Llibertat interna. Llibertat
externa.
Tota acció és motivada i intencional. Però… pot ser
que els motius ens condicionin tan fortament que no puguem escollir el
que fem?; escollim lliurement les postres intencions i finalitats, o en
la nostra elecció estem determinats pel nostre caràcter, circumstàncies
ambientals, codi genètic, família, astres o karma?
La noció de llibertat: la llibertat interna i la llibertat
externa.
Habitualment, s’usa el terme llibertat, com a mínim, de dues maneres
diferents. Vegem-ho en aquests exemples:
- En aquell país hi ha llibertat de moviments.
- L’ésser humà és l’únic animal lliure, ja que pot escollir el que fa.
En aquestes frases usem el terme llibertat per a referir-nos a dues
idees diferents. En el primer cas, l’absència d’obstacles que ens
impedeixin de fer el que desitgem. En el segon, en canvi, ens referim a
la capacitat d’escollir o voler una cosa o una altra. Per aquesta raó,
se sol fer la distinció entre llibertat externa i llibertat interna.
Llibertat externa. També anomenada llibertat d’acció. Consisteix
en l’absència de traves externes que dificultin l’acció; és a dir,
consisteix a poder fer el que volem sense que res ni ningú ens ho
impedeixi. Per exemple, hi ha llibertat quan em vull manifestar contra
els vessaments tòxics i puc fer-ho; en canvi, no hi ha llibertat quan,
malgrat que m’agradaria manifestar-me, les forces de seguretat m’ho
impedeixen.
Llibertat interna. També anomenada llibertat d’elecció o lliure
albir. Consisteix en la capacitat o possibilitat de decidir o voler això
o allò, quan aquesta decisió és indeterminada, és a dir, no causada. Per
exemple, hi ha llibertat interna si, encara que hagi decidit això,
podria haver decidit qualsevol altra cosa; en canvi, no hi ha llibertat
interna si la meva decisió és una il•lusió, ja que en realitat em trobo
inevitablement inclinat a fer el que faig pel meu caràcter i les
circumstàncies que m’envolten.
Aquests dos tipus de llibertat (externa i interna)= no són una cosa
completament diferent i aliena. Entre totes dues hi ha una estreta i
mútua relació. Si tenim capacitat per a triar el que volem fer, però
externament estem obligats a actuar d’una determinada manera, aleshores,
de què ens serveix poder triar? I, ben al contrari, si externament no hi
ha cap trava a la realització dels nostres desitjos, però internament no
els escollim lliurement, sinó que ens veiem empesos inevitablement a
voler el que volem, de què ens serveix poder satisfer uns desitjos que
ni tan sols hem triat lliurement?
La llibertat externa es coneix, també, com a llibertat política o
social, ja que són factors socials i polítics (tipus d’Estat,
legislació, forces de l’ordre...) els que en permeten o n’impedeixen la
presència.
L’ABSÈNCIA DE LLIBERTAT
Considerem l’existència de llibertat una cosa de sentit comú i, per
tant, no acostumen a qüestionar-la. Tanmateix, la convicció que posseïm
llibertat no deixa de ser una creença i, per molt sòlida que ens sembli,
podem posar-la en dubte. Creure que som lliures no demostra que no
siguem (de vegades les nostres creences són falses) i, a més, com podem
estar segurs que podríem haver actuat d’una altra manera, si no ho hem
fet?
El determinisme és una concepció filosòfica que afirma que tot està
determinat, és a dir, inevitablement causat. Per tant, nega l’existència
de llibertat. Per a fer-ho, es basa en el principi de causalitat. Segons
aquest principi, tot esdeveniment del món està causat. Segons aquest
principi, també les accions estan determinades per un factor en
presència del qual s’esdevenen inevitablement. Podríem afirmar que
aquest factor som nosaltres mateixos: jo sóc la causa de les meves
accions, ja que la decisió que he pres és la causa del que faig (he
decidit aixecar el braç i aquesta és la causa que l’hagi aixecat).
Per tant, segons el determinisme no tenim llibertat de decisió.
