La numeració indoaràbiga és la que fem servir actualment perquè ens permet amb pocs signes escriure nombres tan grans com vulguem i, a més, calcular amb ells. Això és gràcies a la utilització del valor posicional de les xifres i de la inclusió del signe del zero.

Però molt abans a Mesopotàmia ja havia existit una numeració posicional. També els maies, encara que més tard que els hindús, van inventar independentment una numeració posicional semblant a la Mesopotàmica. Totes dues numeracions tenen el mateix defecte: una base gran i pocs signes.

A la Xina també es feia servir una numeració amb varetes posicional. El seu defecte respecte a la indoaràbiga és que fa servir massa signes i no té zero.

Es diu que són numeracions posicionals de 1a espècie, perquè són matemàticament d’un grau inferior a l’actual que és posicional de 2a espècie.