Enllaços

EXERCICIS

1. Vocabulari.
- Filosofia
- Saviesa.

2. Comentar.
a) “Fer filosofia és estar en camí; en filosofia les preguntes són més importants que les respostes” (Karl Jaspers).

b) “La veritat abans de tot. La veritat ? La veritat es potser una cosa terrible, una cosa intolerable, una cosa mortal; la gent senzilla no podria viure amb ella” (Unamuno, “San Manuel Bueno, mártir”.

3. Qüestionari.

a) Hi ha diverses concepcions sobre allò que és la filosofia. Quina em sembla m és acceptable?
b) Quin sentit té plantejar-se problemes filosòfics que per endavant semblen insolubles? (Marx va escriure: “La humanitat només es planteja els problemes que pot resoldre”).
c) Llista dels problemes filosòfics que em preocupen i m’interessen.
d) Tema per a una dissertació: Assaig de resposta a les quatre preguntes de Kant.

Ciència i filosofia

4. Comentar:
a) “L’esperit no es jove. Fins i tot és molt vell, ja que té l’edat dels seus prejudicis” (Bachelard)
b) Sobre l’especialització: “S’aprèn més i més sobre menys i menys, fins a donar la impressió que se sap tot sobre no res” (John Ziman)

Experiències.

a) Recopilar sentències de la “filosofia popular”. (refranys i frases fetes com: “No som res”). Quina visió de la realitat contenen?
b) Extreure els temes , frases, diàlegs de caràcter filosòfic que figuren en alguna novel•la.
Interrogants.

a) ¿És possible una forma de coneixement de la realitat que sigui diferent de la ciència? Com es podria descriure?
b) ¿Tots som filòsofs i necessitem una mica de filosofia?
c) ¿La filosofia, és una cosa ja antiquada i passada de moda? Per què serveix?
d) ¿Es pot afirmar que la filosofia va essent substituïda per la ciència?

III – MANERES D’ENTENDRE L’ÉSSER HUMÀ.

Quina sigui l’escollida –la manera d’entendre la filosofia- depèn en gran mesura de les grans preguntes i qüestions que es formulin al principi.

- Què és l’ésser humà?

Potser és massa general, excessivament simplista, impossible de contestar. És una pregunta entre d’altres, o bé és més aviat LA PREGUNTA que les resum totes?

- És la pregunta que hem de fer-nos en començar a filosofar. Quin camí vers la resposta? Quin camí hem d’elegir?
- Cal prendre el camí que sembli el millor.


1. EL PROBLEMA DE L’ÉSSER HUMÀ.

Pot semblar estrany: Com es pot pretendre que no sabem el que som?
- Les ciències que estudien l’individu (psicologia, sociologia, biologia) han fer avenços molt importants.

Reflexió durant 5 minuts què pot significar per a un europeu la paraula “humà”, “individu”, “ésser humà”, des de totes les perspectives que se t’acudeixin, i també, històricament.

Ens podem trobar amb 3 cercles d’idees totalment inconciliables entre elles:
1. El cercle d’idees de la tradició judeocristiana: Adam i Eva, la creació, el paradís, la caiguda.
2. El cercle d’idees de l’antiguitat clàssica: L’individu es així perquè posseeix la “raó” o logos, on logos significa tant la paraula com la facultat de capturar el que són les coses.
3. El tercer cercle d’idees és el de les forjades per la ciència moderna de la naturalesa i la psicologia genètica i que han esdevingut tradicionals també fa molt de temps. Segons aquesta visió, l’individu seria un producte final i tardà de l’evolució del planeta Terra, un ésser que només es distingiria dels seus precursors en el regne animal pel grau de complicació en què s’hi combinarien energia i facultats que, de fet, ja existeixen en la naturalesa infrahumana.

Aquests tres cercles d’idees manquen de qualsevol unitat entre ells. No posseïm una idea unitària de l’ésser humà. Així, doncs, sembla que com més coses sabem sobre l’ésser humà, més problemàtic ens esdevé i més lluny estem de comprendre’l en la seva unitat més profunda.

2. LA “IDEA” DE L’ÉSSER HUMÀ.

Recopilació d’algunes de les “idees” de l’individu que troben en la història del pensament occidental.

a) L’individu, un “animal racional”?
La majoria de gent defineix l’ésser humà com un animal racional. Amb això ens mostren deutors del pensament grec, que valorà extremadament la raó i considerà l’home com un ésser sobretot contemplatiu i teòric (el treball manual era per als esclaus, és a dir, per als homes no-lliures, els “menys homes”).
Els grecs volgueren comprendre l’ésser humà situant-lo entre els déus i les feres, i digueren que tenia quelcom d’ambdós: animal, sí, però racional. Aquesta definició tingué èxit i passà als altres filòsofs grecs, als filòsofs cristians medievals.

