Enllaços

L' I D E A L I S M E


1. Situació històrica i cultural a Alemanya, segles XVIII-XIX.

1) El primer tret és la gran amplitud geogràfica i, fins i tot, demogràfica dels països de llengua alemanya. Aquest territori i la seva àrea d'influència comprenia les fa fins poc dues Alemanyes, una part de Suïssa, Austria i part del seu imperi, part de l'actual Polònia i, fins i tot, una petita part de l'actual Rússia (Königsberg -la ciutat de Kant i Herder- pertany avui dia a Rússia). Cal dir que en tot aquest territori la llengua de cultura era l'alemany en els seus diversos dialectes. Aquesta zona no era pas especialment endarrerida i culturalment -sobretot a la riba del Rhin- disposava d'antigues i prestigioses universitats. El problema d'Alemanya no era cultural tot i la penetració en les classes altes de la llengua i cultura francesa -la més apreciada en tot Europa en aquells moments- contra la penetració de la qual hom reaccionà amb certa promptitud.

2) El problema alemany residia -aquest n'és el segon tret característic- en la dispersió política en petits o mitjans principats i un cert retard en la industrialització. En el moment en què el comerç deixa el seu lloc a la indústria com a principal força productiva, les lligues de ciutats lliures alemanyes -la Hansa, per exemple- declinen i el país no reacciona amb un desenvolupament compensatori de la indústria. D'altra banda la divisió política retarda el sorgiment d'un Estat nacional modern. Aquests dos trets marquen en gran mesura la situació dels intel•lectuals i filòsofs. Si s'ha dit que els filòsofs alemanys van pensar el que altres pobles van fer -frase referida sobretot a la Revolució Francesa-, només podem acceptar aquesta afirmació simplista sobre la base de la situació general que hem esbossat i la posició de total impotència en què els intel•lectuals es trobaven per a aplicar les seves propostes de reforma. La societat alemanya es trobava malgrat la seva gran potencialitat en una situació esmorteïda, allunyada dels grans conflictes econòmics i polítics, vivint encara en una situació encarcarada d'antic règim.

Els petits principats vivien en una economia molt simple i completament dominats per la petita cort del senyor de torn. Els literats francesos que viatjaven a començaments de la segona meitat del segle XVIII per aquests principats es posen d'acord a qualificar de "provinciana" la vida, la gent i les diverses corts. Els intel•lectuals patien aquesta situació d'una manera especial, car eren considerats criats dels senyors: tots els grans músics fins a Mozart (que patí molt per aquest fet), els literats i filòsofs estaven condemnats a fer de serfs o preceptors en les famílies aristocràtiques o, tal vegada, de petits funcionaris sota l'estricta vigilància i tutela del senyor.

Fruit d'aquesta situació caracteritzada per la contradicció entra una gran capacitat cultural -per tradició i demografia- i la marginació d'Alemanya dels conflictes contemporanis -pel seu retard econòmic i social, surten els grans intents filosòfics per a pensar -des de la marginació i la impotència- els grans problemes de l'època. No és estrany, doncs, que per als filòsofs alemanys la Revolució Francesa fos un esdeveniment més important -si cap- que per als francesos mateixos, i que Napoleó fos mitificat molt més encara -entre els pensadors progressistes- i saludat amb entusiasme quan creuà les fronteres. Contra el despotisme pròxim i feixuc dels principats. els anhels liberals i il•lustrats francesos semblaven la gran esperança. Per això, davant l'ànsia que en sentien, el gran tema de tots, la gran esperança i la gran exigència alhora, el gran pensament, fou la llibertat. Calia pensar la llibertat, la possibilitat de la seva realització, mentre s'esperava que es fes efectiva.

Kant ja proposà com a lema de tota il•lustració o educació "tingues el valor de fer servir la teva pròpia raó. No et deixis guiar per un amo, guia't per la teva raó, sigues lliure. No obeeixis com un animal els teus instints o els que volen ser els amos del teu pensament, la raó et farà lliure".

