|
ELS
FILOSOFS DE LA SOSPITA
Filosòficament parlant, l'esdeveniment més important del segle XIX
probablement sigui l'enderrocament del sistema hegelià. En aquest
enderrocament participen especialment Kierkegaard, Feuerbach, Marx i
Nietzsche. El sistema hegelià significava el cim més alt assolit per la
metafísica occidental, que permetia relacionar la Teologia amb
l'Antropologia, o si hom vol, l'autoconsciència de Déu amb
l'autoconsciència de l'home. Hegel suposava la realització del
subjectivisme absolut. Ara el subjecte pensant cartesià (i kantià) té,
en conèixer, consciència de l'absolutesa del coneixement i per això es
concep en relació amb Déu (amb aquell que, pensant les coses, les crea).
Tot, Déu i món, esperit infinit i esperit finit, eternitat i història,
la història de la humanitat i la història de la filosofia, restava ara
lligat en un sistema grandiós. Doncs bé, el segle XIX enfonsarà la
metafísica hegeliana tot partint de diferents tipus d'enderrocaments:
l'enderrocament teològic (Kierkegaard), l'enderrocament antropològic
(Feuerbach), l'enderrocament sociològic (Marx) i l'enderrocament ètic
(Nietzsche).
1. L'enderrocament teològic.
Kierkegaard, des de la fervent fe protestant, es planteja primerament si
aquest Déu hegelià, un Déu pensat, coincideix veritablement amb el Déu
cristià en el qual creu. La tradició protestant afirmava un Déu
absolutament altre de l'home, inabastable i incomprensible per aquest.
Com és, doncs, possible per a l'home pensar Déu? Ara bé, pensa
Kierkegaard, en el sistema hegelià no només falla la concepció divina
sinó també la concepció de l'home, sobretot de l'home singular. On té
lloc, en el sistema hegelià, la persona humana concreta i individual? En
l'evolució universal de la idea absoluta es perd el subjecte. Emperò la
categoria de persona la rep l'home -creu Kierkegaard- de la seva
presència davant la infinitud o sia Déu. Per tant, l'enderrocament
teològic del sistema hegelià que fa Kierkegaard -i que inaugura
l'existencialisme cristià- prové de l'intent de salvaguardar el paper de
la persona i de la seva singularitat davant Déu que el sistema hegelià
ofegava.
L'enderrocament antropològic.
Del discurs hegelià sobre l'esperit sortia en el seu sistema una
reconciliació entre teologia i antropologia. Feuerbach, teòleg ateu de
l'esquerra hegeliana, dirà que en la història no actua cap esperit més
que l'esperit humà. Es l'home qui crea Déu projectant a l'infinit
aquelles qualitats que troba en si mateix. Per això Déu no és res més
que l’essència de l'home. Per tant, cal reduir la teologia a
antropologia, cal tornar una altra vegada a l'home (no a l'home
individual sinó a l'home com a espècie) aquelles riqueses amb què ell
s'ha empobrit i ha enriquit Déu. L'home és (ha d'ésser) un déu per a
l'home per tal de vèncer l’alienació religiosa.
L'enderrocament sociològic.
Hegel, com a pensador dialèctic, s'acontenta reconciliant allò que ha
esdevingut amb la raó, demostrant que el que ha passat és el que havia
de ser. Ara bé, segons Marx, Hegel mostra les contradiccions de la
realitat però resolent-les tan sols en el pla del pensament, no en el
pla de la realitat. Per a Marx si les contradiccions són reals cal també
resoldre-les en la realitat. Marx, doncs, agafa el mètode dialèctic
explicador de l'esdevenir i l'empra com a instrument transformador de la
realitat mateixa. D'aquí la cèlebre tesi XI sobre Feuerbach: "Els
filòsofs fins ara s'han acontentat amb interpretar el món; el que cal és
transformar-lo". Marx continua essent hegelià, perquè com ell mateix diu
no fa res més que utilitzar el mètode dialèctic de Hegel. Però no en
ordre a aixecar contradiccions per després resoldre-les en el pla
especulatiu, sinó per resoldre-les en el pla mateix de la realitat d'on
han sortit. Es, doncs, la praxi, la relació de l'home amb la natura i no
l'esperit el que hi ha en la base de l’existència.
Aquest capgirament del hegelianisme que fa Marx fa que la seva filosofia
no sigui ja una filosofia "teòrica", sinó més aviat una filosofia
dirigida cap a la transformació del món, una filosofia materialista de
la realitat "real" i en moviment. Això és, a la fi, el materialisme
dialèctic i, com a realitat social, històrica i humana el materialisme
històric.
L'enderrocament ètic.
