SUPERACIÓ CULTURAL DE LA
BIOLOGIA
El procés evolutiu va des de les formes més antigues de primats fins als
nostres avantpassats homínids més propers. En aquest procés de milions
d’anys no es produeix tan sols l’HOMINITZACIÓ (aparició del gènere Homo
i de totes les seves espècies), sinó que també es produeix la
HUMANITZACIÓ (aparició de les primeres espècies que es poden considerar
pròpiament humanes)
Quin és el tret diferenciador que ens permet de parlar d’ésser humà? El
que és essencial, en aquest sentit, és l’aparició de la CULTURA.
Si la determinació bioològica i genètica amb la qual venim al món ens
constitueix com a éssers biològics, el que fa que siguem éssers
culturals, en canvi, està format per tot allò adquirir socialment:
coneixements, tècniques, hàbits, normes i formes de vida.
LA CULTURA ÉS EL CONJUNT
D’INFORMACIONS ADQUIRIDES PER APRENENTATGE SOCIAL.
Entes d’aquesta manera, no podem pas afirmar que la cultura sigui
exclusiva de l’ésser humà. També els animals, fins i tot els no homínids,
tindrien algun tipus de cultura, ja que són capaços de crear nous hàbits
i costums i també de transmetre aquestes noves conductes socials. Els
elefants africans, per exemple, són mansos i confiats en les zones no
freqüentades per caçadors, però es mostren recelosos i agressius en els
llocs en els quals aquests actuen.
A mesura que les diverses línies evolutives s’aproximen a nosaltres (és
el cas dels grups de goril·es i de xinpanzès), la dotació per a la
cultura millora extraordinàriament.
J. Mosterín,
“Racionalitat i acció humana”.
“Cultura, en llatí, es refereix primàriament a “agricultura”. I encara
nosaltres parlem de la “cultura de l’arròs” i qualifiquem d’”incultes”
els camps no cultivats. Des de la revolució cultural del Neolític,
l’agricultura és un dels ingredients bàsics de la major part de les
cultures i, evidentment, de la nostra. L’agricultura no és una cosa
congènita; és una cosa que s’aprèn. L’agricultor necessita aprendre –dels
seus pares, de l’escola o d’on sigui- com i en quina època es llauren
les terres, quines llavors se sembren, quins adobs s’apliquen, com i amb
quins estris es practica la recol•lecció, etc... (...) El llenguatge,
per exemple, forma part de la cultura, ja que parlar –a diferència de
plorar o riure- requereix un aprenentatge. Ningú no neix sabent parlar
(...) També hem d’aprendre a rentar-nos les dents i a conduir automòbils,
a buscar feina i a demanar crèdits, a obeir i a manar, a saludar i
resoldre equacions de segon grau, a ballar el tango i a cantar gregorià.
Tot això forma part de la nostra cultura”
J. Sabaté Pi. “”El
zimpanzè i els orígens de la cultura”
“El setembre de 1953, S. Kuwamura va observar per primera vegada, a
l’illa japonesa de Koshima, com la femella de Macaca fuscata F-111, de
15 mesos d’edat, rentava a la riba de la mar i amb les dues mans algunes
de les patates que, com a ració alimentària se subministrava regularment
a la colònia de macacs japonesos que viuen en estat natural en aquella
illa. Una altra observació, el novembre de 1954, va assenyalar que el
mascle M-10, d’un any d’edat, també havía après a rentar les patates
abans de menjar-se-les. El gener de l’any següent, un mascle, el M-12, i
també la femella F-105, mare de la F-111 (descobridora de la cultura),
rentaven regularment aquests tubercles abans de menjar-se’ls. Eren,
aleshores, quatre individus els que el primer mes de l’any següent
rentaven usualment aquests aliments abans de consumir-los. El 1957 eren
15 els animals que coneixien aquesta tècnica i el 1962, amb una població
total de 59 individus, 36 rentaven regularment les patates; això
representava un 73’4 % de la població total. L’autor esmentat va
comprovar que la dinàmica d’aquest aprenentatge seguia una línia que
s’iniciava en un individu infantil, passava als seus companys de joc de
la mateixa edat, després a les seves mares i després a les femelles
subadultes. Els mascles eren els darrers a aprendre i alguns no
arribaven a adquirir mai la nova conducta”.