Alemanya no estava, però, aïllada culturalment dels països més avançats. Al contrari, li arribaven, promptament les idees de la Il•lustració francesa i del liberalisme anglès. A la llunyana Königsberg arribava veloçment la ciència newtoniana, els llibres més recents de Rousseau o la crítica de Hume. Alemanya anava seguint una evolució paral•lela en el camp intel•lectual, ja des del gran sistema racionalista de Leibniz convertit en una complexa esolàstica pels seus deixebles -en especial Wolff-. Gaudia en la figura de Lessing, el gran literat, una figura il•lustrada d'enorme prestigi que defensa l'ideal de tolerància, alhora que de convivència entre les diverses religions, a "Nathan el savi" (1779). Aquest seguia Leibniz en l'esforç per reunificar l'escindida església cristiana a dintre d'un esperit tolerant. Això darrer ens permet recordar la diversa posició en general de la Il•lustració alemanya, molt més repectuosa pel que fa a la religió que no la francesa.

Aquest era el drama d'Alemanya, la poca llibertat de pensament o d'altre tipus de què hom disposava venia com una graciosa concessió del dèspota, sense no estar mai el poble en condicions d'exigir-la o arrabassar-la. A Alemanya, una revolució semblant a la francesa era impossible; per tant, no els restava sinó intentar pensar-la. Pensar la llibertat per moure a la tolerància els prínceps o pensar en una esperança de llibertat futura a remolc de la història universal.

Seria, però, un error pensar en una Alemanya abocada només sobre les notícies de l'exterior i amb poca personalitat. Al contrari, les amples possibilitats culturals, la pervivència de la vella tradició cultural germànica, la força unificadora que la Reforma protestant provocà en gran part del territori que considerem, la reivindicació de l'alemany -que Luter fixà i enriquí amb els seus escrits i la traducció de la Bíblia- van conduir molts intel•lectuals a reivindicar l'esperit germànic i les essències pàtries. El pangermanisme és un moviment que coincideix amb la revaloració del passat -tant de l'Edat Mitjana com també els mítics temps de Grècia- típica del romanticisme i respon al neguit que el retard de la unificació i de la constitució d'un Estat de caire modern provocava. Aquest moviment se superposà, doncs, als moviments pre-romàntics - "Sturm und Drang"- i romàntics, els quals són una altra manera de pensar la llibertat que la dels il•lustrats o liberals anglesos o francesos. Reivindicaven més la llibertat de l'home immergit en la pròpia comunitat, de l'home unit en esperit i entusiasme amb els altres homes, de l'home capaç de connectar simpàticament amb el cosmos i la natura. I sentien com terriblement tràgica l'alienació de l'home de la natura, dels seus sentiments més espontanis, en una societat jurídicament estructurada, sovint desnaturalitzada, i enfront d'una raó que hom pretenia absoluta.

Podem veure que el món cultural alemany era molt complicat i molt ric -caldria afegir totes les tendències religioses (el Pietisme, especialment) de gran importància i influència. Però podem dir una cosa que és comuna a tots aquests moviments -salvant potser les més populars i influents de les tendències religioses-, tots ells van incidir relativament poc en la vida quotidiana alemanya. Cap d'ells no va ser considerat en cap moment plenament hegemònic o realment influent en la vida del poble. Eren corrents molt rellevants, de vegades a les universitats, de vegades entre els literats o el públic culte. Es excessiu, però, parlar tant d'una època com d'una societat "il•lustrada", "romàntica", "kantiana", "idealista". La intel•lectualitat alemanya va viure en gran part allunyada de la seva societat, i mai no va ser reconeguda ni assumida majoritàriament per aquesta. Fins i tot, la gran projecció del romanticisme ve amb posterioritat dels grans romàntics alemanys. Només en algun moment concret es va poder incidir sobre algun monarca, però ni Frederic el Gran fou tan il•lustrat, ni Hegel tan influent en l'Estat Prussià del seu temps com de vegades hom diu. Molt al contrari; en la major part de les ocasions els filòsofs i literats foren vistos com sospitosos o perillosos, tan Kant quan opinava sobre religió, com els romàntics, com Hegel i la seva filosofia, com Goethe -que malgrat ser jutge de la intel•lectualitat i exercir de ministre despertà sovint l'enveja d'una cort que volia monopolitzar l'atenció del poble, que no condescendia fàcilment a tractar amb no-nobles i que temia sovint l'efecte de les noves idees- La societat alemanya no estava en condicions d'acceptar plenament aquests intel•lectuals.


