seva i fer altres feines.

Festa de Tots Sants i Difunts

Les festes de Tots Sants i de Difunts (1 i 2 de novembre) són, a les seves arrels, festes de tardor que ens anuncien la imminent proximitat de l' hivern.

Aquestes festes d'inici de canvis a la natura servien per a establir les relacions entre els vius i els morts. Hi ha una dualitat entre l'escurçament del dia i la llargada de la nit, amb la preparació de l'activitat a la natura. I això l'home ho ha lligat amb les relacions vida-mort, o el que és el mateix, persones vives i persones mortes, persones que són entre nosaltres i que veiem i aquelles que hi són però que no veiem.

Aquesta festa recorda els morts, els que ens han deixat, els que un dia van ser-hi entre nosaltres. És un homenatge a les seves ànimes, perquè descansin tranquils al seu món. Tots sabem que un dia o un altre nosaltres també formarem part del món dels morts. És un homenatge a allò desconegut i que ens fa tanta por.

Per aquest motiu fem ofrendes: flors, oracions, menjars, vins, etcètera, es visiten els cementeris, s'ornen les tombes amb flors, es parla amb els morts i es creu que les ànimes tornen des del migdia de l'1 fins al migdia següent, i fins i tot que descansen sobre les cadires i ens parlen.

S'encenen focs amb propietats màgiques la nit del 31 d'octubre, llumenetes especials que cremen sobre una capa d'oli els dies de Tots Sants i de Difunts, i que assenyalen a les ànimes el camí cap a casa.

Com que les ànimes dels difunts tornen a buscar el caliu del foc i a confortar-se per a la bona acollida que rebrien dels parents, a moltes masies de Catalunya se'ls prepara un llit calent per si volen estirar-s'hi.

Entre els morts hem de diferenciar dos tipus. Els primers són aquells que ens van deixar després d'una llarga malaltia, o perquè simplement eren vells i ja ho tenien tot fet en aquesta vida. Però existeixen uns altres morts, les ànimes en pena. Aquests segons ens van deixar de sobte, sense que ningú, ni els mateixos s'ho esperessin. Les ànimes en pena sempre tenen la tentació de tornar entre els vius per a arreglar allò que no van poder tancar en vida, per aquest motiu els vius els temen.

Orígens del culte als morts

Més enllà de la fita anual de canvi d'estació, els voltants del dia 1 de novembre s'omplin de misteri i de culte als morts i a les seues ànimes a les antigues cultures cèltiques de Britània i d'Irlanda.

La nit del 31 d'octubre se celebrava l'any nou, o trànsit de l'estiu a l'hivern, amb el festival de Samhain, un dels quatre que marcaven el canvi d'estació i en què les bruixes britàniques celebraven els aquelarres, que són les reunions nocturnes que feien les bruixes i bruixots per a rendir culte al diable. Els altres tres es celebraven els vespres de l'1 de maig, del 2 d'agost i del 2 de febrer, és a dir, sempre quaranta dies després dels equinoccis i solsticis.

En aquesta festa s'encenien fogueres, tant a Gal·les com a Irlanda, Escòcia (les samhnagan) i a l'illa que hi ha entre ambdues, Man.

Al foc del Samhain se li atribuien propietats màgiques i a Irlanda servia per a reencendre els focs de totes les llars.

Els saxons que en el segle V d.C. ocuparen els territoris cèltics van recollir la tradició del Samhain, que posteriorment van transformar en el cristianitzat All Hallow Even (o "vespra de tot el sagrat"), antecedent terminològic i simbòlic de l'actual Halloween (o Hallowe'en), celebrat amb mascarades a les Illes Britàniques i introduït amb gran èxit als Estats Units d'Amèrica pels emigrants irlandesos. Durant eixa celebració, que evoca la visita de les ànimes, i el passeig de bruixes, follets i fantasmes, els nens es disfrassen i van de porta en porta duent farols fets amb carabasses buides i foradades de manera més o menys artística per a què s'assemblin a un cap humà. Quan se'ls obre la porta criden "trick or treat", per a indicar que gastaran una broma (trick) als qui no els hi donen un petit regal (treat), com diners o llepolies.

Al món mediterrani, els antics grecs pensaven que entre l'1 i el 2 de novembre Hades (Déu dels Morts, anomenat posteriorment Orcus o Dis Pater pels romans) permetia ascendir a la superfície de la Terra als espectres dels qui havien estat bones persones, per a què puguessin manifestar-se als seus descendents i parlar amb ells mitjançant sorolls. Cal dir, que Hades al món cristià s'utilitza per a referir-se al lloc on resideixen les ànimes que han caigut en desgràcia.

La diada dels morts del calendari celta va ser adoptada per l’església l’any 1000 que, a més va crear un substrat vinculat amb la mort dins el calendari litúrgic.La mort era un fet molt més corrent i proper als temps antics. La situació de molts sants dins del calendari ens indica el cicle de l’any dels difunts. Així, per exemple, trobem que La Candelera, Santa Llúcia, els Reis o la Vetlla Pasqual són dates en les quals el ritual de la llum guia els difunts cap al món superior.

El cicle de l'any dels difunts

La castanyada

La castanyada és la festa dels vius, de l'alegria i la gresca, de cançons i balls, de menjar i beure fins a atipar-se.

La festa s'ha simbolitzat amb un personatge la Senyora Castanyera, que representa la típica senyora vella, humilda i de poble que ofereix les seves castanyes collides i moniatos fets al foc amb tanta delicadesa perquè la gent que passeja passi el fred una mica millor.