Estructures sociopolítiques
 

• El territori ibèric meridional estava dividit i dirigit i comandat per un rei, anomenat règul. Això era degut a l’herència de la monarquia centralista tartèssica que anteriorment havia ocupat aquell territori. Els règuls representaven les ciutats, pactaven i feien la guerra en nom d’aquestes. Al voltant d’aquests s´hi situaven una sèrie de famílies aristocràtiques que es dedicaven a controlar tan les activitats lucratives (mineria, comerç...) com les productives (explotacions agrícoles i ramaderes).Els règuls i aquestes famílies aristocràtiques feien ostentació de les riqueses.

        Alguns d’aquests règuls van ser Culxas, rei turdetà; Edecón, rei dels edetans; Luxinius,
        senyor de Carmona i de Bardo... Aquestes zones del sud de la Península es caracteritzaven per
        la riquesa i pel mal repartiment d’aquesta, cosa que ocasionava grans diferències socials.

        Els rics tenien esclaus que treballaven a sou (cap altra tribu ibèrica, a part de la zona sud, no
        van tenir mai esclaus perque no va ser una civilització colonitzadora) aquests, però, s’escapaven
        quan tenien l’ocasió i es dedicaven al bandolerisme tot refugiant-se a les muntanyes i diversos
        amagatalls. Per a controlar aquestes situacions hi havia torres-talaies que permetien als guardes
        controlar qualsevol moviment.
 
 

• Un altra forma de govern era la de les zones on els caps actuaven de forma similar a la dels règuls, però, sense el gran poder monàrquic que aquests tenien. Els cabdills podien ser-ho per sort, per la seva valentia o per qualsevol altra virtut guerrera. Quan arribaven al poder eren capaços d’engrandir el territori de la tribu i la comunitat era dirigida per la família d’aquest. Un clar exemple d’aquesta forma de govern en són els ilergetes: Indíbil, Mandoni i Bilistages que vàren ser cabdills d’una mateixa família.

          ^{*Patrilineal: Dit de la norma o del costum que observen aquelles societats en les quals els fills s’integren
          automàticament en el llinatge, el clan, l’estament, etc, del pare.
          *Matrilineal: Dit del grup social i del sistema d’organització en què el parentiu i la pertinença al grup són determinats
          per un tipus de descedència que segueix la línia materna.}
 
 

• Consell de vells o persones respectables del poble, aquesta organització correspon a una forma de govern democràtic en un estat social i econòmic indiferenciat, no tenien riquesa per a repartir. Les activitats comunitàries devien estar regulades pels caps de família (societat patriarcal), ja que aquesta era la base del poblat, eren els encarregats de designar les diverses feines als membres de la comunitat.

        Els ibers també establien pactes o compromisos amb personatges exteriors que consideraven
        supreriors, a aquests els juraven fidelitat i respecte. Els ilergetes van pactar amb els 
        cartaginesos. Aquests van trencar el seu pacte quan Anníbal va marxar cap a Itàlia deixant el seu
        lloc a la Península al seu cunyat Asdrúbal. Ell dubtà del compromís amb els ilergetes i per 
        assegurar-se la fidelitat va endur-se les esposes d’Indíbil i de Mandoni com a ostatges. Per altra
        banda, els ilergetes indignats van trencar el seu pacte amb els cartaginesos, i per això, amb 
        l’arribada dels romans van intentar renovar el seu pacte amb aquests.

        En el període del bronze final i ibèric antic, només hi havia dues classes socials, els aristòcrates i
        els camperols. El desenvolupament de les societats jerarquitzades, l’especialització del treball i la
        diversificació de l’explotació econòmica va fer apareixer noves classes socials. Cadascuna
        d’aquestes classes socials estava dedeicada a tasques productives específiques que no tenien cap
        relació directa amb la producció d’aliments, com ara els artesans, els metal·lúrgics, els guerrers,...

Diferències sòcio-polítiques entre les tribus costaneres i les de l’interior

Sembla ser que la reialesa dels ilergetes no es repeteia en les tribus costaneres. Centrem-nos amb els indigets, l’estructura aristocràtica i estratificada, característica de les tribus ibèriques, no va poder consolidar-se en aquesta zona, a causa de la proximitat de la colònia grega d’Empúries i de l’estreta relació que van mantenir amb aquests (això ho demostren els enterraments barrejats des del segle V aC). A causa de la unió amb els grecs, els indigets, no van poder formar les estructures polítiques indígenes característiques dels ibers, ja que ells i tota la zona litoral van passar a dependre econòmicament de la colònia d’Empúries. Tota aquesta zona va patir una aculturació, van passar de pensar com els ibers, a tenir un pensment plenament grec; aquest canvi va ser més ràpid i intens en aquesta zona que no pas en les d’interior.

