Enllaços

HEGEL I LA DIALÉCTICA

Navarro-Calvo


El marc històric, social i polític.

Teoria orientada a proposar i iniciar una més plena realització de la llibertat i de la raó.

Diagnòstic de la situació històrica: manca de llibertat.
Prescripció: Es precís posar la realitat en consonància amb les exigències que imposa la raó.


A - SITUACIO HISTORICA.

Guerra 30 anys. Alemanya:
- No era un Estat.
- Acantonament ferotge despotisme feudal.
- Censura.
- Atac a tot allò que signifiqués il•lustració.

Hegel: necessitat d'un estat modern i racional. Urgència filosòfica: "idea o concepte d'Estat racional".


B - IDEAL DE LA "POLIS" GREGA. Grecomania.

- Harmonització de l'individu amb el "tot social".
- L'individu no era res al marge de la comunitat cultural, social i política de la "ciutat".
- "Esperit del poble" ("Volkgeist").
Es aquí on es realitza i plenifica l'individu. Però l'individu encara no ha descobert la consciència de la seva pròpia individualitat i llibertat.


C - EL CRISTIANISME i el descobriment de la "subjectivitat" i de la "consciència".


D - LA REVOLUCIO FRANCESA.

Revolució: triomf de la raó. El pensament ha de governar la realitat i l'ordre político-social.
Epoca del Terror: Dificultat de conjuminar racionalment la llibertat de l'individu i l'organització político-social. Cal trobar un equilibri en el que cap dels dos pols sigui reduït i dissolt en l'altre.




LA DIALÈCTICA

Ramon Valls.

DIALECTICA:
moviment.
negació.

DIALECTICA: Tot allò que es mou en virtut d'alguna negació. Quelcom que es val de la negació per a avançar, per a canviar, per a moure's.

EL NAIXEMENT DE LA DIALECTICA.

- Anaximandre.
"Allí mateix d'on les coses brollen, allí troben també la seva destrucció, segons llei. Doncs elles es paguen mútuament expiació i penitència per la seva injustícia, conforme a l'ordenació del temps".
- Concepció mobilista de la naturalesa.

- Heràclit.
Veia les coses romandre canviant i canviar tot romanguent. El principi que tot ho governa i que físicament es caracteritza com a foc, s'anomena Lógos (paraula/discurs/raó). Per a Heràclit significa mesura, proporció.
Els contraris són harmònics perquè són ben mesurats i proporcionats.
La concepció d'Heràclit tan admirada per HEGEL presenta, tanmateix, una característica que sembla distanciar-la netament de la concepció hegeliana. Tots dos (Heràclit, Hegel) ens diuen que el TOT dibuixa un cercle, però Heràclit veu un cercle d'eterna repetició, mentre que Hegel veurà un fi absolut del procés.
En resum, la dialèctica heraclitea no acaba absolutament en una síntesi definitiva o en una reconciliació final, com sembla acabar la hegeliana.

- Parmènides.
Anti-dialèctic per excel•lència entre els presocràtics. "Tan sols l'ens és" (L'ens: l'únic pensable i dible). Perquè parlar del no-ésser significa, és atorgar-li existència, cosa absurda.
L'ésser és sempre, ha estat sempre i sempre serà igual a si mateix. Cap canvi és concebible. El moviment no es pot pensar ni dir.


HEGEL. Marc filosòfic.

Hegel. Culminació de la tradició occidental.
Hegel: últim gran sistema filosòfic (confluència de totes les filosofies anteriors).
- Pensar la relació entre els dos grans i fonamentals conceptes de la tradició filosòfica anterior.
- Naturalesa.
- Esperit.
Naturalesa: objecte de la filosofia grega.
Esperit: Cristianisme fins Descartes (consciència de la subjectivitat).

PROJECTE FILOSOFIC HEGELIA.
Pensar la interna unitat i connexió entre l'un i l'altre (pensar la unitat total).
- Dificultats d'aquest projecte.
Kant: insuperabilitat de les distincions entre
a) enteniment (facultat cognoscitiva del "finit il•limitat").
b) la raó (tendeix a un saber absolut i total, a allò infinit i incondicionat. No arriba a abastar-lo mai).



Kant: distinció també en la realitat:
a) fenomen
b) cosa-en-si.

a) ésser "mera teoria" "pensament"
b) deure "praxi" "acció".

a) finit "món" "naturalesa"
b) infinit "Déu" "Esperit"


Aristòtil: "Filosofia": Tendència (filo-) a la saviesa. Tendència a un saber universal i necessari de la totalitat d'allò real.

Kant. Tot i pugnar per assolir aquesta fita (saber absolut). Tanmateix és una tasca inabastable per a la raó humana finita: per això justament la filosofia per a Kant només pot ser "crítica".


Hegel. Anuncia que la filosofia ha de deixar de ser "tendència" al saber, per a ser un efectiu i ple "saber". Es a dir, no pas "crítica", sinó sistema: el sistema absolut de la totalitat d'allò real, un "sistema racional".


