LA DEMOCRÀCIA ATENESA

Pèricles portà a terme les reformes democràtiques iniciades per Efialtes. La més important consistí en la introducció de les dietes per als ciutadans que ocupessin càrrecs públics o als que pertoqués ser magistrats, jurats o membres de la boulé, a fi i efecte que els pobres no deixessin de participar en la política activa per manca de diners. Pèricles establí la dieta en dos òbols (moneda d'argent, equivalent a la sisena part de la dracma) diaris (que més tard serien augmentats a tres), la qual cosa equivalia als ingressos d'un artesà mitjà.

Atenes, cap d'un imperi en el segle -V, donà suport decididament als canvis democràtics en tots els Estats associats. I una vegada perdut l'imperi, continuà conservant la democràcia un segle més, a pesar de totes les dificultats. ¿En què consistia aquesta democràcia atenesa?

<<Democràcia>> -demokratía- significa govern del poble. I a Atenes això es prenia al peu de la lletra. La facultat popular de govern no es delegava en uns representants elegits ni es confiava a una burocràcia professional. Era el poble el que, directament, exercia el poder i governava. El poble -demos- era el conjunt dels ciutadans. I la principal institució de l'Estat era l'assemblea popular, integrada per tot el poble, pel conjunt dels ciutadans (que a Atenes sumaven uns 40.000). L'assemblea no era la representació del poble, sinó el poble mateix. La democràcia atenesa era una democràcia assembleària directa.

L'assemblea -ekklesía- es reunia freqüentment, un cop a la setmana de promig. En principi tots els ciutadans estaven convocats a cada sessió, encara que no tots hi acudien, ni de bon tros. Però els que hi acudien, molts o pocs, constituïen a tots els efectes pràctics el poble. Més de la meitat dels ciutadans atenesos vivien en el camp, i a ells, naturalment, els resultava més difícil l'assistència a les contínues sessions de l'assemblea que als ciutadans que habitaven el casc urbà. Molts dels assistents eren dropos desocupats, que hi acudien en busca de diversió i entreteniment. D'altres eren rendistes que deixaven les seves finques o tallers en mans dels esclaus, mentre que ells es dedicaven a la vida social. Sobretot hi acudien els que sospitaven que es pogués retreure algun assumpte que els afectés, ja que en la seva absència l'assemblea podia condemnar-los o prendre decisions greument lesives dels seus interessos. L'assemblea es reunia al tossal Pnyx, enfront de l'Acròpolis.

L'assemblea era completament sobirana, el seu poder era total i absolut, no sotmès a cap tipus de limitació. L'assemblea podia condemnar qualsevol a mort o a l'ostracisme (exil.li per deu anys), podia revocar les lleis existents i promulgar-ne de noves, podia declarar la guerra i la pau, podia concedir avui plens poders a un polític i prendre'ls-hi demà, podia recapitular sobre les seves pròpies decisions i canviar-les d'un dia per l'altre, podia establir impostos i concertar aliances, decidir les obres públiques, el servei militar, el culte als déus, qualsevol cosa. I qualsevol ciutadà podia portar l'assumpte que volgués a l'assemblea, qualsevol podia intervenir i discutir, i les decisions preses per la majoria dels presents tenien força absoluta.

La democràcia assemblearia d'Atenes es prestava, naturalment, a la demagògia més desenfrenada. Cada reunió de l'assemblea era un míting i el que millor parlava o més divertia o impressionava l'audiència, el que aconseguia apassionar-la, dominava la situació política. Així, els vertaders governants eren els oradors, que amb la seva paraula aconseguien arrossegar l'assemblea. Pèricles, el gran estadista de l'època hegemònica d'Atenes, posseïa excepcionals dots d'orador. Quan parlava davant l'assemblea, la seva veu retronava com el tro de Zeus, i arrossegava la concurrència. Quan els millors oradors eren de la talla intel.lectual i humana de Pèricles, la democràcia atenesa funcionava òptimament. Altres vegades, però, l'assemblea solia caure en mans de demagogs irresponsables i de minsa catadura intel.lectual, tal com va passar freqüentment durant la guerra del Peloponès.