LA CULTURA HUMANA ÉS EL CONJUNT
D’INFORMACIONS ADQUIRIDES SOCIALMENT I TRANSMESES MITJANÇANT EL
LLENGUATGE.
Ara bé, què ha representat per a l’ésser humà aquesta segona naturalesa
que és la cultura? Tal com ja hem vist, les espècies s’adapten al medi
per selecció natural, de manera que els canvis genètics es mantenen
segons la seva eficàcia en la supervivència. Els humans, però gràcies a
la cultura pot adaptar-se modificant el seu propi medi. I quan modifica
culturalment el medi, de manera que li sigui més avantatjós i pugui
satisfer les seves necessitats, diem que la cultura té un valor
adaptatiu. Això és el que ha anat passant al llarg de la història:
l’adaptació cultural ha estat més freqüent i significativa que
l’adaptació genètica.
CULTURA
ANIMAL
-Formada pel conjunt d’informacions socials.
-Forma d’aprenentatge i transmissió: imitació.
Conseqüències:
-Necessitat de contacte directe en la transmissió de la
informació.
-Caràcter fragmentari i restringit de la cultura |
CULTURA
HUMANA
-Formada pel conjunt d’informacions socials.
-Forma d’aprenentatge i transmissió: mitjançant el llenguatge
Conseqüències:
-Possibilitat de transmissió de la informació a distància.
-Caràcter acumulatiu de la cultura.
-Dinamisme, varietat i riquesa cultural |
Després de la
lectura comprensiva dels apartats anteriors, resol les qüestions
següents. Justifica la resposta.
- Busca exemples en què es mostri que els animals són capaços de
transmetre a d'altres els seus coneixements. Per exemple: la gata
ensenya els seus cadells a caçar.
-Anota característiques de l'ésser humà que demostrin que l'humà és un
animal físicament dèbil i assenyala de quina manera compensa aquestes
debilitats. Creus que l'ésser humà hagués sobreviscut si no posseís les
capacitats culturals de les quals hem parlat? Justifica-ho.
Film: El petit
salvatge. "L’enfant sauvage".
França. 1960. 85 min. B/N. Director: François Truffaut
SINOPSI: Basada en un fet real
relata la història d’un nen salvatge capturat dels boscos
francesos i reclòs en un institut d’investigació. De viure com
un animal lliure passa a convertir-se en un ésser rebutjat,
maltractat i vist com un fenomen inhumà. Tan sols el doctor
Itard farà tot el possible per fer d’ell un ésser civilitzat
duent-lo fins i tot a casa seva. Transcorregut un temps, el nen
es trobarà perdut entre el seu desig per recuperar la seva vida
salvatge i la seva nova etapa amb el seu protector. |
DIVERSITAT I GLOBALITZACIÓ
CULTURAL
La cultura és un tret diferenciador de l’ésser humà.. Val a dir, però,
que no hi ha una sola cultura, sinó moltes.
Actualment, conviuen en el nostre planeta nombroses cultures: rural,
urbana, oriental, musulmana, cristiana, llatina, protestant, nord-americana...
Aquesta pluralitat es coneix amb el nom de DIVERSITAT CULTURAL. Les
grans ciutats contemporànies, com Nova York, Hong Kong, i també, Roma,
Barcelona... són exemple de convivència d’ètnies diferents, de gent de
procedència diversa i de grups minoritaris.
La varietat de cultures és conseqüència d’una característica pròpia de
l’ésser humà. L’home, a diferència dels animals, és un ésser OBERT,
compta amb un gran nombre de possibilitats de realització. Davant de la
vida, no està programat per a respondre de manera fixa, sinó que
posseeix LLIBERTAT per a determinar la seva conducta.
Mentre que els animals només poden reaccionar de manera limitada davant
els estímuls de la natura, l’ésser humà posseeix llibertat i intel•ligència
per a escollir la resposta que li sembla més adient en cada cas. Per
aquest motiu, els diversos pobles han creat la seva pròpia forma de
vida.
Al llarg de la història, l’aïllament i la manca de contacte entre els
diferents grups que poblen la Terra han afavorit la diferenciació i la
diversitat. El fet d'haver-se d’enfrontar a situacions problemàtiques,
des de circumstàncies i possibilitats diverses, ha propiciat aquesta
pluralitat.
