Article publicat al diari “Avui” el 27/06/02 per Joan Triadú

Obres paral·leles, vides divergents

La idea de confegir i de publicar (esplèndidament, per cert) dos llibres paral·lels, un dedicat a Verdaguer i un altre a Maragall, prové de la proximitat i fins i tot confluència de dues efemèrides que són, per ordre cronològic, el norantè aniversari de la mort de Maragall, escaiguda el 20 de desembre del 1911 i el centenari de la mort de Verdaguer que, ocorreguda el 10 de juny del 1920, commemorem aquest any. Fixem-nos que només nou anys i escaig separen una mort de l'altra, com remarca Isidor Cònsul, autor de la introducció comuna a tots dos llibres, de la tria de textos de cada llibre i veritable inspirador i realitzador de la feliç iniciativa, encomanada per la Diputació de Barcelona i duta a terme conjuntament amb Edicions Proa.
Isidor Cònsul fa en primer lloc una semblança molt cenyida del paper de cada poeta posats tots dos a l'escenari literari d'aquells darrers anys del segle XIX i els dos primers del XX. La metàfora és afortunada. Es representava una obra de la qual Verdaguer era el personatge venerable i alhora, ja cap a la fi, el que anomena l 'heroi cansat. Veu Maragall, l'altre actor en escena, com el protagonista jove que tot just comença a assumir el seu paper, perquè s'hi posa tard, embolcallat, diria jo, pel fum i en els fums del Modernisme. Crepuscle prematur del (relativament) vell i llum matinal tardana del (relativament) jove. Si ens situem al 1890, per exemple, Verdaguer tenia quaranta-cinc anys i, recordem-ho, ja feia temps que havia dit omnia male fecit i n'estava ben convençut; Maragall tenia ja trenta anys, però havia superat més que bé la crisi adolescent dels vint-i-cinc. Convisqueren en aquells anys febrosos de la fi del segle europea sense tractar-se gaire o molt poc, malgrat que Maragall, com exposa Cònsul amb papers i citacions a la mà, tenia una altíssima consideració envers l'obra de Verdaguer i per la seva indiscutible categoria humana.
Així, un dels mèrits d'aquests dos llibres i de la idea de fer-los consisteix a presentar les obres paral·leles d'unes vides, les dels dos grans poetes, que de paral·lelisme no en tenen, dit sumàriament, cap, tot i que només es portaven quinze anys (com més o menys Bofill i Mates Guerau de Liost i Carles Riba o bé, més ençà, Mercè Rodoreda i Josep M. Espinàs). Ben cert que Verdaguer no era gens propici en aquells anys a assistir a reunions literàries i a les tertúlies barcelonines encara que de vegades ho hagués de fer, però sempre per motius de feina, a l'encalç de la seva missió. El seu món era, de dalt a baix, un altre.
El lector se sorprendrà, en canvi, de trobar en aquests dos llibres singulars i repetides coincidències en l'elecció, per part de tots dos poetes, de determinats temes i podrà fer un saludable exercici de literatura comparada si, títol per títol i gairebé pàgina per pàgina, s'esmerça a fer una lectura paral·lela dels poemes i d'algunes proses que l'autor ha seleccionat de cada escriptor. Em penso que ni ell mateix, especialista en l'estudi de Verdaguer (tesi sobre Sant Francesc, antologia Els bordons de l'arpa) i historiador i crític de la nostra literatura moderna i contemporània, podia preveure, en tenir la idea, que en podria treure un partit tan complet. El joc de miralls resulta sorprenent i fascinant. Ho és, en primer lloc, mercès a la disposició en tres parts adoptada per Isidor Cònsul per als miralls: del paisatge, de la pàtria i de l'ànima. Altres poetes i bons hi ha a la mateixa poesia catalana que no dotarien de bones mostres de la producció pròpia algun d'aquests apartats (sobretot el del mig). Però Verdaguer i Maragall els omplen tots tres a vessar, malgrat que estiguin situats en dues èpoques literàries divergents. Cal agrair, a continuació i a mesura que ens endinsem en el teixit intern comú a aquesta obra en dos llibres, l'estructura en tres apartats dels tres capítols esmentats: per al de Miralls del paisatge són Planes i muntanyes, Arbres i flors i Barcelona, concepte ampli, comprensiu, de paisatge; per a Miralls de la pàtria els temes s'agrupen en Història i llegenda, Danses i cançons i Catalunya i avant, on s'inclou el patriotisme més directe, i finalment a Miralls de l'ànima ha triat els epígrafs amb la llibertat i la creativitat que es mereixien els continguts: Vida i literatura, Poètica de la vida i Vigila esperit, vigila, on, gairebé no cal dir-ho l' Excelcior sense límits maragallià, laic i de base nietzscheana s'encara amb un Excelsior verdaguerià no menys il·limitat, però en una direcció i un destí concret, del seu propi llibre Al cel, que aparegué quan ell ja no hi era.
Aquesta succinta relació pot fer preveure l'entrellat d'aquesta doble antologia, basada, com diu l'autor en "la virtut de les afinitats més que en les diferències ideològiques i estètiques". D'aquestes fins a un cert punt sorprenents afinitats, Isidor Cònsul certifica que Verdaguer i Maragall mostren les següents: l'excursionisme, la natura, la primavera, el coneixement de Catalunya (sobretot la muntanyenca), l'elogi i la crítica de Barcelona, els mites de la terra, l'"amor patri" i "l'enlairament espiritual" del poeta. El lector però, té, com diu Manuel Royes a la presentació, la porta oberta per fer els seus propis recorreguts pel joc de miralls. És cert, i jo compto que hi haurà qui redescobrirà Verdaguer o bé s'hi reconciliarà en silenci. Alguna cosa hi deu haver d'això en la sorprenent unanimitat envaïdora de l'Any Verdaguer. Sorprenent? Sobre la poesia de Verdaguer als de la meva generació i els de l'anterior ens havia i els havia arribat el respir feixuc d'un altre aire ben diferent que venia de lluny (segregador de la poesia a favor de la prosa, de commiseració enraonada envers el poeta popular, etcètera). I potser que recordem que, alhora, ens va tocar d'obrir un front d'avui malvista resistència cultural en defensa de Gaudí i del modernisme (Amics de Gaudí, un número d' Ariel, la declaració Salvem el Palau, etcètera).

LLENGUA I HISTÒRIA

Però justament el reconeixement del centenari és inseparable, en nom de la llengua i de la història, del que Maragall va saber dir de Verdaguer, en els termes que el lector trobarà a la introducció d'Isidor Cònsul, com aquests: "En té prou amb ser qui és, per tenir sempre raó" (p. 22), o bé "En això en Verdaguer fou mestre de tots nosaltres, que el seguirem, de tot el poble català que canta les seves cançons sense trasmudar de llengua" (pàg. 24), i per aquesta via de la llengua diu que és, senzillament "El Poeta de la Catalunya Nova".
Maragall i Verdaguer, dos models diferents de llengua i de poesia, fan de molt bon llegir passat un segle. Posats per primer cop en jornada d'obra oberta, de costat, en aquesta magnífica aportació a la commemoració nacional de Verdaguer, en res no s'anul·len ni es contradiuen i la meravella persisteix, a dues veus, intacta.

[index] [obres en català][obres en castellà][obres autors estrangers][links][articles][correu]