Demés de la totpoderosa assemblea, l'Estat atenès tenia una sèrie d'òrgans i càrrecs especialitzats, com la boulé -consell de 500 membres que preparava les sessions de l'assemblea- i els tribunals de justícia. Atès que la totalitat del poble no podia ocupar els càrrecs -p.e., només hi havia 500 llocs a la boulé per a 40.000 ciutadans- ¿com determinar qui els ocuparien? No mitjançant elecció, ja que això es prestaria a maniobres, sinó a través de sorteig. El sorteig apareixia als atenesos com el mètode més democràtic i el que més impecablement respectava la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans. No solament els membres de la boulé, també els jutges, els jurats i d'altres molts càrrecs públics es proveïen per sorteig. La duració del càrrec així obtingut era d'un any. Al principi, quan el càrrec tocava per sorteig a un ciutadà pobre que vivia del seu treball, aquest no podia assumir-lo sense perill de sortir econòmicament perjudicat. Aquest problema fou solucionat a través de la introducció per Pèricles de les dietes. Mentre el pobre ocupava el càrrec, rebia diners de l'Estat, amb la qual cosa tots els ciutadans estaven en situació d'acceptar els càrrecs que els tocaven per sorteig.

Els ciutadans que reunien les condicions de ser rics, bons oradors i afeccionats a la política, eren els que portaven la veu cantant en els assumptes públics, ja que es professionalitzaven en el servei a l'Estat en càrrecs tals com el d'estrateg. Quasi tots els ciutadans, però, eren aficionadíssims a la política, que arribà a constituir una espècie d'esport popular, en el qual tots participaven amb passió. Sempre que volien, acudien a l'assemblea. I de tant en tant ocupaven càrrecs públics per sorteig, pagats per l'Estat. Els ciutadans pobres estaven satisfets també amb el sistema i Atenes no va conèixer les aferrissades lluites socials d'altres polis. Demés, la flota atenesa proporcionava una espècie de gran assegurança d'atur als ciutadans. En efecte, cada any la flota contractava uns 12.000 homes com a mariners a sou i els ciutadans, si no tenien una altre treball millor, s'hi podien enrolar i cobrar. (El servei militar per terra, per contra, era gratuït i constituïa una obligació que pertocava enterament als rics i la classe mitja.)

La democràcia atenesa, amb les seves contínues assemblees generals, el seu continu sorteig de càrrecs i les seves contínues iniciatives militars, mantenia constantment l'ànim en suspens als seus ciutadans. I els múltiples festivals públics, organitzats per l'Estat, acabaven d'ocupar el seu temps. De fet, la majoria dels ciutadans atenesos no treballaven ni exercien cap activitat productiva. ¿De què vivien aquests ciutadans? Els rics vivien de les seves rendes. Els més rics eren grans terratinents i amos de moltíssims esclaus, que els treballaven i administraven les seves terres. Alguns posseïen tants esclaus que els llogaven als artesans o a l'Estat, per treballar, per exemple, a les mines de plata de Làurion. Els menys rics eren petits terratinents o amos de fàbriques i tallers, que també deixaven tot sovint en mans dels seus esclaus. Finalment, els pobres vivien en la pràctica de l'Estat. ¿D’on treia l'Estat els diners per pagar-los? Fonamentalment dels tributs que Atenes imperialísticament imposava als cents de polis que constituïen el seu imperi. Demés, les mines de plata de Làurion -de propietat pública- proporcionaven gran ingressos a l'Estat. La plata l'extreien els esclaus, però els ingressos que s'hi obtenien es repartien entre els ciutadans, bé directament, com al principi, bé a través de la flota. Demés hi havia un sistema fiscal bastant desenvolupat, pel qual els rics i els comerciants metecs (estrangers) contribuïen a les càrregues de l'Estat.

En realitat, la democràcia atenesa era una oligarquia dels ciutadans, que mai no foren més de la quarta part de la població (normalment no arribaven al 20%). Ells -minoria privilegiada- es dedicaven a fer política, mentre els altres treballaven. Però els altres -la gran majoria- eren políticament inexistents. ¿Qui eren els altres? Fonamentalment tres grans grups: les dones, els metecs i els esclaus.