ACTITUDS DAVANT LA
DIVERSITAT CULTURAL
Quan les persones es troben davant de formes de vida, creences,
conductes i costums diferents de les seves, hi reaccionen de múltiples
maneres. Les actituds davant la diversitat cultural són diverses:
-ETNOCENTRISME
Actitud que tenen els qui jutgen i valoren la cultura d’altres grups des
de criteris o creences de la pròpia cultura. Així, des de la seguretat
que la seva és la bona, menyspreen i critiquen els elements culturals
diferents. Aquesta actitud, entre d’altres, és a la base de fenòmens com
l’IMPERIALISME o la COLONITZACIÓ, en què els països poderosos imposen la
seva cultura als pobles sotmesos. En els darrers segles, la cultura
occidental ha considerat que tenia el deure d’imposar la seva forma de
vida a cultures considerades més primitives. Aquesta acitud pot
degenerar en posicions més radicals, com el racisme o la xenofòbia.
-RACISME.
S’anomena així tota creença, actitud o conducta que es basa en la
consideració que hi ha unes RACES SUPERIORS a unes altres; és a dir, que
defensa que hi ha races humanes i races subhumanes. El racisme es
manifesta en qualsevol comportament que fomenti o permeti la marginació
o l'aïllament d'un grup o persona en funció de la seva raça.
-XENOFÒBIA.
Actitud de menyspreu i rebuig envers el que és ESTRANGER, diferent o
estrany. Sovint és una actitud emocional causada per la por i la
ignorància.
-RELATIVISME
CULTURAL.
Aquesta posició considera que és impossible comparar o avaluar les
característiques de les diferents cultures. Es basa en la creença que
qualsevol cultura té valor en ella mateixa, ja que tots els elements que
la formen es comprenen i s’expliquen per mitjà d’una lògica interna que
a l’observador extern li és difícil de captar. El risc o inconvenient
d’aquesta posició és que acostuma a servir com a excusa per a la
passivitat i la inacció davant d’actes injustos i inhumans.
-INTERCULTURALISME
I DIÀLEG.
Aquesta posició neix del reconeixement de la pluralitat cultural com un
fet enriquidor, ja que ens pot ajudar a entendre millor el món i a
nosaltres mateixos. Es basa, a més, en la consideració que és possible i
desitjable la convivència pacífica i harmoniosa de diferents formes de
vida. Aquesta actitud aposta per la tolerància i el diàleg entre les
diverses creences i els diversos costums, sempre que es recolzin en el
respecte.
LA GLOBALITZACIÓ CULTURAL.
Una de les causes de la diversitat cultural és la manca de contacte en
què vivien els diversos pobles del món. Tanmateix, actualment, el gran
abast i desenvolupament dels mitjans de comunicació està esborrant les
distàncies i acabant amb l’aïllament. Tot i que encara existeixen zones
profundament aïllades, el contacte cultural és cada vegada més gran. Per
aquest motiu es diu que estem en un moment de globalització cultural
sense precedents.
El contacte i la proximitat entre els diversos pobles produeix un
fenomen que ha estat anomenat CONTAGI CULTURAL. El coneixement d’altres
formes de vida, costums i creences possibilita que adoptem alguns
d’aquests elements culturals quan ens són útils. L’ASSIMILACIÓ de trets
propis d’altres pobles fa que les cultures humanes siguin més semblants
cada vegada.
Alguns conceptes
Etnologia:
ciència que estudia les ètnies en els seus aspectes físics i mentals.
Enculturació
Procés mitjançant el qual un individu assimila com a propis els
continguts i formes culturals del grup al qual pertany i amb el qual
s’identifica.
Aculturació:
procés d’imposició d’elements culturals d’una altra cultura
DINÀMICA DE LA CULTURA
És un fet indiscutible que les informacions culturals de la humanitat
han anat canviant al llarg del temps, a diferència de l’anomenada
cultura animal, que amb prou feines evoluciona. Ara bé, quins són els
mecanismes d’aquests canvis?
Els canvis culturals que s’han anat produint al llarg del temps han
estat descrits per la història, l’etnologia i l’arqueologia, i altres
disciplines.
