El classicisme és el nom que es dona al període de la història de la música a Europa corresponent a la segona meitat del segle XVIII, els compositors culminants del qual foren
Franz Joseph Haydn (1732-1809), Wolfgang Amadeus Mozart (1756-91) i Ludwig
van Beethoven (1770-1827).
La importància i el grau de coneixement popular dels compositors esmentats han fet que la denominació de música clàssica s'hagi aplicat genèricament a tota la música "culta" anterior a la irrupció, ja en ple segle XX, dels nous estils musicals, fills, per una banda, del dodecafonisme i l'atonalisme i (l'anomenada "música contemporània") i, per l'altra, de la música negra nordamericana (jazz, rock, pop, etc ...)
Curiosament, aquest ha estat el període més curt de la història de la música, entre el barroc i el romanticisme. De fet, el terme fou començat a emprar pels mateixos autors romàntics, com a element diferenciador del seu propi estil musical de l'anterior, que alguns rebutjaven.
Malgrat que Beethoven va morir ja ben entrat el segle XIX, considerarem, per simplificar, que el classicisme s'acabà amb el s XVIII, tenint en compte que les seves darreres obres són, generalment, considerades com a romàntiques. Beethoven fou alhora, doncs, el darrer clàssic i el primer romàntic.

Mozart és, potser, actualment, juntament amb Beethoven, el compositor més conegut i mitificat de la història de la música.
La seva fama de nen prodigi, d'instrumentista excepcional i de compositor genial, juntament amb l'aurèola mítica d'una vida tortuosa i una mort prematura i misteriosa (abonada per cert film nordamericà de gust més que dubtós) han perdurat en el temps, malgrat l'oblit de què fou objecte durant bona part del s XIX.
S'explica que als tres anys ja tocava el clave, als quatre el violí i als cinc ja componia.

Malgrat haver viscut només 35 anys, la seva obra és immensa, potser només superada en extensió per la del seu admirat J. S. Bach. Junt amb ell, és dels pocs autors l'obra dels quals no es classifica per "Opus". Les obres de Mozart porten afegit un nombre precedit per la lletra K, corresponent al catàleg elaborat per L. Köchel.
A tall d'exemple, podem dir que ens n'han arribat 41 simfoníes; 26 concerts per a piano, 5 per a violí, 4 per a trompa i diversos per a altres instruments; 13 serenates; més de 100 danses; 19 misses; 4 cantates; 24 òperes; 16 sonates i altres obres per a piano; 35 sonates per a violí; 23 quartets de corda i altres peces de càmera, ...

La biografia de F. J. Haydn és força menys moguda que la d'altres músics de la seva època. Al contrari de Mozart, passà 30 anys de la seva vida al servei de la cort dels successius prínceps Esterházy, del 1760 al 1790, primer a Eisenstadt i després a Esterháza. Quan a Miklós "El Magnífic", gran protector de la música, el succeí el seu fill Antal, no gens melòman, Haydn tingué nombroses ofertes de treball, donat que la seva fama s'havia estès, i viatjà a Londres, on restà fins al 1795.
Després tornà al servei de Miklós II i residí a Viena, on fou reconegut, fins a la seva mort.

La seva producció data, majoritàriament, dels anys passats a Esterháza i, donat l'aïllament en què vivia, no rebé influències d'altres compositors. Ell, en canvi, si que influí en els seus contemporanis, Mozart inclòs.
Va escriure més de 100 simfonies i fou, de fet, qui fixà l'estructura en quatre moviments de la simfonia clàssica. Foren tan populars i en va escriure tantes que el públic posà títols a moltes d'elles: "Els adéus", "El rellotge", "Londres", "La sorpresa", etc…
També va escriure molta música de cambra, sobretot quartets. La seva obra vocal és poca, però compta amb algunes òperes (la més famosa és "Il mondo della luna") i oratoris (el més conegut és "La Creació").

Beethoven, com ja hem dit, és, amb Mozart, l'altre gran conegut de la història de la música. Deu la seva fama popular actual, sobretot, a les simfoníes, especialment la 5a i la més que coneguda "9a simfonia" (tot i que la gent, bàsicament, en coneix "l'Oda a l'Alegria" del darrer moviment) i les seves obres per piano.
Beethoven, però, no ha sigut, com Mozart o Bach, un compositor revalorat amb el temps. La seva figura ha estat, probablement, la més impactant de la història de la música. Pels romàntics, i encara ara, fou i és la personificació del geni.

Per fer-nos una idea de la seva popularitat, direm que el seu funeral fou seguit per unes 10.000 persones, tot i la manca de comprensió amb què foren rebudes les seves darreres obres.
Han contribuït a la mitificació, també, alguns aspectes de la seva vida, com la seva sordesa i els amors no correspostos.
Les seves primeres obres s'emmarquen plenament en les formes clàssiques de Haydn i Mozart, tradició de la que mai es desmarcà totalment. Progressivament, però, renovà i eixamplà aquestes formes, especialment la sonata i la simfonia, fins a uns nivells mai vistos fins aleshores.