La democràcia atenesa era un sistema totalment masclista. Les dones no pintaven res i -excepte les més pobres- es passaven la vida tancades en una habitació especial de la casa -el gineceu- cardant la llana, teixint, cuinant i cuidant els infants. Elles sí treballaven, ja que vestien i alimentaven tota la població, però estaven completament aïllades de la vida social i política. Els homes -almenys els ciutadans- es passaven el dia al carrer, a l'àgora, a l'assemblea. Les dones es passaven el dia a casa sense veure ningú. Fins i tot si el marit invitava els seus amics a menjar a casa, la dona -que cuinava per a ells- no es deixava veure, mantenint-se amagada al gineceu. Si els homes necessitaven companyia, llogaven els serveis d'hetaires o heteres (entre els grecs antics, cortesana d'un nivell cultural i artístic en general força elevat) professionals, que tocaven la flauta i ballaven per a ells, a ningú, però, se li passava pel cap que la dona de la casa pogués participar en la festa. Fins i tot a nivell afectiu i sexual es considerava que l'amor realment romàntic i interessant era l'amor homosexual que els homes adults sentien pels efebs (jove de divuit a vint-i-dos anys o vint-i-tres) no l'amor a les dones. I mentre els xiquets rebien una acurada educació i des dels set anys sortien de casa per tal d'acudir a les classes de gramàtics, citaristes (tocadors de cítara, instrument de cordes pinçades sense mànec, amb una caixa de ressonància plana, quatre o cinc cordes melòdiques i tot d'altres cordes per a fer sonar arpegis o acords d'acompanyament) i mestres gimnàstics i aprendre la lectura, l'escriptura, la música, la gimnàstica, etc., les xiquetes ni sortien ni aprenien res, restant en el gineceu de la llar paterna fins el moment del seu casament, en què passaven al gineceu del marit. Les dones foren, sens dubte, la classe més discriminada d'Atenes. Els metecs i fins i tot molts esclaus vivien millor que elles, si més no amb més llibertat de moviments i més varietat d'experiències.

Els metecs eren els homes lliures que no eren ciutadans atenesos. La majoria dels comerciants, banquers, navegants, etc., eren metecs, generalment hel.lens, però a vegades també fenicis o d'una altra procedència. I també la majoria dels intel.lectuals, artistes i professors eren metecs. De fet, els metecs contribuïren més que ningú a l'esplendor i la riquesa d'Atenes i la convertiren en la gran capital cosmopolita del comerç i la cultura hel.lènics. Demés, aquest mateix esplendor i cosmopolitisme d'Atenes contribuïen a atreure més i més metecs. Els ciutadans respectaven els metecs i amb freqüència els admiraven -Anaxàgores o Aristòtil eren metecs- i els confiaven l'educació dels seus fills o la direcció dels seus negocis. Però pel que fa a drets polítics, no els en van concedir cap. A l'inrevès, la legislació democràtica cada cop els fou més desfavorable. El mateix Pèricles -que era descendent de metecs- va fer aprovar una llei que restringia la ciutadania als fills de pare i mare atenesos. Si un ciutadà es casava amb una estrangera, els seus fills perdien la ciutadania atenesa. I és que a mesura que la democràcia atenesa va anar acumulant privilegis i prebendes sobre els seus ciutadans, més van sentir aquests la necessitat de tancar files enfront qualsevol possible ampliació del seu estret cercle.

Els esclaus, finalment, formaven el grup amb menys drets. A Atenes n'hi havia aproximadament el doble -uns 80.000- que de ciutadans. Uns esclaus eren presoners de guerra; d'altres, xiquets abandonats; d'altres, fills d'esclaus, i d'altres, importats, sobretot de la costa del mar Negre. Les condicions de vida dels esclaus eren molt variades. La majoria estaven dedicats al servei domèstic i no vivien molt pitjor que les dones <<lliures>>. Cada casa de família de classe mitja tenia alguns esclaus domèstics, que ajudaven la mestressa de casa en les faenes de la llar. Les famílies riques en tenien una gran quantitat, d'aquests criats. D'altres esclaus treballaven en l'agricultura i en els tallers. La vida més miserable era la dels que treballaven a les mines i als molins. En qualsevol cas, políticament els esclaus estaven mancats totalment de drets.

És a dir, la democràcia atenesa era un sistema en què més de les tres quartes parts de la població -dones, metecs i esclaus- treballaven perquè menys d'una quarta part -els ciutadans- tinguessin tot el dia lliure per dedicar-se al vagareig, a la xerrada i a la política. El sistema va funcionar bé durant dos segles i va proporcionar una impressionant floració cultural. Atenes es va convertir en el focus de la filosofia, la ciència, l'art i la literatura de l'Hèl.lade.

MOSTERIN, Jesús: Historia de la filosofía (Vol. 3), Alianza Editorial, Madrid, 1984, pàgs. 108-115.