K A N T.



Context social i intel•lectual.

L'obra de Kant s'insereix immediatament en aquest context social i intel•lectual. Tres dades, però, semblen decisives per a comprendre'l.

1) La primera és la seva educació dintre del pietisme -doctrina religiosa caracteritzada per la desconfiança en les soles forces de la raó davant el coneixement de Déu o els problemes morals; tot remarcant extraordinàriament la fe per damunt del coneixement, la necessitat d'actuar justament i moralment per sobre el desig de conèixer.

2) L'interès que, no obstant aquesta educació, sentia Kant per la ciència físico-matemàtica newtoniana -considerada com l'ordre desvetllat de l'univers-. Així Kant distingí dos àmbits clarament contraposats -amb lleis distintes- que, tanmateix, el fascinaven per igual. Com digué més tard: "El cel estelat sobre meu i la llei moral dintre meu".

3) La tercera dada és la metafísica wolffiana o dels seus deixebles (hereva a Alemanya del Racionalisme leibnizià), la qual pretenia agrupar en un sol sistema el conjunt del coneixement humà només basant-se en la raó. De tal manera que pretenia conèixer i demostrar per raonament coses -com l'existència de Déu, la immoralitat de l'ànima o la llibertat humana- de la mateixa manera que ho feien en l'ontologia.



EL PANORAMA ALEMANY ENTRE KANT I HEGEL

Alemanya viu, després de Kant, una efervescència poques vegades donada en la història. Una efervescència artística, literària i filosòfica. En certa manera la filosofia impregnarà gran part d'aquesta ebullició cultural. L'arribada dels nous aires de la Revolució Francesa, en la presència física d'un exèrcit ocupador comandat per Napoleó, que ràpidament va desencisar els intel•lectuals alemanys que deixaren de veure'l com l'esperit a cavall per veure'l simplement, com l'ocupador. El canvi d'opinió va ser de gran importància cultural, car molts intel•lectuals van reaccionar reivindicant les essències pàtries i secundant en certa mesura aquell moviment -del qual en fou precedent Herder- del pangermanisme.

Més aviat es tractava d'un programa regeneracionista i reformista políticament i socialment, que tractava de mediar els cosmopolitisme amb el nacionalisme.
Dos vessants primordials en el pensament apareixen en aquests moments.


El Romanticisme.

No s'ha de confondre els romàntics amb els idealistes. Els distingirem per dues característiques essencials.

1) En el cas dels romàntics la natura i l'home són aliats, estan en harmonia. La natura és el si vivificador i protector en què l'home pot refugiar-se per recuperar forces i ànim per a la seva lluita vital. Fins i tot quan els conflictes humans -generalment d'origen social, per exemple la impotència per a establir un món lliure- esgoten o provoquen el rebuig dels homes valuosos, la natura és la pàtria acollidora de l'exiliat pel món artificial humà i social. Això ho podem veure, per exemple, a l'obra de Hölderlin "Hiperió". Aquest personatge retorna després de cada una de les seves etapes o aventures a la natura on agafa una altra vegada forces, confiança i retorna, literalment, a ell mateix. Quan les coses humanes, els ideals, fracassen i esdevenen somnis només resta el retorn a la mare natura. La natura és allò realment viu i l'artificial allunyament d'ella només condueix al fracàs. Finalment a "Hiperió", definitivament derrotat, no li restarà sinó reintegrar-se per sempre en el si de la natura.

2) La segona característica és la valoració d'aquelles facultats no plenament racionals de l'home i el rebuig de la mera i àrida raó, de la raó aïllada en si mateixa que es pretén absoluta. La raó estaria completada per les altres facultats fins ara menystingudes: sentiment, intuïció, fantasia, capacitat d'entusiasme, l'amor; els instints. Les quals facultats eren vistes en gran mesura com la presència divina de la natura en nosaltres. Així "Hiperió" per estar a prop de la natura li agradaria "saber menys".

L'important, almenys en certs moments privilegiats, és més que saber o conèixer, sentir. La raó perd per tant el seu lloc privilegiat.

El mateix podem trobar a Novalis que en els "Himnes a la nit" reivindica la nit i l'obscuritat en front al dia i la llum -les grans metàfores del coneixement i la raó. El gran desig de plenitud, de llibertat, de contacte amb la totalitat es veu relacionat amb allò fins llavors menystingut: "La nit fou el gran lloc de la revelació".

