Enllaços

LA LLIBERTAT COM A PRINCIPI DE L'IDEALISME

Ramon Valls

L'alliberament que la Revolució (francesa) inaugurava devia afectar tots els humans, era precís "difondre-la per tot l'Univers". Els filòsofs alemanys que coneixem com a idealistes (Fichte, Schelling i Hegel, principalment) prengueren sobre si la tasca d'universalitzar la Revolució mitjançant el pensament. Aquest és, i no un altre, el quid de l'anomenat idealisme alemany, l'intent de construir una doctrina filosòfica en la que la llibertat sigui la seva "premissa més intrínseca" i la clau d’interpretació de tot l'Univers.

Aquesta doctrina haurà de ser "sagrada", és a dir, constituirà la religió dels nous temps i actuarà com a llavor d'una nova cultura alliberadora. En d'altres paraules, l'idealisme volgué ser la Revolució convertida en cultura, la última instància ideològica justificadora de la nova societat.

- ALEMANYA. FINALS DEL SEGLE XVIII.
Transició des de la Il•lustració al Romanticisme.


Fil epistemològic.

A) KANT (C.R. Pura).
Limitació del coneixement científic al camp de l’experiència possible. Negació de les pretensions de la raó teòrica d'enlairar-se al coneixement d’allò purament intel•ligible i de respondre metafísicament a les grans preguntes sobre l’ésser humà i el seu destí. Preguntes que, d'altra banda, l’humà no pot deixar de proposar-se segons advertia el mateix Kant.

B) IDEALISME (Segueix aquest fil):
Ressorgiment de la metafísica mitjançant l'absolutització del subjecte humà de coneixement. Els idealistes depassen els límits fixats per Kant per al subjecte i eliminen l'obstacle que representa la distinció entre fenomen i "cosa-en-si" incognoscible per a l’ésser humà.


Fil de la Tercera Antinòmia.

Kant (C.R. Pura): "Dialèctica Transcendental".

Tracta de les il•lusions naturals i inevitables que es forja la raó pura quan no es recolza en la intuïció sensible. En fer això, la raó raona sola i malament (paral•logismes) al voltant de: a) l’ànima humana i la seva presumpta immortalitat.
I, a més, en raonar sobre el món com a totalitat, cau en quatre antinòmies insolubles. Antinòmies, perquè la raó té bones raons tant per afirmar la tesi com l’antítesi.
La Tercera Antinòmia consisteix en que tant es pot dir que en el món hi ha causalitat lliure (tesi) com que no n'hi ha (antítesi). Creiem ser lliures, però formem part d'un món regit per lleis naturals necessàries (mecàniques).
Kant és molt conscient de que aquesta antinòmia és especialment greu, perquè en ella es juga el destí de l'individu i les seves esperances.
Dogmatisme metafísic: a favor de la tesi perquè d'ella en depenen la moral i la religió... El sentiment popular.
-Empirisme: a favor de la antítesi (no pas Hume). Amb això afavoreix el coneixement del món mitjançant l’experiència, la qual ens mostra sèries rígidament causals de fets (Hume no ho creu). L'empirisme ens crida al realisme i ens ensenya la sobrietat intel•lectual, però ensorra tota moralitat i religió i ataca la convicció espontània de que som lliures, la qual cosa no pot recolzar-se en cap observació empírica.

Després d'accentuar la gravetat de l’antinòmia, la "C.R. Pura" ens ofereix una sortida que pot anomenar-se molt feble i que no va satisfer ningú, començant pel propi Kant: (distinció entre fenomen i noümen). L’antinòmia, no ho oblidem, no té síntesi.
Tesi i síntesi, enunciades absolutament, són incompatibles, però Kant creu que si referim la llibertat al món intel•ligible (noümen) i la necessitat al món sensible (fenomen), veurem que els dos camps no són necessàriament incompatibles.

No veiem positivament com es concilien, però en posar la distinció, necessitat i llibertat deixen d’aparèixer-nos com a contradictòries sota tots els aspectes. La solució kantiana de la 3ª antinòmia és igualment negativa (i misteriosa) i té també una gran dificultat:
- la moralitat no pot romandre en la sola raó, en la interioritat o en les bones intencions, sinó que ha d'exercir-se en aquest món.
- La bona acció ha de passar, per tant, a ser un fenomen sensible juntament amb d'altres. Es més, ha d'inferir i potser trencar la sèrie causal i necessària dels fets naturals.

Calia cercar una sortida positiva al problema així plantejat i el mateix Kant la cercà primer en el camp de la història.


Història i Estat com a possible síntesi.

La primera edició de la "Crítica de la Raó Pura" es publica l'any 1781, any en el que precisament moria LESSING, el poeta més gran de la Il•lustració alemanya segons molts contemporanis. La personalitat indiscutible que havia mostrat el caràcter racional dels sentiments religiosos i morals comuns a tota la humanitat, més enllà de tots els dogmatismes estrets de les institucions eclesiàstiques.
Lessing havia presentat la història humana com un procés educatiu en el que distingia, mitjançant una analogia netament biològica, tres estadis:

a) INFANTESA. La humanitat en conjunt, a l'igual que l'individu, cerca solament el plaer immediat.
b) JOVENTUT. L'individu cerca ja béns futurs, un benestar racional i el propi honor.
c) MADURESA. L'individu es mostra capaç de complir el deure moral per si.