L’Empordà, també, es va caracteritzar per la seva política filoromana que els va fer guanyar la categoria de ciutadans de Roma abans que Empúries.

Les diferències de critèri entre les tribus d’interior i costaneres s’accentuen encara més en moments difícils per a les tribus indígenes, com poden ser les guerres entre els romans i els cartaginesos a la Península. Les diferències entre aquestes tribus ja van aparèixer després de la primera arribada dels grecs (segle VI aC) i van anar evolucionant cap a una política, economia i estructura social ben diferent de la de les tribus interiors, aquesta estructura va topar amb la de l’interior amb moments difícils i Roma va saber aprofitar aquesta situació i la va utilitzar a favor seu, per tal, d’apoderar-se de la Península.

Com a conseqüència de tots aquests contactes, en els poblats de la zona litoral, com ara els indigets, tenien una societat sense estrats socials, és a dir, que els beneficis eren repartits de manera equitativa entre els membres del poblat ( estructura sociopolítica més igualitària, sense una elit política). El contrari passava a les tribus de l’interior, on les formes polítiques aristocràtiques eren fruit dels contactes que van mantenir amb els romans i els cartaginesos, pobles amb estructures socials i polítiques completament diferents de les gregues. Aquestes es caracteritzven per tenir diferents estrats socials i alhora pel mal repartiment dels beneficis que feia que aquestes diferències cada cop fossin més notables.

L’estatus de la dona

La importància de la dona en la societat depen moltíssim de l’estatus social al qual pertany. Les dones que pertanyien a l’aristocràcia disposaven de fortes prerrogatives econòmiques, socials i honorífics.

Tenint en compte els principis ibèrics seria possible que la dona tingués la funció de sacerdotessa en les diverses ceremònies religioses.

Sembla ser que les famílies eren monògames, és a dir que els homes estaven casats amb una sola dona, i patriarcal (hi havia caps de famílies), amb la qual cosa la dona devia tenir un paper social inferior al de l’home.

Els vincles parentius eren molt forts entre les diverses famílies i tenien un nucli superior que era el clan, la majoria patrilineal* , encara que algun fos matrilineal* .

El treball també estava dividit per sexes, les dones s’encarregaven de les feines de casa , del procés tèxtil i i de la ceràmica fins que aquests van passar a ser oficis independitzats.

En general, les dones tan sols s’encarregaven de les feines domèstiques i de feines complementàries del sistema econòmic. En els temps de guerra, però, tots els treballs havien de ser desenvolupats per elles.

Arriba un moment al que se li dóna una certa importància a la dona, aquesta es representada en escultures que s’exibeixen en les necròpolis. Aquestes dones es mostren en diverses disposicions: en trons, bustos, plaques, esteles i altres monuments funeraris. Moltes d’aquestes escultures mostren la idealització d’una societat fortament jerarquitzada.

La interpretació d’aquestes imatges va rebel·lar un nou univers femení, es va efectuar en clau social, partint de la tesis de la diversificació de les jeraquies de la societat ibèrica. La integració de persones de diferent sexe i edat indica la participació complexa del grup familiar i de la comunitat.

La indumentària

La dona

La dona ibèrica anava vestida amb túniques llargues de lli o llana decorades amb sanefespintades o teixits amb fil de color, i a vegades portava un davantal sobre del vestit principal. Aquest solia arribar als genolls i fins i tot als peus. Duien un mantell que feia la funció d’abric. Les sacerdotesses duien un mantell que els tapava el cap i l’esquena i anava agafat per un casquet cònic El vestit anava cenyit a la cintura a través d’un cinturó i aquesta era adornada amb uns penjolls periformes o zoomorfes.

Hi havia una gran quantitat sd’objectes de guarnició: diversos braçalets, arracades, diademes denes de collaret de pasta de vidre, anells, sivelles del cinturó,...

La posició social d’una familia era representada per les dones, com més joies duien aquestes, de més al estatus social era la seva família.

La policromia de les escultures i l’ús del mirall ens indiquen que les dones utilitzaven colorants per embellir el rostre, ungüents* , perfums i afaits* .
 
 

L’home

Els homes anaven vestits amb túniques curtes rivetejades er un fil decoratiu, o túniques llargues cobertes amb un mantell llarg agafat per mitjà d’una agulla de pit o fíbula. El calçat era divers, podien dur botes de cuir combinades amb gamberes o canyelleres de roba, cuir o metall, avarques i sandàlies obertes i lligades al turmell.