L’argument determinista pot semblar poc intuïtiu, ja que resulta més o
menys fàcil determinar les causes o esdeveniments naturals, com la
caiguda de les fulles a la tardor, però resulta molt difícil establir
les causes d’esdeveniments com ara la meva preferència pel color
vermell. Així, doncs, per als deterministes, la principal raó que la
creença en l’existència de llibertat ens resulti tan evident no és que
sigui una creença vertadera, sinó la dificultat que tenim a establir les
causes dels nostres desitjos i eleccions. Tanmateix, els deterministes
insisteixen que la dificultat a trobar la causa d’alguna cosa no
significa que no en tingui.
Determinisme genètic.
S’acostuma a centrar en l’explicació del comportament dels éssers
orgànics, en especial dels animals i dels éssers humans. Segons el
determinisme genètic, el comportament d’un ésser està determinat pel
codi genètic que el defineix: no som res més que la manifestació dels
nostres gens, els quals determinen la nostra constitució física (tenir
els ulls blaus), però també el nostre caràcter (ser tímids) i les
nostres accions concretes (sortir corrent davant el perill)
Som màquines
de supervivència, autòmats programats a cegues amb la finalitat
de perpetuar l'existència dels gens egoistes que allotgem en les
nostre cèl·lules.
Dawkins, R. "El gen egoista" |
Determinisme ambiental o educacional.
Segons aquesta posició no són els gens els que determinen la nostra
conducta, sinó els factors ambientals. Aquests factors poden ser de
diversos tipus: socials, culturals, econòmics, familiars... i, fins i
tot, factors educacionals i d’aprenentatge: l’educació que he rebut i el
que he après són decisius en el meu comportament. Així, sortir corrent o
fugir no és una conducta determinada genèticament, sinó per factors
ambientals (situació de perill) i pel que s’ha après en situacions
similars.
Els teòrics conductistes, entre els quals destaquen J. B. Watson
i B. F. Skinner, defensen aquesta forma de determinisme. Com a
corrent psicològic, el conductisme estudia la conducta humana, però
evita qualsevol tipus d’explicació mentalista; és a dir, prescindeix de
qualsevol explicació que recorri als estats mentals com a causa de les
nostres accions. Segons aquests pensadors, qualsevol acció es pot
entendre com una resposta a condicions ambientals. Per aquesta raó, és
possible modificar-la, canviant la influència de les condicions
ambientals mitjançant l’aprenentatge. La manera de fer-ho serà
potenciant unes determinades accions per mitjà de reforç positiu (premi)
i inhibint altres comportaments per reforç negatiu (càstig). Així,
doncs, pel fet que la conducta humana és permeable a l’aprenentatge i és
un efecte d’estímuls ambientals, és possible canviar-la manipulant
aquests estímuls.
“Una persona no actua sobre el món, és el món el que actua sobre ella”
Skinner, B. F. “Més enllà de la llibertat i la dignitat”
Determinisme econòmic
Per als qui mantenen aquesta posició, són factors econòmics (formes de
producció, sistema de vida, organització productiva, situació
econòmica...) els que determinen la nostra conducta.
D’aquesta manera, tant en el pla social com en l’individual, tot es pot
comprendre si analitzem el funcionament de l’economia. La clau de les
guerres, els canvis socials, les doctrines religioses, els estils
artístics, l’organització política... rau en el desenvolupament de
l’economia. També a petita escala, l’acció d’un delinqüent o d’un
treballador està determinada per les circumstàncies econòmiques en què
viu.
Un dels corrents que defensa la influència dels factors econòmics en la
conducta humana és el marxisme. Influïts per idees com les que
s’expressen en el text següent (“No és la consciència la que determina
la vida, sinó la vida la que determina la consciència” La ideologia
alemanya.), els seguidors de Marx no dubten a considerar com a causes de
les nostres accions certs factors econòmics.
Determinisme teològic
Defensa l’existència de quelcom que és per damunt de l’ésser humà i que
en determina les accions. Tot el que fem està previst i fixat per
endavant, ja sigui per un fat o destí 8tal com afirmen els estoics) o bé
per una voluntat superior o divina (tal com defensa, entre d’altres, la
religió protestant). L’home no és amo dels seus actes, és un titella en
mans del fat o la divinitat, i l’únic que li queda és representar tan bé
com pugui un drama que ja està escrit.
