Narrador: Fa molt anys hi havia a  Líbia una ciutat anomenada Silene, que vol dir lluna. La gent d'aquella vila es trobaven en una greu situació perquè un terrible drac, que feia estralls per tota la comarca, havia instal·lat el seu cau en uns aiguamolls prop de les muralles de la ciutat.   

   
El seu alè verinós arribava fins a la gent que s'havia refugiat a la ciutat i ben aviat una epidèmia de pesta es va escapar entre ells.   

Narradora: Per tal de mantenir ben allunyat el drac, el poble li oferia cada dia un parell 
de xais i durant un temps tot va anar bé. 
 
 

Però va arribar el dia que el drac va devorar el darrer xai de la vila. Llavors  plens d'angoixa els ciutadans van discutir llargament què podrien fer.   

Gent del poble: (Reunits davant del palau.)   

Home: - L'alè del drac porta la malaltia! Si no el mantenim allunyat tornarà la pesta.   

Dona: - Hem de trobar una solució immediatament o morirem tots.   

Dona: - Però s' han acabats els xais i no tenim més animals per donar-li ...   

Home: Haurem de sacrificar els nostres fills.   
      
 

Tot un grup: -Oh , no, no..! Els nostres fills no!   

Dona: - Té raó. És l'única manera de mantenir el drac allunyat el drac mentre busquem una solució.   

Home: - Començarem pels més petits de 15 anys. Caldrà fer-ho a sorts.   

Narrador: - Durant una colla de setmanes, els vilatans es van anar aplegant diàriament davant del palau per fer aquell trist sorteig. Per molt que pensaven i rumiaven intentant trobar una sortida a la seva desgràcia, res no se'ls acudia, i  cada dia estaven més apesarats.   

Un bon dia la sort si és que se'n pot dir sort - va recaure sobre la princesa Margarida, la filla del rei de la ciutat.   
  
Rei: - Per l'amor de Déu, preneu or i plata i tot el que tinc, però deixeu-me conservar la meva filla!   

Gent del poble:- Si la teva filla no és lliurada al drac com tots els altres, et cremarem a tu i la teva filla.   
    
Narradora: Veient que no hi podia fer res, el rei va abraçar i besar la seva filla, li va donar la benedicció i en acabat li va indicar el lloc on s'estava el drac.   

Bo i caminant, a la noia li queien les llàgrimes cara avall. I en aquestes, amb qui diríeu que es va trobar? Amb un tribu de l'exèrcit romà, un tal Jordi de Capadòcia, cavaller valent i noble.   
 
 
 
  

Jordi: - On vas tant plorosa, noble donzella?   
      
Princesa: - Segueix el teu camí bell jove. És millor que marxis abans no sigui massa tard.   
      
Jordi: - No entenc les teves paraules. Explica'm quina és la causa del teu descònsol.   

Princesa: - Veuràs, un drac terrible que emmetzina fa temps el nostre poble. Per mantenir-lo allunyat i no emmalaltir es va decidir sacrificar-li cada dia un nen o una nena. Avui m'ha tocat a mi.   

Jordi: - Bella filla, no et preocupis de res, perquè jo t'ajudaré.   
  
Narrador: Tot just havia acabat de parlar, que el drac va sortir arrossegant-se de l'aiguamoll i es va llençar sobre ell.   
La tribu va fer girar el seu cavall i va llençar-se contra el drac amb tant d'encert que el va travessar amb la seva llança.   
Aleshores es va adreçar a la princeseta i li va dir:   

Jordi: -Treu-te el cenyedor, lliga'l al coll del drac i no tinguis por.   

Narradora: Així ho va fer la princesa i, tot just l'havia lligat, que el drac es posà a seguir-la com si fos una bèstia mansa i bondadosa.   
Llavors van tornar plegats a la ciutat.   

Narrador: Tan gran com l'alegria de tots que el rei volia donar a Sant Jordi la meitat del seu regne.   

Rei: - Mai no us podrem agrair com us mereixeu la gran mercè que ens heu fet alliberant-nos del drac. Jo us vull oferir el meu palau i la meitat del meu regne tots serem feliços si accepteu de quedar-vos a viure aquí, entre nosaltres.   

Jordi: - Gràcies majestat, us agreixo de tot cor la vostra generositat  que em demostra tot el poble, però jo he de seguir el meu camí. Desitjo a tots salut i llarga vida .   

Gent del poble: - Visca el cavaller Jordi!   
                              - Visca el valent que ens ha alliberat del drac!