-MUTACIÓ
CULTURAL
Comporta, en uns casos, la introducció de nous continguts; en d’altres,
la modificació dels continguts ja existents. En tots dos casos, la
mutació es pot produir per una intenció voluntària, i aleshores
s’anomena INVENCIÓ, o involuntària, deguda a ERRORS en el procés
d’imitació.
-TRANSMISSIÓ
CULTURAL.
Transporta les informacions culturals de forma VERTICAL (de pares a
fills, de generació en generació) o de forma HORITZONTAL (entre
individus de la mateixa generació).
-DIFUSIÓ o
CONTAGI CULTURAL.
Comporta el transvasament d’elements d’altres cultures i la seva adopció
com a propis. Aquest fet es pot produir de forma ESPONTÀNIA, per exemple
l’adopció de tendències musicals nord-americanes en la nostra cultura, o
bé per IMPOSICIÓ del poble colonitzador al poble colonitzat. En aquest
darrer cas s’anomena ACULTURACIÓ.
-DERIVA
CULTURAL. Aquest fet
s’esdevé quan una cultura es FRAGMENTA en grups o subgrups culturals. És
un fenomen semblant al de l’evolució biològica, en què l’aïllament d’una
població origina una forta diferenciació genètica. Un exemple d’aquest
fet va ser el que va ocórrer amb la llengua llatina. Després de
l’aïllament causat pel desmembrament de l’Imperi romà, el llatí es va
fragmentar, la qual cosa va originar l’aparició de les llengües
romàniques.
-SELECCIÓ
CULTURAL. Fenomen
que es dóna quan les innovacions culturals que resulten eficaces es
mantenen, perquè els membres del grup les prefereixen i les TRIEN
racionalment. És un procés similar a la selecció biològica, ja que en
tots dos casos l’objectiu és el mateix: una millor adaptació al medi. Un
exemple de selecció cultural seria l’elecció de nous mètodes de cultiu
en l’Edat Mitjana, com ara la rotació dels camps, pel fet que aquesta
pràctica resultava molt més eficaç i productiva que les anteriors.
Exercicis
1. Explica
amb paraules teves, els termes següents:
-Etnocentrisme
-Diversitat cultural.
-Globalització cultural
2. Esmenta alguns trets de la nostra cultura que seria
desitjable d'universalitzar. Afegeix algun exemple i defensa per
què.
-A més a més, assenyala alguns trets de la nostra cultura que no
mereixin de ser conservats ni estesos a altres cultures. Explica
per què.
3. Reflexiona, valora i exposa la teva opinió (donant sempre
raons)
-La modernització, és desitjable i extensible a nivell mundial?
-És preferible una cultura universal o bé la diversitat
cultural?
4. A més de la gran difusió dels mitjans de comunicació, esmenta
algun altre factor que afavoreixi la globalització cultural.
5. Indica avantatges i inconvenients de la globalització
cultural. |
Anem a la wikipèdia
WIKIPÈDIA EN
CATALÀ
La paraula
cultura (del llatí colo -ere, amb el seu significat arrel de
"cultivar"), generalment es refereix als patrons o tipus d'activitats
humanes i les estructures simbòliques que donen significat a dita
activitat. Les diferents definicions de "cultura" reflecteixen els
diferents fonaments teòrics per l'enteniment, o els criteris per avaluar
l'activitat humana. Els antropòlegs sovint utilitzen el terme "cultura"
per referir-se a la capacitat humana universal per a classificar,
codificar i comunicar llurs experiències de manera simbòlica. Aquesta
capacitat ha estat considerada com la característica única del gènere
homo. No obstant, els primatòlegs, com ara Jane Goodall, han identificat
aspectes culturals entre els animals més propers als humans.
Algunes de les definicions més habituals de cultura inclouen:
el conjunt dels coneixements que permeten desenvolupar un judici crític;
el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de
qualsevol altra mena que hom posseeix com a fruit de l'estudi, de les
lectures, de viatges, de l'experiència, etc.; el conjunt de les
coneixences, tradicions i formes de vida materials i espirituals
característiques d'un poble, d'una societat o de tota la humanitat (vegeu
cultura popular: i la cultura de masses que, difosa pels mitjans de
comunicació de massa, pretén aconseguir l'acceptació de la major part de
la societat (vegeu pop).
