| El
costum de Newton de no publicar immediatament els seus treballs
li va portar més d'un problema entorn a la prioritat d'alguns
dels seus descobriments, però la baralla més famosa
la va tenir amb Leibniz. |
- L'any 1684,
el professor i diplomātic alemany Gottfried Wilhelm Leibniz
va publicar un treball matemātic a la revista Acta Eruditorum
en el qual anunciava "un nou mčtode per als māxims, els
mínims i les tangents, que no és obstaculitzat per
les quantitats fraccionàries, ni irracionals, així
com un tipus de cālcul per fer-ho", és a dir,
un treball sobre allò que avui coneixem amb el nom de cālcul
diferencial. Dos anys després va publicar, a la mateixa revista,
les bases de allò que anomenem avui Cālcul Integral.
|
|
|
|
- Malgrat que
Leibniz fou el primer en publicar un treball sobre cālcul,
el primer que va desenvolupar aquests temes va ser Isaac Newton
durant els anys 1664 a 1666. Llavors, Newton era estudiant
del Trinity College de Cambridge i va inventar el que ell anomenava
les fluxions, que no eren altra cosa que un conjunt de
regles amb les quals també podia calcular māxims, mínims
i tangents sense que les quantitats fraccionàries o irracionals
suposessin cap obstacle.
- L'any 1669,
quan Newton tenia 27 anys, ja ocupava una cātedra de matemātiques
a Cambridge, però quan realment va arribar al cim de la
fama va ser en 1687, any en què va publicar el llibre Principia
Mathematica, obra que, segons alguns, és el major llibre
científic que mai s'ha fet. En aquesta obra explicava les
lleis que governen l'univers, i deduïa matemāticament des
dels fluixos de les marees fins a les òrbites dels planetes,
cosa que va convertir Newton en el símbol viu de
la nova ciència i en un mig déu dels āmbits científics.
Arrel d'això, el van fer diputat, Director de la Reial
Casa de la Moneda i president de la Royal Society (organisme
anglès integrat pels científics de més prestigi)
|
- Els fets
de les baralles Newton-Leibniz van ser, bàsicament,
els següents:
- Newton
descriu en un manuscrit de 1669 el seu mčtode de les fluxions;
aquest manuscrit va circular entre els membres d'un selecte
grup de matemātics britānics, però no es va publicar.
- Cap al
mig de dècada 1670-1680, Leibniz va descobrir
prācticament els mateixos mčtodes de Newton, i en 1676,
durant una missió diplomātica a Londres, va veure una
còpia del manuscrit de Newton. Poc temps després,
va rebre dos cartes de Newton en les quals aquest li
contava algunes idees sobre les fluxions. (Un anālisi en profunditat
dels treballs de Leibniz, però, permet deduir
que el seu descobriment fou independent de els seus contactes
amb Newton.)
- L'any
1684, Leibniz va publicar el seu primer treball sobre
Cālcul Diferencial, però no en feia cap menció
a Newton; ni tampoc no deia que havia vist un manuscrit
d'aquest.
- Així
les coses, molts matemātics anglesos van acusar obertament
Leibniz de plagi, fins a tal punt que van aparèixer
acusacions fins i tot a la revista de la Royal Society, en
un article en el qual es deia que l'únic nou del treball
de Leibniz consistia en utilitzar una notació
diferent.
- Leibniz
es va queixar a la Royal Society per haver autoritzat que des
de les pāgines de la revista li acusessin de plagi.. La Royal
Society va contestar organitzant una comissió que esbrinés
els drets de prioritat. L'informe final, publicat en 1713, donava
tota la raó a Newton, suggerint clarament que Leibniz
no havia tingut idea del cālcul fins a l'any 1677, o sigui,
molt després de rebre les cartes de Newton i haver vist
els seus manuscrits. Un veredicte tan duro, però, perdia
tota la força quan es comprovava que el president de la
Royal Society era precisament Newton. Però, el
tira i arronsa va continuar i, aviat, va aparèixer
al continent un pamflet acusador contra Newton. El pamflet
era anònim, però es va saber després que
havia estat fet precisament per Leibniz.
- Evidentment,
els dos havien comès errors: Newton, per no publicar
degudament els seus descobriments, i Leibniz, per no haver
reconegut des del principi el seu contacte amb els documents de
Newton i no haver compartit així l'autoria del descobriment,
que ell sabia que era el més just. En qualsevol cas, aquest
assumpte va acabar essent una vergonya par a Newton, Leibniz
i tot el món acadèmic.
- Actualment,
tota la comunitat científica atorga tots dos l'honor de
haver descobert el cālcul. Actualment, però, se segueixen
les notacions que feia servir Leibniz per designar diferencials
i integrals.
|
|
|