Els homes també duien objectes de guarniment personal com ara sivelles de cinturó, les fíbules, collarets rígids (torques), braçalets,...

L’organització militar

Els ibers es manifesten abans que res com a guerrers. Aquests utilitzaven un sistems de lluita que actualment es coneix amb el nom de "guerrilla". Eren exèrcits desorganitzats , ells ho preferien així davant d’exèrcits forts perque en moments de perill podien fugir fàcilment per les muntanyes, saltar per les roques amb el seu armament lleuger, realitzar moviments i maniobres amb rapidesa,... Aquest sistema era adaptat al terreny muntanyenc que els permetia agrupar i dispersar amb rapidesa els guerrers que formaven cada guerrilla. El comandament de les guerrilles era d’un cabdill amb experiència militar.

El sistema militar escollit pels ibers va ser la guerrilla per diversos motius:

• La distribució desigual de les riqueses obligava als més desfavorits a aconseguir aliment de diverses maneres, una d’aquetes era fent incursions ràpides a les terres dels veïns on robaven fruits, entre d’altres coses.

• El terreny, el qual era ple d’amagatalls, que afavorien també la tendència al latrocidi.

• L’organització tribal i política dels ibers. Aquest era un element important per a la formació de genetsàgils i bons guerrers.

La societat ibèrica guerrera va construïr unes torres-talaies, de forma circular, quadrada o bé ovalada, dalt dels cims i sovint a tocar mar, les quals, tenien uina doble funció: defensiva i preventiva. Aquestes eren utilitzades en cas de perill per tal de refugiar-se i també observar el territori i adonar-se quan l’enemic entrava al teu territori per atacar-te. Ala zona meridional abundavwen més perque era més rica i estava més poblada. Aquestes talaies eren molt resistents, tan al foc com a la intempèrie, semblaven fetes de ciment.

Els soldats ibèrics eren molt coneguts per la seva valentia i coratge, molts d’ells van ser mercenaris dels exèrcits cartaginesos i romans, aquests eren equipats com a infanteria lleugera. En el món ibèric la cavalleria no va tenir gran importància, perquè el cavall era considerat més com a símbol de prestigi que no pas com a arma per a la guerra.

L’equipament del soldat
 

L’equipament dels soldats era molt variat, sobretot segons de la zona que eren.

• Armes de llançar: el soliferreum o javelina, era un instrument de mànec llarg iconstituït per una sols peça de ferro; més gruixut al centre, un extrem acabava en punxa i l’altra en fulla de salze. Era llançada amb l’ajut d’un ormeig* . L’ormeig feia de propulsor tot proporcionant més força i més abast. Varietats d’aquetes en són: la pica, la falàrica (javelina de puny amb extrem metàl·lic que es llança encesa).

        La falx era una arma de fulla curta i corba. La fona era un projectil de pedra, plom, argila o
        ferro  que en ocasions també s’utilitzava per enviar missatges escrits.

        També tenien espases amb antenes i punyals amb antenes, de fulla ampla i triangular.

• Armes protectores: els cascs eren de metall i en alguns casos de fibra trenada, alguns duïen plomall i galteres de cerres, de crin o de cuiro.

        El pit i l’esquena eren protegits amb una cuirassa de cuir, reforçada amb cota de malla o amb 
        lloriga (feta amb petites làmines d’acer) de la qual en penjaven unes boletes que protegien les 
        cuixes. Les cames eren protegides amb cuir i metall.

        El genet que muntava a cavall ho feia sobre una cadira de cuir, llana o teixits vegetals, portava les 
        regnes amb una mà i amb l’altra empunyava les armes. El cavall portva brida* , most i collera*.

Devotio solduri

Era una institució inquebrantable d’adhesió personal al cabdill pel seu poder d’atracció o bé de personalitat. Els guerrers consagraven i oferien la seva pròpia vida per salvar la del seu cabdill no només fent d’escut amb el propi cos per rebre cops i projectils, sinó apartant la mort del cabdill i atraient-la sobre la pròpia vida. Si no podien evitar la mort del cabdill i aquest moria lluitant, els soldats de la seva guàrdia també havien de morir en considerar-se indignes perquè no l’havien protegit prou bé i no havien estat capaços de desviar la mort cap als seus propis cossos. La devotio és una institució pròpia de les societats primitives que no tenen un poder pol´çitic fort i centralitzat.