Aquestes definicions oposen cultura i natura (allò biològic, innat)
Elements clau de
la cultura
Una definició de la cultura es basa en els elements que la componen,
elements que són transmesos de generació en generació:
valors
normes
institucions
artefactes
Els valors
són les idees sobre el que
és important en la vida i molt necessàries, i són el fonament de la
resta de la cultura.
Les normes
són les expectatives de la manera en què els individus es comporten sota
diverses situacions. Cada cultura té els seus propis mètodes, o sancions,
per fer que es compleixin les normes. Les sancions varien d'acord a la
importància de la norma; i les normes que la societat vol que es
compleixin tenen l'estatus de "llei".
Les institucions
són les estructures de la societat dins les quals els valors i les
normes són transmeses. Finalment,
els artefactes, les
coses o els aspectes de la cultura material, es deriven de les normes i
els valors culturals.
De manera general, els arqueòlegs s'enfoquen en la cultura material,
mentre que els antropòlegs culturals s'enfoquen en la cultura simbòlica,
encara que ambdues disciplines són íntimament relacionades. A més, els
antropòlegs entenen la "cultura" no només com el consum de béns, sinó
els processos per mitjà dels quals es creen els béns i els donen
significat, així com les relacions i les pràctiques socials amb els
quals els objectes i els processos es desenvolupen. Aquest significat es
vehicula en gran mesura a partir del llenguatge, que permet codificar i
transmetre els elements culturals.
Formació del sentit modern de la cultura
El terme cultura prové del llatí cultura que significa cura del camp o
del bestiar. Cap al segle XIII, el terme s'emprava per a designar una
parcel•la conreada, i tres segles més tard havia canviat el seu sentit
com a estat d'una cosa, al de l'acció: el cultiu de la terra o la cura
del bestiar (Cuche, 1999: 10), aproximadament en el sentit que s'empra
en el català dels nostres dies en vocables com agricultura, apicultura,
piscicultura i altres. A la meitat del segle XVI, el terme adquireix una
connotació metafòrica, com el cultiu de qualsevol facultat. De qualsevol
manera, l'accepció figurativa de cultura no s'estendria fins al segle
XVII, quan va començar a aparèixer en certs textos acadèmics.
El Segle de les Llums (segle XVIII) és l'època que el sentit figurat del
terme com a "cultiu de l'esperit" s'imposa en amplis camps acadèmics,
per exemple, en el Dictionaire de l'Academie Française de 1718. I encara
que l'Enciclopèdia ho inclou només en el seu sentit restringit de cultiu
de terres, no desconeix el sentit figurat, que apareix en els articles
dedicats a la literatura, la pintura, la filosofia i les ciències. Amb
el pas del temps, com a cultura es va començar a entendre la formació de
la ment. És a dir, es va convertir novament en una paraula que designa
un estat, encara que en aquesta ocasió és l'estat de la ment humana, i
no l'estat de les parcel•les.
La clàssica oposició entre cultura i naturalesa també té les seves
arrels en aquesta època. El 1798, el Dictionaire hi inclou una accepció
de cultura que s'estigmatitza l'"esperit natural". Per a molts dels
pensadors de l'època, com Jean Jacques Rousseau, la cultura és un
fenomen distintiu dels éssers humans, que els col•loca en una posició
diferent a la de la resta d'animals. La cultura és el conjunt dels
coneixements i sabers acumulats per la humanitat al llarg els seus mil•lennis
d'història. Com a característica universal, el vocable s'empra en
singular, ja que es troba en totes les societats sense distinció de
races, ubicació geogràfica o moment històric.
Cultura i
civilització
També és en el context del Segle de les Llums quan sorgeix altra de les
clàssiques oposicions que s'involucra a la cultura, aquesta vegada, com
antítesi de la civilització. Aquesta paraula apareix per primera vegada
en la llengua francesa del segle XVIII, i ella significava la refinació
dels costums. Civilització és un terme relacionat amb la idea de progrés.