Podem veure la gran capacitat transgressora i subversora dels valors moderns i il•lustrats que duen a terme els romàntics; aquesta és potser la seva gran aportació i la causa per la qual són sempre de nou llegits amb entusiasme.
La raó es veu impotent davant dels sentiments i l'entusiasme apassionat que enfolleixen els qui els pateixen.



L'idealisme.

Davant d'aquesta impotència de la raó i aquesta valoració positiva de la natura i del lligam de l'home amb ella, l'idealisme adopta una postura contraposada si bé no totalment si, almenys, molt diferenciada. L'idealisme neix a dintre de l'òrbita kantiana, considerant la natura com una resistència i una oposició a l'home i la seva presència en ell com un residu d'animalitat que cal eliminar. La raó, d'altra banda, és la facultat superior, absoluta, i totalment positiva.

SCHILLER

L'enllaç entre romanticisme i idealisme el podem trobar en Schiller -amic de Goethe i lector entusiasta de Kant. Al seu llibre "Cartes per a l'educació estètica de la humanitat" intenta harmonitzar i fer compatibles la raó i els sentiments.

El sentiment estètic seria l'enllaç entre el món de la moralitat i el món de la natura, entre la raó i la intuïció i els instints. També per Schiller allò més important és la llibertat, la llibertat política. Aquesta és "l'obra d'art més perfecta". "A la llibertat s'hi arriba per la bellesa": l'home és lliure quan crea, quan fa una obra artística, quan realitza exteriorment quelcom que abans només existia interiorment en ell.


FICHTE.

La idea central de l'idealisme és la del subjecte creador, un subjecte màximament espontani, actiu i creador. Aquest subjecte -Fichte l'anomena "jo"- es posa a si mateix en un primer moment i en un segon moment al no-jo.

Fichte estén, amplia i radicalitza la idea kantiana de la primacia de la raó pràctica per sobre de la teòrica. Fichte creu -ja fora de la fidelitat a Kant, que sempre s'hi oposà- que la raó pràctica constitueix la raó teòrica en virtut de la capacitat absolutament creadora, espontània i lliure del jo.

Veiem -en contraposició als romàntics- com Fichte parla sempre de la raó. El jo lliure i absolut actua racionalment, fins al punt que sotmet en si mateix i fora d'ell tot allò no racional. L'acció creativa del jo és una acció que imposa racionalitat, que imposa la raó. La llibertat creadora és però un valor equivalent i homogeni al de la racionalitat. Ambdues van unides, remarca la necessitat de l'acció creativa i la realització efectiva dels fins racionals d'aquesta. La realització lliure però efectiva és per a ell un valor superior al mer reconeixement contemplatiu de la veritat. La raó pràctica ha de dur a la realitat el que la raó teòrica només pot conèixer.


SCHELLING

Es potser l'autor més difícil d'enquadrar breument. En la seva llarga vida va canviar tot sovint de sistema o, si més no, de punt de vista o d'estructuració del sistema. Molt precoçment va ser reconegut com el gran seguidor de Fichte del qual però es distancià molt aviat. Fou company d'estudis de Hegel i Hölderlin i conjuntament redactaren el famós "Primer programa de sistema de l'idealisme alemany", però trencà amb Hegel a partir de la publicació d'aquest de la "Fenomenologia de l'esperit". A la mort de Hegel fou el seu gran crític i detractor. Schelling és dels idealistes el més emparentat amb els romàntics. Podem veure aquesta característica reflectida en la seva postura d'enllaçar i homogeneïtzar al màxim possible la natura i el jo, el jo i el no-jo. Schelling com tots els idealistes supera també l'escissió kantiana entre subjecte i objecte, entre jo i món, entre món moral i món natural. Però no ho fa com aquests, privilegiant el subjecte i el món moral sinó que es decanta per una harmonia i homogeneïtat molt pròxima a la proposta dels romàntics.