Per a la teologia reformista, si Déu és omniscient, és a dir, ho coneix
tot, fins i tot el que encara no ha succeït, ha de ser perquè el que
encara no ha succeït ja està, d’alguna manera, establert. Si no, com
seria possible el coneixement de tot el que pot esdevenir?
Aquesta raó, entre d’altres, fa afirmar als reformistes que la voluntat
humana no és tal, ja que està a disposició de la voluntat divina. Fixa’t
en el que afirma el pare de la teologia reformada, Martí Luter (1483 –
1546):
“La voluntat humana és, per dir-ho així, una bèstia entre dos amos. Si
Déu hi és al damunt, vol i va on Déu ho mana (...) Si és el diable que
és damunt de la voluntat, aquesta vol i va com Satanàs vol. No és en
poder de la seva pròpia voluntat ni tan sols el fet d’escollir per quin
genet correrà ni a qui buscarà, sinó que els gents mateixos es disputen
qui l’ha d’obtenir i retenir. “
Luter, M. “De servo arbitrio”.
Principi de causalitat
Afirma que tot esdeveniment. Sigui del tipus que sigui, està causat per
un altre. Així, doncs, tot el que passa en el món forma part d’una
cadena de causes i efectes.
L’EXISTÈNCIA DE LLIBERTAT
Malgrat la consistència dels arguments deterministes, molts pensadors es
resisteixen a acceptar aquesta concepció filosòfica i les seves
conseqüències. Els defensors de la llibertat al•leguen contra els
deterministes que aquests han confós el que són factors condicionants
amb factors determinants. Així, doncs, fan la distinció següent:
- Factors determinants. Equivalen a les causes de l’acció. El
comportament humà es considera conseqüència inevitable de factors que
l’ésser humà no controla. Per exemple, diem que un factor com el perill
causa l’acció de sortir corrent, perquè sempre que es produeix aquesta
situació,inevitablement sortim corrent.
- Factors condicionants. Equivalen als motius de l’acció. El
comportament humà està influït per aquests factors externs, però no se’n
considera el resultat. Així, una situació de perill és un factor que
motiva que surti corrent, però no determina inevitablement que ho faci,
ja que podria quedar-me paralitzat.
La defensa de la llibertat acostuma a comportar una defensa de
l’indeterminisme, en el sentit que les nostres accions i decisions no
estan determinades, sinó condicionades. Ara bé, en aquest punt cal fer
un aclariment que eviti confusions; afirmar l’indeterminisme en
l’actuació humana no significa afirmar-hi la indiferència. Amb això,
volem dir que considerar que les nostres decisions no estan causades per
determinats factors, com ara el codi genètic, l’educació o la situació
econòmica..., no significa que ens sigui indiferent fer una cosa o una
altra, és a dir, que no hi hagi res que ens inclini en les nostres
decisions.
Segons alguns/es pensador/es, considerar que la nostra elecció és
indiferent a qualsevol factor representaria pensar que la nostra acció
és arbitrària i irracional, ja que decidiríem sense que ens inclinessin
motius racionals. Per això ha de quedar clar que defensar
l’indeterminisme no equival a defensar la indiferència i tampoc no
significa promoure la inacció o la irracionalitat en la conducta.
L’indeterminisme nega que hi hagi factors determinants de la conducta,
però no nega que la conducta estigui condicionada i influenciada per
motius i raons.
L’evidència de la llibertat
Un dels problemes als quals s’enfronten els defensors de la llibertat és
com demostrar-ne l’existència. La creença fortament arrelada que posseïm
llibertat d’elecció i que, per tant, sovint podríem haver triat d’una
manera diferent a com ho hem fet, com es pot provar?
“Si dic que sóc lliure d’anar a passejar, és perquè puc provar que, si
hagués decidit no anar a passejar, no hi hauria anat. Primer problema
(metodològic): com podríem provar aquesta afirmació?