Nietzsche critica la metafísica hegeliana invertint-la, convertint-la en
antimetafísica. La metafísica hegeliana consistia en l’afirmació
onto-teològica que Déu o l'absolut existeix. Nietzsche començarà per
l’afirmació contrària: Déu ha mort, és a dir, el món metafísic,
suprasensible, derivat del platonisme i continuat per Kant i Hegel,
aquest món s'ha enfonsat. No hi ha món suprasensible, no hi ha veritats
eternes ni valors absoluts. Només hi ha el "sentit de la terra", on
l'home crea constantment veritats i valors relatius. Ara bé, amb
l'enfonsament del món mmetafísic desapareix el darrer sentit de les
coses. La defensa del sense-sentit del nihilisme sembla, en un primer
moment, necessària. Si Hegel, en una carta a Schelling, deia que calia
propagar la idea de les coses "tal com han de ser" per a oposar-se a la
indolència de la gent que les pren eternament tal com són. Nietsche
vindrà a afirmar el contrari: l'home nihilista és aquell home que
s'adona que el món tal com és no haurà de ser, però que el món, tal com
hauria de ser, no és. El darrer moment, la sortida del nihilisme -és a
dir, el trobar un nou sentit no metafísic- en Nietzsche implica la
proclamació de la moral "dels senyors", del superhome, d'un nou home amb
fidelitat a la terra, no al món suprasensible. La mort de Déu, implica
també la mort de la moral que d'ell es deriva i la creació d'una nova
derivada de cadascun d'aquells individus coneixedors del bé i del mal,
capaços de trobar des del sensesentit que implica la desaparició de la
metafísica un propi i nou sentit. Perdut el darrer senti (Déu) els
valors es desvaloren (nihilisme). Només ara la transformació d'aquests
valors ens permetrà superar el nihilisme. L'home que trobi en ell mateix
la seva força, l'home capaç de crear-se una nova moral serà el superador
del nihilisme. Per això cal primer oblidar la mort de Déu, cal la
innocència d'ell se'ns imposaven. A la fi, si no hi ha valors objectius
resta la voluntat de l'home, el "jo vull" de cada home.
Aquests autors esdevenen, per tant, els nostres clàssics i els punts de
referència del nostre pensament actual per tal com les preguntes que han
fet han invalitat definitivament les formulacions filosòfiques
anteriors, llurs dubtes, llurs "sospites" han estat una crítica radical
tant a:
1) la teologia.
- la teologia és en realitat una antropologia, és l'home qui crea Déu
(Feuerbach);
- la religió és l'opi del poble, una forma d’alienació humana (Marx).
- Déu ha mort, la mort de Déu és la condició prèvia perquè l'home sigui
creador de valors i sentits (Nietzsche)
- la religió no és res més que la projecció d'una il•lusió la
divinització de la figura del pare (Freud).
2) la moral.
- La realitat no és encara racional com creia Hegel, la realitat és
moralment negativa per tal com el subjecte productor és essencialment
alienat i explotat. La moral defensada per Hegel és una moral
individualista, que potencia la desigualtat, idealista i escapista
(Marx);
- la moral de la tradició occidental cristiana, de la metafísica, de
l'idealisme ha estat una moral d'esclaus, de febles, de ressentits i
impotents (la moral del sacerdot), cal ara defensar la moral del
superhome (Nietzsche);
- la moral occidental com a moral repressiva que nega els continguts de
plaer de l'home (Freud).
3) el model d'home (antropologia).
- El model d'home tradicionalment defensat és el d'un home alienat, és a
dir, tractat com un mitjà per a un fi econòmic. Ja que no existeix cap
cosa semblant a una "naturalesa humana" individual sinó que la
naturalesa real de l'home depèn de la totalitat de relacions socials,
allò que hom és ve determinat per la classe de societat en la qual hom
viu. En tot cas allò que distingeix l'home dels animals no és la raó
sinó el seu caràcter productiu, donat que l'home produeix els seus
mitjans de subsistència (Marx).
- l'home (la concepció "socràtica" d'home) entès com a ésser definit,
permanent i inamovible, com a ésser dual (cos/ànima), com a
transportador de pesades càrregues i imperatius categòrics ("camell") és
quelcom que ha de ser superat. L'home nou és l'home dionisíac, el
superhome, l'home de caràcter heroic i amb sentit tràgic, l'home que
-com la vida- té sentit de superació (Nietzsche).
- el model psíquic d'home tradicionalment defensat coincideix amb el seu
component racional o "conscient". Ara bé hi ha quelcom més subterrani
que la consciència que ens determina. Aquestes causes determinants no
són, com creu Marx, de naturalesa social i econòmica sinó individuals i
mentals. De manera que l'estructura psíquica humana és triple: l’allò,
el jo i el super-jo, i juguen un paper considerable els elements
"inconscients" (Freud).
Marx, Freud i Nietzsche ens han deixat llurs sospites. Allò que anomeno
Déu, allò que anomeno moral, allò que anomeno home... no hauran estat
falses creences ?
|
|