Jo i natura no poden veure's com a contraris i opositors -pensa Schelling- ambdós coexisteixen i s'impliquen. Es més, el jo sorgeix del si de la natura i no d'una manera traumàtica -com afirmava Kant- sinó espontània i afavorida per la mateixa natura. Schelling intenta partir de la unitat de jo i natura, i aquesta unitat és per a ell l'esperit. Voldrà partir d'aquesta totalitat, que funciona com un organisme, només a dintre del qual i de la seva unitat es podrà distingir entre subjecte i objecte.




H E G E L


La dialèctica

Hegel supera també l'escissió entre subjecte i objecte, entre el jo i el món. Hegel, d'altra banda, respon al problema -apressant des de Kant- de la presència d'antinòmies, remarcant la seva necessitat. Les antinòmies ja no es presentarien en alguns moments molt especials sinó sempre, com un moment necessari d'escissió o negativitat que permet l'arribada a un moment de síntesi o de reconciliació de l'escissió. El moment antinòmic o de l'escissió serà un moment necessari de la seva dialèctica. La unitat mediada o reconciliació és sempre un resultat. Per Hegel la unitat cercada pels idealistes i, també, pels romàntics només es pot donar per un procés dialèctic.

En definitiva, la superació de l'antinòmia kantiana entre llibertat i necessitat -que és el repte per als idealistes- Hegel la veu només com a resultat d'un llarg, complex i conflictiu procés dialèctic -ple de reconciliacions i dialèctiques parcials o menors. La distinció i abisme entre noümen i fenomen, entre veritat en si i certesa en el subjecte d'aquesta veritat, entre subjecte i objecte, entre llibertat i necessitat, només se superen a la fi de la "Fenomenologia de l'esperit" (1806).


La "Fenomenologia".

La "Fenomenlogia" està concebuda com la trajectòria dialèctica que segueix una consciència arquetipus, una consciència model que partís del punt de vista més ingenu i simple possible fins arribar al "saber absolut" -el punt de vista "científic". Una altra consciència que ja ha acomplert tot el procés necessari i que, per tant, ja ha arribat al saber absolut, la contempla en els seus afanys, errors i èxits. A aquesta segona consciència, Hegel s'hi refereix per mitjà del pronom personal "nosaltres", simbolitzant totes les consciències que s'han agermanat en arribar al punt de vista absolut. Entre aquestes dues consciències no hi ha diàleg, no hi ha interferència. Hegel nega que des del saber absolut es pugui ajudar amb autèntic profit la consciència que fa l'experiència. Està convençut que no se li poden evitar els passos autènticament conflictius i rellevants. La consciència que fa l'experiència no pot comprendre el que se li diu des de punts d'evolució superiors. Per arribar a aquests ha de mantenir un diàleg bàsicament amb si mateixa, ha de superar-se a si mateixa, ha de descobrir en sí allò que és. Se succeeixen així diverses figures de la consciència, reconeixent-se -primer- a si mateixa com autoconsciència i-posteriorment- també a les altres consciències aquest mateix estatus d'autoconsciències.

Només a la fi de tot el procés dialèctic -en el saber absolut, en el saber de la totalitat- la consciència es reconcilia plenament amb l'esperit universal i esdevé més d'aquest "nosaltres" que ha agermanat totes les consciències entre si i amb l'esperit universal. Una vegada la consciència ha accedit al "nosaltres" perd sentit per a ella la distinció i oposició entre llibertat i necessitat, car llavors es reconcilia amb la necessitat alhora que se sap absolutament lliure i independent de qualsevol afecció externa. Llavors coincidirien la necessitat exterior i la llibertat que brolla del seu interior. Llavors descobriria que la necessitat és només la raó que té inscrita el "nosaltres" en el seu interior i que és, per tant, la pròpia llibertat.


Hegel va tenir la temptació -convençut de l'absolutesa de la seva filosofia- de pensar que en el seu temps o poc més enllà es detindria la marxa de la història. En ser moguda per la dialèctica i havent arribat aquesta al seu punt absolut semblava que la història havia d'arribar a la seva fi. Però en Hegel va predominar finalment la idea que la història -com la dialèctica- continuaria més enllà, amb successius moments d'escissió i reconciliació. La història continuaria oberta, viva i en moviment, així com la dialèctica aportaria noves superacions que malgrat anar més enllà de les velles les mantindrien com a moments privilegiats en els quals l'home fou un amb els déus, amb la seva societat i amb el món.