Comparar tres textos. Pregunta: S’oposen totalment entre ells?

b) L’individu, “centre de l’univers”?
Entre els grecs també es troba la idea que la Terra ocupa el centre del cosmos i que l’individu és una síntesi (“microcosmos”) de l’univers. Així sorgeix la idea que l’home és el “centre” de l’univers. Més tard, hom esbrinarà que la Terra no ocupa aquell lloc preeminent.
- Per alguns, si el nostre planeta no ocupa el centre de l’espai còsmic, l’home és la meta i fi de l’evolució de l’univers.
- D’altres pensen que no es pot atribuir cap meta o finalitat a l’evolució de l’evolució de l’univers i de la vida.
El fet que l’home actuï sempre amb un propòsit no ens ha d’induir a pensar que també l’univers “es proposa” alguna cosa. Tot succeeix segons lleis i causes, però no hi ha metes o fins. L’home és, certament, el resultat de l’evolució, però no la seva finalitat. El resultat podia haver estat un altre: si ha aparegut l’ésser humà ha estat per pura casualitat, per pur atzar.

¿Estem, per tant, en el centre de l’univers i tot convergeix cap a l’home, o bé ocupem només un lloc marginal i el nostre origen fou causal?

c) L’ésser humà, un ésser sociable?
També es remunta als grecs la “idea” que l’ésser humà és un animal “polític”, això és, sociable i ciutadà (“Política”, d’Aristòtil).
Animal polític, l’ésser humà és també –segons aquest text- l’animal que parla (homo loquens) i l’animal ètic o moral. I tot això ho és per la seva pròpia naturalesa. És possible que l’ésser humà no es trobi a l’univers com “a casa seva”; és igual, la seva casa natural és la societat. Ara bé, també aquesta afirmació es troba amb una formulació oposada:
- Potser l’individu no és naturalment sociable, sinó que la seva naturalesa és de si mateixa agressiva i egoista. “L’home és un llop per a l’home” (Thomas Hobbes, segle XVII).
En conclusió, segons Hobbes, l’home no és de cap manera un ésser sociable, però es veu obligat a viure en societat i a sotmetre’s a l’autoritat per no destruir-se.
- Però la societat, ens fa millors del que som?
Al contrari, dirà Rousseau: l’ésser humà és bo per naturalesa –tesi contrària a la de Hobbes- i és la societat la que el perverteix.

ANNEX. Què és FILOSOFIA?

Quan va sorgir la filosofia a l’Antiga Grècia, els humans feia ja milers d’anys orientant-se en el món i en la vida amb l’ajut d’un conjunt de mites tradicionals.

Davant el mite, acceptat per tradició, els filòsofs pretenien establir un saber crític i racional sobre l’univers. Aquest intent es mantindria durant dos mil anys i acabaria fructificant en la ciència moderna. Per això un dels sentits més antics de la paraula “filosofia” és el de ciència.

La ciència actual està fragmentada en un gran nombre d’especialitats. Cadascuna d’elles té la seva pròpia terminologia, una peculiar àrea d’estudi, les seves tradicions metodològiques, etc.. Amb freqüència es diu que un científic està filosofant fent filosofia quan traspassa els límits de la seva especialitat i fa consideracions més generals que les permeses pel marc metodològic de la mateixa, o quan tracta d’analitzar amb més calma i exactitud de l’ordinària els conceptes o nocions que utilitza, o quan explicita o posa en qüestió críticament els canons metodològics en els que es basa.

En general sol parlar-se de filosofia sempre que algú tracta d’obtenir una visió de conjunt de la seva activitat, explicitada i críticament analitzada. Així es parla de la filosofia de la venda practicada per tal organització comercial, de la filosofia sanitària de tal hospital, de la filosofia creditícia de tal banc, de la filosofia jurídica de tal tribunal, etc...

Així com la tradició de la primera filosofia grega va conduir a la ciència, així la tradició estoica conduí a una preocupació pel sentit de la pròpia vida.

En resum, podem dir que la filosofia, en el seu sentit més estricte, és allò que fan els filòsofs professionals (és a dir, els professors de filosofia); en un sentit més ample, és el que fan els científics en general quan presten especial atenció a l’anàlisi dels conceptes i mètodes de la seva ciència; i en el més ampli sentit, és el que fa tothom quan tracta d’obtenir una visió global, coherent i crítica del seu camp d’activitat o quan tracta de posar la seva pròpia vida en perspectiva.

A diferència del que succeeix amb l’astronomia o la genètica o qualsevol altre especialitat científica, la filosofia no posseeix un conjunt (quasi) universalment admès de veritats o resultats, que es poden exposar i ensenyar. La filosofia és una activitat permanent d’anàlisi conceptual i d’argumentació crítica, aplicable a qualsevol cosa.

El que és important en filosofia és aquesta activitat, el filosofar.


El problema de l’ésser humà. Textos d'autors varis i d'èpoques diferents

a) L’individu, un “animal racional”?

b) L’individu, “centre de l’univers”?

c) L’ésser humà, un ésser sociable?