Segons això, la civilització és un estat de la humanitat en què la
ignorància ha estat abatuda i els costums i relacions socials es troben
en la seva més elevada expressió. La civilització no és un procés acabat,
és constant, i implica el perfeccionament progressiu de les lleis, les
formes de govern, el coneixement. Com la cultura, també és un procés
universal que inclou a tots els pobles, fins i tot als més endarrerits
en la línia de l'evolució social. Per descomptat, els paràmetres amb els
quals s'amidava si una societat era més civilitzada o més salvatge eren
els de la seva pròpia societat. En les albors del segle XIX, ambdós
termes, cultura i civilització eren emprats gairebé de manera
indistinta, sobretot en francès i anglès.
Cal assenyalar que no tots els intel•lectuals francesos van emprar el
terme. Rousseau i Voltaire es van mostrar reticents a aquesta concepció
progressista de la història. Van intentar proposar una versió més
relativista de la història, encara que sense èxit, doncs el corrent
dominant era la dels progressistes. No seria a França, sinó a Alemanya
on les postures relativistes van guanyar major prestigi. El terme Kultur
en sentit figurat apareix a Alemanya cap al segle XVII -aproximadament
amb la mateixa connotació que en francès. Per al segle XVIII gaudeix de
gran prestigi entre els pensadors burgesos alemanys. Això es va deure al
fet que va ser emprat per a injuriar als aristòcrates, als quals
acusaven de tractar d'imitar les maneres "civilitzades" de la cort
francesa. Per exemple, Immanuel Kant apuntava que "ens conreem per mitjà
de l'art i de la ciència, ens civilitzem [a l'adquirir] bons modals i
refinaments socials" (Thompson, 2002: 187). Per tant, a Alemanya el
terme civilització va ser equiparat amb els valors cortesans,
qualificats de superficials i pretensiosos. En sentit contrari, la
cultura es va identificar amb els valors profunds i originals de la
burgesia (Cuche, 1999:13).
En el procés de crítica social, l'accent en la dicotomia cultura/civilització
es trasllada de les diferències entre estrats socials a les diferències
nacionals. Mentre França era l'escenari d'una de les revolucions
burgeses més importants de la història, Alemanya estava fragmentada en
múltiples estats. Per això, una de les tasques que s'havien proposat els
pensadors alemanys era la unificació política. La unitat nacional
passava també per la reivindicació de les especificitats nacionals, que
l'universalisme dels pensadors francesos pretenia esborrar en nom de la
civilització. Ja el 1774, Johann Gottfried Herder proclamava que el geni
de cada poble (Volkgeist) s'inclinava sempre per la diversitat cultural,
la riquesa humana i en contra de l'universalisme. Per això, l'orgull
nacional radicava en la cultura, a través de la qual cada poble havia de
complir un destí específic. La cultura, com l'entenia Herder, era
l'expressió de la humanitat diversa, i no excloïa la possibilitat de
comunicació entre els pobles.
Durant el segle XIX, a Alemanya el terme cultura va evolucionar sota la
influència del nacionalisme. Mentrestant, a França, el concepte es es va
ampliar per a incloure no només el desenvolupament intel•lectual de
l'individu, sinó el de la humanitat en el seu conjunt. D'aquí, el sentit
francès de la paraula presenta una continuïtat amb el de civilització:
no obstant això la influència alemanya, persisteix la idea que més enllà
de les diferències entre "cultura alemanya" i "cultura francesa" (per
posar un exemple), hi ha una mica que les unifica a totes: la cultura
humana.
WIKIPÈDIA EN
CASTELLÀ
La cultura es el
conjunto de todas las formas y expresiones de una sociedad determinada.
Como tal incluye costumbres, prácticas, códigos, normas y reglas de la
manera de ser, vestimenta, religión, rituales, normas de comportamiento
y sistemas de creencias. Desde otro punto de vista se puede decir que la
cultura es toda la información y habilidades que posee el ser humano y
algunos animales. El concepto de cultura es fundamental para las
disciplinas que se encargan del estudio de la sociedad, en especial para
la antropología y la sociología.
Formación del sentido moderno de cultura. Origen del término
Los orígenes del término
se encuentran en una metáfora entre la práctica de alguna actividad (por
ejemplo, el cultivo de la tierra, que es la agricultura) con el cultivo
del espíritu humano, de las facultades sensibles e intelectuales del
individuo. En esta acepción se conserva aún en el lenguaje cotidiano,
cuando se identifica cultura con sensibilidad. De esta suerte, una
persona "culta" es aquella que posee grandes conocimientos en las más
variadas regiones del conocimiento.
