El barroc és el nom que es dóna al període de la història de la música a Europa corresponent al segle XVII i principis del segle XVIII. Datar-ne el principi es fa difícil, però se sol situar a finals del segle XVI, al voltant de l'aparició del grup d'artistes anomenat "Camerata Fiorentina". Tradicionalment, s'havia donat l'any 1750 com a final del barroc, pel fet de ser l'any de la mort del seu principal exponent, en J. S. Bach. Actualment, es considera que el període acaba cap al 1725-30, amb l'aparició de l'estil galant, que emergia amb força.
La denominació "barroc" té, en principi, un sentit pejoratiu que devem als neoclàssics, als quals, és clar, no els agradava per considerar-lo irregular i recarregat.
Durant aquest període naixeren l'òpera, la cantata i l'oratori i es desenvoluparen les formes instrumentals que havien tingut escassa importància durant el Renaixement: la suite, la sonata, la simfonia i el concert. També durant el barroc es desenvoluparen plenament els conceptes de tonalitat i harmonia que havien de regir fins al segle XX.
Del barroc inicial (fins al 1640), plenament italià, podem citar, sobretot C. Monteverdi, el pare de l'òpera. Del barroc ple (1640 - 1680), D. Buxtehude, G. B. Lulli i H. Purcell. El barroc tardà (1680 - 1730) compta amb els compositors més coneguts: A. Vivaldi, G. F. Händel, G. P. Telemann i J. S. Bach.

Antonio Vivaldi va viure tota la seva vida a Venècia. Fou ordenat sacerdot el 1703, però no sembla que tingués un gran interès pels afers de l'Església. De seguida fou nomenat mestre de violí i de cor del "Seminario Musicale del Pio Ospedale della Pietà", institució benèfica per a nenes òrfenes i un dels conservatoris més famosos de Venècia, càrrec que exercí fins al 1940, any en què abandonà Venècia per anar a morir, sol, a Viena.
Conegut com el "prete rosso" pel color dels seus cabells, regularment recorria Itàlia i algunes capitals europees com a virtuós del violí.

Afirmava haver escrit milers d'obres i, de fet, ens n'han arribat més de 700. Sembla ser que tenia una gran facilitat per escriure, característica no pas aliena a altres compositors de l'època i que es mantingué, ben bé, fins a principis del segle XIX on encara trobem Rossini amb aquesta facilitat. Són famoses les mastodòntiques produccions de Vivaldi, Bach, Mozart, Haydn, etc...
Actualment són coneguts, sobretot, els seus concerts (i ben poc, en canvi, les seves òperes), sobretot els quatre concerts per a violí agrupats amb el nom de "Les quatre Estacions" i els 12 que formen el grup anomenat "L'estro armonico". Entre la música vocal, el més conegut és el "Gloria".

Händel és, juntament amb Bach, el gran mestre de l'època barroca. Nascut a alemanya, rebé allà la seva formació musical i la influència dels italians que, aleshores, dominaven la cort de Berlín. Es guanyava la vida com a organista a Halle quan conegué G. P. Telemann. El seu talent excepcional fou reconegut en vida, primer a Itàlia, on visqué del 1706 al 1710 i, després i sobretot, a Anglaterra, on visqué la resta de la seva vida i on fou nacionalitzat. L'enterraren a l'abadia de Westminster, on li erigiren un monument.

Va escriure, sobretot, música vocal: 46 òperes, 30 oratoris i unes 150 obres més breus. Entre les òperes, les més famoses són "Agrippina", "Ariodante", "Berenice", "Giulio Cesare" i "Serse". Entre els oratoris, gairebé tots de tema religiós, la seva obra més famosa: "El Messies", i altres, com "Saúl", "Israel a Egipte", "Samsó", "Judes Macabeu" i "Salomó".
D'entre les obres instrumentals, que són menys, són famoses la "Música aquàtica", escrita per acompanyar el rei Jordi I en els passeigs en barca pel Tàmesi, i la "Música pels Reials Focs d'Artifici", composta per les festes de celebració del tractat d'Aquisgrà.

Johann Sebastian Bach està reconegut, avui en dia, com la figura cabdal del barroc musical. Malgrat això, en un cas similar al de Mozart, després de la seva mort la seva obra romangué en l'oblit pràcticament fins el 1829, en què Mendelssohn va dirigir a Berlín la "Passió segons Sant Mateu", amb un èxit esclatant.
J. S. Bach pertanyia a una extensa família de músics que venia, almenys, de quatre generacions enrera. Dels seus fills, quatre van seguir la vocació familiar (Carl Philip Emanuel Bach en fou el més famós). Es calcula que, durant els segles XVII i XVIII no menys de cinquanta membres de la família van ocupar càrrecs musicals en corts i ciutats d'Europa.

Bach era un músic exigent i, malgrat ser admirat, canvià diverses vegades de feina, normalment perquè no podia fer les coses com ell creia que calia fer-les. Així, feu de violinista a la cort de Weimar, organista a Sant Bonifaci d'Arnstadt (època durant la qual viatjà Lübeck per conèixer Dietrich Buxtehude com, abans que ell, havia fet Händel) organista a Sant Blai de Mülhausen, organista i músic de cambra a la cort del duc Wilhelm Ernst de Weimar, director de l'orquestra de la cort del príncep Leopold a Köthen (època durant la qual va conèixer el marcgravi de Brandenburg, per a qui composà els famosos concerts) i cantor de Sant Tomàs de Leipzig, època en la qual dirigí també el Collegium Musicum i la Thomasschule. El 1736 obtingué el títol de compositor de la cort de Saxònia.
La seva obra, extensíssima, no està classificada per Opus, sinó que té un catàleg propi, fixat a mitjans del segle XX, que respon a les inicials BWV (Bach Werke-Verzeichnis, "Catàleg de les obres de Bach").
Les quatre obres vocals més importants de Bach són "La Passió segons Sant Joan", "La Passió segons Sant Mateu", el "Magníficat" i la "Missa en si m", i compongué, també, 295 cantates, a més d'alguns oratoris i motets.
Entre l'extensa obra instrumental, destaquen les obres per orgue (entre elles la famosa "Tocata i fuga en re m") i per a clave (sobretot el recull "El clave ben temperat", fet amb finalitats didàctiques). La seva obra orquestral més coneguda són, sens dubte, els "Concerts de Brandenburg).