Mario Bunge, “Ètica, ciència i tècnica”.
Per a alguns/es pensadors/es, aquesta pregunta resulta difícil de
respondre, no perquè la creença en la llibertat sigui falsa, sinó perquè
la pregunta està mal formulada. En realitat, la consideren una pregunta
sense resposta, perquè la llibertat no necessita demostració. La creença
que actuem d’una manera lliure i voluntària és una veritat evident per
ella mateixa. Així, doncs, podem considerar-la un axioma: no es
demostra, però és la base en la qual se sustenten moltes de les nostres
creences sobre l’ésser humà.
LLIBERTAT I MORALITAT
Si l’ésser humà no té llibertat d’elecció, aleshores no és possible
parlar de responsabilitat ni de moralitat. Només podem fer a algú
responsable dels seus actes si realment ho és, és a dir, si ha actuat
conscientment, voluntàriament i lliurement. Si no tenim capacitat
d’elecció, si inevitablement ens veiem empesos a actuar d’aquesta manera
o d’aquella, com se’ns poden demanar responsabilitats? De la mateixa
manera que no responsabilitzem la pluja per les inundacions, ni el Sol
per la nostra insolació, per què seríem nosaltres responsables d’haver
atracat un banc o d’haver mentit, si no podem fer cap altra cosa? Tenir
llibertat d’elecció i haver de responsabilitzar-nos de les nostres
accions ens converteix en l’únic animal moral que existeix.
LA RESPONSABILITAT
Segons els deterministes? I segons els indeterministes?
Exemple:
En Jesús és un nen de set anys que va a l’escola del seu poble. Tot i
que en el poble tots es coneixen, encara no el deixen anar sol a col•legi,
de manera que cada dia el porta i el recull la Marta, la seva cangur. Un
dia, el xicot de la Mart a la convida a anar al cinema, tot i que sap
que a les cinc de la tarda la seva xicota ha d’anar a buscar en Jesús.
La Marta, que no es vol perdre la cita, truca a la Isabel, la mare d’en
Jesús, i li diu que es troba malament i que no podrà recollir el seu
fill; la Isabel la tranquil•litza i li diu que no es preocupi, que ella
mateixa el recollirà. Després de parlar amb ella, la Isabel recorda que
té una reunió importantíssima amb un client que ve expressament d’una
altra ciutat per a veure-la. Conscient que no pot anul•lar la reunió,
decideix de trucar a en Francesc, el seu marit. La Isabel i en Francesc
discuteixen per telèfon, cap dels dos està disposat a cedir, les seves
obligacions els semblen més ineludibles que les del seu cònjuge. Encara
que no arriben a un acord, tots dos pengen el telèfon convençuts que,
com ha passat altres vegades, l’altra cedirà i anirà a buscar en Jesús.
A les cinc, en Jesús surt de classe però ningú no ha anat a buscar-lo.
Després d’esperar una estona per si la Marta arriba tard, decideix
d’anar sol a casa. Pel camí, un conductor begut se salta un semàfor i
l’atropella.
Qui és el responsable de l’atropellament d’en Jesús? La Marta, la
cangur, que ha mentit per a poder anar al cinema? La Isabel? En
Francesc? Per què ens sembla que, d’alguna manera, els tres tenen una
certa responsabilitat en d’incident, si, en realitat, l’únic que
participa directament en l’atropellament és el conductor begut? Encara
que en situacions quotidianes atribuïm responsabilitats sense gaire
problemes, l’existència de casos com l’anterior, que produeixen una
certa confusió, ens ha de convèncer de la importància i necessitat de
tenir un concepte perfectament definit de responsabilitat.
Intuïtivament considerem que la responsabilitat consisteix en
l’obligació de fer-nos càrrec de les nostres accions o de la seva
absència. Tanmateix, aquesta definició ocasiona problemes tant als
deterministes com als indeterministes.