Concepción clásica de la cultura
En sus primeras acepciones, cultura designaba el cultivo de los campos.
El término cultura proviene del latín cultus que a su vez deriva de la
voz colere que significa cuidado del campo o del ganado. Hacia el siglo
XIII, el término se empleaba para designar una parcela cultivada, y tres
siglos más tarde había cambiado su sentido como estado de una cosa, al
de la acción: el cultivo de la tierra o el cuidado del ganado (Cuche,
1999: 10), aproximadamente en el sentido en que se emplea en el español
de nuestros días en vocablos como agricultura, apicultura, piscicultura
y otros. Por la mitad del siglo XVI, el término adquiere una connotación
metafórica, como el cultivo de cualquier facultad. De cualquier manera,
la acepción figurativa de cultura no se extenderá hasta el siglo XVII,
cuando también aparece en ciertos textos académicos.
El Siglo de las Luces (siglo XVIII) es la época en que el sentido
figurado del término como "cultivo del espíritu" se impone en amplios
campos académicos. Por ejemplo, el Dictionaire de l'Academie Française
de 1718. Y aunque la Enciclopedia lo incluye sólo en su sentido
restringido de cultivo de tierras, no desconoce el sentido figurado, que
aparece en los artículos dedicados a la literatura, la pintura, la
filosofía y las ciencias. Al paso del tiempo, como cultura se entenderá
la formación de la mente. Es decir, se convierte nuevamente en una
palabra que designa un estado, aunque en esta ocasión es el estado de la
mente humana, y no el estado de las parcelas.
Voltaire, uno de los pocos pensadores franceses del siglo XVIII que se
mostraban partidarios de una concepción relativista de la historia
humanaLa clásica oposición entre cultura y naturaleza también tiene sus
raíces en ésta época. En 1798, el Dictionaire incluye una acepción de
cultura en que se estigmatiza el "espíritu natural". Para muchos de los
pensadores de la época, como Jean Jacques Rousseau, la cultura es un
fenómeno distintivo de los seres humanos, que los coloca en una posición
diferente a la del resto de animales. La cultura es el conjunto de los
conocimientos y saberes acumulados por la humanidad a lo largo de sus
milenios de historia. En tanto una característica universal, el vocablo
se emplea en número singular, puesto que se encuentra en todas las
sociedades sin distinción de razas, ubicación geográfica o momento
histórico.
Cultura y
civilización
También es en el
contexto del Iluminismo cuando surge otra de las clásicas oposiciones en
que se involucra a la cultura, esta vez, como sinónimo de la
civilización. Esta palabra aparece por primera vez en la lengua francesa
del siglo XVIII, y con ella se significaba la refinación de las
costumbres. Civilización es un término relacionado con la idea de
progreso. Según esto, la civilización es un estado de la Humanidad en el
cual la ignorancia ha sido abatida y las costumbres y relaciones
sociales se hallan en su más elevada expresión. La civilización no es un
proceso terminado, es constante, e implica el perfeccionamiento
progresivo de las leyes, las formas de gobierno, el conocimiento. Como
la cultura, también es un proceso universal que incluye a todos los
pueblos, incluso a los más atrasados en la línea de la evolución social.
Desde luego, los parámetros con los que se medía si una sociedad era más
civilizada o más salvaje eran los de su propia sociedad. En los albores
del siglo XIX, ambos términos, cultura y civilización eran empleados
casi de modo indistinto, sobre todo en francés e inglés (Thompson, 2002:
186).