A - LA DIALECTICA COM A ESTRUCTURA DE LA REALITAT.

- Concepció hegeliana de la realitat: "Dialèctica". Comprendre i expressar la real situació del món.

- Expressa:
a) la contradicció del món existent.
b) la "necessitat" de superar els límits del present.

Radical oposició de Hegel a tota interpretació fragmentària i atòmica de la realitat. I en conseqüència del coneixement.
- Concepció relacional de la realitat.
Concep la realitat com un tot sense que això afecti per res a la relativa independència de cada cosa en la seva singularitat. La cosa tan sols és i arriba a ser-ho en el seu continu devenir i procés.
- La realitat és procés: regida per la contradicció i constituïda com oposició de contraris. De manera que cada realitat particular remet a la totalitat, al tot, i tan sols pot ser compresa i explicada en relació al tot.
- Allò vertader és el tot.



B - LA DIALECTICA COM A ESTRUCTURA DEL CONEIXEMENT.

Perquè la realitat és dialèctica.
Atès que el coneixement és un moment o dimensió d'allò real.
- Interna relació entre "ésser i pensar"; "subjecte i objecte".
- El coneixement dialèctic és un coneixement absolut.
Es igual a ciència (saber de la totalitat d'allò real). A més, sap cada cosa o realitat particular "en relació al tot i com formant un moment del tot".
- Fer desaparèixer la "cosa-en-si".
Spinoza (rellotge: passa a ser arbre).
Reducció del ser al pensar (Idealisme Absolut).

 

EL SENTIT DE LA HISTORIA DE HEGEL

Ramon López



EL CREIXEMENT DE LA CONSCIENCIA.
La teoria hegeliana del coneixement postula un ascens -no lineal, sinó dialèctic- en TRES ESTADIS NECESSARIS que culminen en el complet autoconeixement de l'esperit.

1) En la posició inicial, que precedeix a qualsevol forma de reflexió, l'esperit no s'experimenta a si mateix com quelcom diferent del món. Es l'estadi de la unitat indiferenciada que representa la CONSCIENCIA SENSIBLE.

2) El primer estadi és negat -limitat- per un segon moment; el de l'ENTENIMENT.
Aquí el subjecte estableix tota una sèrie de distincions, la més bàsica de les quals és l'escissió entre el subjecte i l'objecte, entre la consciència i la natura que veu ara com a realitat oposada.

3) L'enteniment, tanmateix, ha de ser superat per la raó, que constituirà el Tercer Moment: el moment de la reconciliació.
El que l'enteniment separa és unit finalment, per la raó. La raó accepta les distincions de l'enteniment, però no les manté intactes, sinó que les reconeix com a produccions seves (l'objecte només és objecte per al subjecte. El subjecte es qui "posa" (constitueix l'objecte).

L'objectiu de l'evolució de la ment (de qualsevol ment) és la total autoconsciència. I això, segons Hegel, només pot realitzar-se mitjançant l'acció.

Consciència sensible, enteniment i raó no solament designen formes de coneixement, sinó també formes de relació entre l'esperit i el món. I el procés dialèctic d'ascens s'aplica a les ments individuals, a la mentalitat o cultura d'una comunitat, i també a la ment de Déu.


El Déu de Hegel és un Déu que necessita actuar;
les seves perfeccions només es fan realitat en
el perfeccionament de si mateix. Per això li ha
calgut crear el món ("Sense el món, Déu no és Déu)
I per tal d'arribar a conèixer-se completament
li cal la història.

Per a Hegel, la HISTORIA és autodesplegament de l'esperit universal (la providència divina) a través

de l'espai i el temps.

L'esperit universal passa per distintes estadis successius i en cada un d'ells adquireix una consciència més exacta d'allò que és.

L'esperit d'un poble té un caràcter que "es el segell comú de la seva constitució política, de la seva moralitat, del seu sistema jurídic, dels seus costums i també de la seva ciència, el seu art i la seva tècnica".

L'esperit de la comunitat comprèn i orienta els esperits dels individus i, al seu torn, està subordinat a l'esperit universal.


L'esperit universal constitueix una sola història a través de la sèrie dels successius esperits dels pobles.
Cada forma cultural expressa una determinada fase en la realització de la IDEA DE l'esperit.
- IDEA per a Hegel: Equival grosso modo, al que en termes aristotèlics és la POTENCIA. IDEA s'oposa a realitat, semblantment a com en Aristòtil, potència s'oposa a acte.

- La idea de l'esperit és la llibertat.
L'esperit és lliure quan transcendeix la natura i la sotmet. En principi, doncs, "potencialment" tot ésser humà i tot poble són lliures. Però, per tal de ser "realment" lliures cal que assoleixin la consciència de ser-ho. I en això, justament, consisteix la història:


En el necessari i dolorós procés dialèctic
de l'esperit, a través de molt diverses
formes culturals, en el qual va adquirint
consciència del que realment és. absoluta llibertat.