Les dues primeres etapes les feia coincidir Lessing amb l'Antic i el Nou Testament, mentre anunciava un futur testament racional, una nova època en la que l'individu hauria de gaudir amb el compliment del deure.
L'obra de Lessing es veié com una demostració de la possibilitat de racionalitzar el cristianisme i fer-lo compatible amb la Il•lustració, enemiga declarada de supersticions, revelacions sobrenaturals i miracles. El vell problema de les relacions entre Il•lustració i cristianisme es situa ara netament en el camp de la història, un camp que es desllindava respecte de la naturalesa, per bé que s'intentava de comprendre-ho sota categories molt poc elaborades, preses de l’observació de la naturalesa vivent (infància, joventut, maduresa, vellesa, etc.).

Amb això la Il•lustració alemanya es distanciava acusadament de la Il•lustració francesa i s'emparentava més amb Rousseau que amb Voltaire. Voltaire havia fracassat en l'intent de comprendre la història, ja que aquesta, essent obra de l’humà li apareixia, tanmateix, com una successió d’ignorància, intolerància i crueltat. Per a Voltaire, la història era una llarga processó d'irracionalitats amb l’excepció de petits i efímers moments d’il•lustració racional.

La Il•lustració alemanya, per contra, es presentava més comprensiva davant els continguts de la religió cristiana i veia possible descobrir en ells un fons racional que no es podia menysprear. Es capacitava per a veure en el dolorós via-crucis de la humanitat secrets designis de... la deessa Raó. L’astúcia de la raó es deia llavors. I a més, els il•lustrats alemanys empalmaren decididament història amb educació, inspirant-se igualment en Rousseau. Per exemple, Lessing: Història com a procés educatiu. S'obre pas la idea de que el passat, per dur i cruel que sigui, és etapa necessària per al present mentre es concep envers el futur la necessitat d'assolir una societat vertaderament racional.

Kant recollí el repte i assajà de resoldre millor la TERCERA ANTINOMIA sobre aquest terreny. Tot l'idealisme, en tant que filosofia de la llibertat, coincidirà en reelaborar els conceptes de llibertat i necessitat per a fer-los compatibles. Kant subratlla el caràcter no natural i encara violent de la posició erecta de l’ésser humà com a signe i efecte de la seva racionalitat, no com la seva causa (Kant era geperut).

Afirmava que sols hi ha un destí col•lectiu de la humanitat, inabastable per als individus com a tals. Però insinuava una SINTESI entre moralitat (llibertat) i necessitat (natural) precisament en el CAMP POLITIC. La moralitat i la llibertat són IDEES que s'originen en la naturalesa racional de l’ésser humà. No provenen de l’experiència, però són origen de les accions més específicament humanes i són motor de la història. Per això, només podem concebre la història com un apropament progressiu i mai acomplert vers una societat justa de persones enterament lliures, en la qual cosa consistiria la moralitat plenament realitzada.

En el decurs de la història, tanmateix, els antagonismes entre els individus, els conflictes entre els seus interessos i llibertats, són inevitables. Però es pot esperar que contribueixin a la pau i a la racionalitat, ja que ens obliga a ingressar en un Estat (Recordi's Hobbes).
L'Estat no té el seu origen en la moralitat, sinó en l'antagonisme entre els humans. El pacte que l'origina crea un poder que, com a tal, no és moral ni immoral, Però l'Estat posa aquest poder al servei de finalitats ètiques, crea el dret per a regular i evitar aquells antagonismes. Tenim, per tant, que l'Estat ve a ser un fenomen privilegiat en tant que ofereix una doble vessant: és fenomen natural, però encarna i transparenta la moralitat.
Precisament, la JUSTICIA, en tant que s'oposa als fins egoistes dels individus, consisteix en un equilibri entre llei i poder.

IMPORTANCIA PER A LA FILOSOFIA IDEALISTA.

La història es concep ara com a camp en el que s'opera la síntesi entre moralitat i naturalesa, entre racionalitat pura i experiència activa, és a dir, experiència de fenòmens no merament trobats sinó posats per l’ésser humà. Es determina el lloc d'aquesta síntesi en allò polític, en l'Estat. I s'afegeixen matisos a la idea de l'"astúcia de la raó" que ve a ser la traducció laica de l'aforisme religiós que diu que "Déu escriu recte amb rengles torçats".
- La raó avança vers la racionalitat (pau universal, ordre jurídic, llibertat de tots) mitjançant antagonismes irracionals. La síntesi que representa aquesta teoria de la història i de l'Estat en relació amb la tercera antinòmia, tan acusadament antitètica, és encara una síntesi feble.