Johann Gottfried Herder. Según él, la cultura podía entenderse como la
realización del genio nacional (Volksgeist). Es necesario señalar que no
todos los intelectuales franceses emplearon el término. Rousseau y
Voltaire se mostraron reticentes a esta concepción progresista de la
historia. Intentaron proponer una versión más relativista de la
historia, aunque sin éxito, pues la corriente dominante era la de los
progresistas. No fue en Francia, sino en Alemania donde las posturas
relativistas ganaron mayor prestigio. El término Kultur en sentido
figurado aparece en Alemania hacia el siglo XVII -aproximadamente con la
misma connotación que en francés. Para el siglo XVIII goza de gran
prestigio entre los pensadores burgueses alemanes. Esto se debió a que
fue empleado para denostar a los aristócratas, a los que acusaban de
tratar de imitar las maneras "civilizadas" de la corte francesa. Por
ejemplo, Immanuel Kant apuntaba que "nos cultivamos por medio del arte y
de la ciencia, nos civilizamos [al adquirir] buenos modales y
refinamientos sociales" (Thompson, 2002: 187). Por lo tanto, en Alemania
el término civilización fue equiparado con los valores cortesanos,
calificados de superficiales y pretenciosos. En sentido contrario, la
cultura se identificó con los valores profundos y originales de la
burguesía (Cuche, 1999:13).
En el proceso de crítica social, el acento en la dicotomía
cultura/civilización se traslada de las diferencias entre estratos
sociales a las diferencias nacionales. Mientras Francia era el escenario
de una de las revoluciones burguesas más importantes de la historia,
Alemania estaba fragmentada en múltiples Estados. Por ello, una de las
tareas que se habían propuesto los pensadores alemanes era la
unificación política. La unidad nacional pasaba también por la
reivindicación de las especificidades nacionales, que el universalismo
de los pensadores franceses pretendía borrar en nombre de la
civilización. Ya en 1774, Johann Gottfried Herder proclamaba que el
genio de cada pueblo (Volksgeist) se inclinaba siempre por la diversidad
cultural, la riqueza humana y en contra del universalismo. Por ello, el
orgullo nacional radicaba en la cultura, a través de la que cada pueblo
debía cumplir un destino específico. La cultura, como la entendía
Herder, era la expresión de la humanidad diversa, y no excluía la
posibilidad de comunicación entre los pueblos.
Durante el siglo XIX, en Alemania el término cultura evoluciona bajo la
influencia del nacionalismo.[1] Mientras tanto, en Francia, el concepto
se amplió para incluir no sólo el desarrollo intelectual del individuo,
sino el de la humanidad en su conjunto. De aquí, el sentido francés de
la palabra presenta una continuidad con el de civilización: no obstante
la influencia alemana, persiste la idea de que más allá de las
diferencias entre "cultura alemana" y "cultura francesa" (por poner un
ejemplo), hay algo que las unifica a todas: la cultura humana.[2]
Elementos de la
cultura
La cultura forma todo lo
que implica transformación y seguir un modelo de vida. Se dividen en:
A)
Concretos o
materiales: fiestas,
alimentos, ropa (moda), arte plasmado, construcciones arquitectónicas,
instrumentos de trabajo (herramientas), monumentos representativos
históricos.
B)
Simbólicos o
espirituales:
creencias (filosofía, espiritualidad/religión), valores (criterio de
juicio moral y/o ética), actos humanitarios, normas y sanciones
(jurídicas, morales, convencionalismos sociales), organización social y
sistemas políticos, símbolos (representaciones de creencias y valores),
arte (apreciación), lengua (un sistema de comunicación simbólica),
tecnología y ciencia.
Dentro de toda cultura hay dos elementos a tener en cuenta:
Cambios
culturales
Enculturación:
es el proceso en el que el individuo se culturiza, es decir, el proceso
en el que el ser humano, desde que es niño o niña, se culturiza. Este
proceso es parte de la cultura, y como la cultura cambia constantemente,
también lo hacen la forma y los medios con los que se culturaliza.
Aculturación:
se da normalmente en momento de conquista o de invasión. Es normalmente
de manera forzosa e impuesta, como la conquista de América, la invasión
de Iraq. Ejemplos de resultados de este fenómeno: comida (potaje,
pozole), huipil. El fenómeno contrario recibe el nombre de deculturación,
y consiste en la pérdida de características culturales propias a causa
de la incorporación de otras foráneas.
Transculturación:
intercambiar formas de ser, en la que se percibe que no existe una
cultura mejor que otra: se complementan. Es voluntaria (ej: anglicismos:
fólder, chequear, líder; hacer yoga).
Inculturación:
se da cuando la persona se integra a otras culturas las acepta y dialoga
con la gente de esa determinada cultura.
|