La responsabilitat des del determinisme
Allò específicament del comportament humà és el seu caràcter obert i
voluntari. Tanmateix, des del determinisme s’afirma que tot, des de
l’arribada de la primavera fins a la meva elecció amorosa, està
determinat o causat; és a dir, que no hi ha lloc en el món per a la
llibertat. Aleshores, quina és la diferència entre el que fan les
persones i el que passa al seu voltant? Des d’aquesta perspectiva no hi
ha cap diferència, ja que del determinisme se’n deriva que no hi ha
acció com una cosa diferent de la resta dels esdeveniments del món.
Quan parlem d’esdeveniments com els següents: una pedra que es desprèn
de la muntanya cau sobre en Pep i li produeix una commoció; o un cavall
que, espantat, arrenca a córrer, em tira a terra i se’m trenca una
cama..., no acostumem a dir que la pedra i el cavall siguin responsables
de la commoció i de la fractura, respectivament. En general, no pretenem
que es facin càrrec i responguin dels seus actes. I no ho pretenem
perquè considerem que els fets no podrien haver estat d’una altra
manera, ja que ni la pedra ni el cavall són lliures per a decidir què
fan. En canvi, sí que demanem responsabilitats al conductor begut o als
pares d’en Jesús. I els en demanem perquè pensem que podien haver actuat
d’una manera diferent. Ara bé, des del determinisme, afirmar això és una
contradicció, ja que ni tan sols els éssers humans tenen la llibertat
d’actuar d’una manera diferent. El que s’acostuma a anomenar acció es
considera un esdeveniment com qualsevol altre, causat i determinat.
Sembla, doncs, que la definició que hem donat de responsabilitat no és
vàlida des de la concepció determinista. Des d’aquesta perspectiva,
només podem parlar metafòricament de responsabilitat, donant-hi un
significat idèntic al de causa. Així, doncs, algú o alguna cosa (la
pedra, el cavall, el conductor o els pares) és responsable d’un
esdeveniment quan n’és la causa. Aquest és, evidentment, un sentit que
s’allunya del que, intuïtivament, donem al concepte de responsabilitat.
La responsabilitat
des de l’indeterminisme.
L’indeterminisme diferencia les accions de la resta dels esdeveniments:
les accions són fruit d’un agent conscient i voluntari que actua
lliurement i espontàniament. Els esdeveniments, en canvi, no tenen
aquest caràcter. Per aquesta raó, des de l’indeterminisme és lògic
d’atribuir responsabilitats al conductor begut i no ho és de demanar-ne
a la pedra o al cavall.
L’indeterminista se sent còmode amb la definició que hem donat de
responsabilitat. Un agent que escull lliurement entre diverses opcions
té l’obligació de respondre i fer-se càrrec de la seva acció. Tanmateix,
què vol dir respondre d’una acció? Vol dir respondre del resultat
previst i desitjat d’aquesta acció, o vol dir fer-se càrrec, també, de
les conseqüències imprevistes? Aquest és el problema amb el qual es
troba l’indeterminista quan intenta precisar en què consisteix la
responsabilitat i en quin sentit hem de respondre de les nostres
accions.
De què som
responsables?
Des de la posició indeterminista s’accepta com a evident que som lliures
i que, per tant, és lícit demanar-nos responsabilitats. Ara bé, la
pregunta és: de què hem de sentir-nos responsables? De les nostres
accions, sens dubte. Però recordem que només són accions els actes
intencionals.
(L’acció és intencional perquè tendeix o apunta a alguna cosa que és més
enllà, però que pretenc assolir en actuar. El caràcter intencional de
l’acció està molt lligat a l’estat conscient i voluntari que ha de tenir
l’agent perquè aquell esdeveniment sigui considerat una acció. S’hauria
de fer una distinció entre les conseqüències no previstes, però
previsibles, i les que, malauradament, són pràcticament imprevisibles. A
l’hora d’actuar hem de tractar de preveure o tenir en compte quines
poden ser les conseqüències de les nostres accions, encara que siguem
conscients que és impossible poder-ho preveure tot.)
Allò que faig de forma inconscient, involuntària, no és acció i no és
objecte de responsabilitat.
Tanmateix, les coses no són tan senzilles. El punt clau de la qüestió
consisteix a esbrinar si també se’n poden demanar responsabilitats o no
per les conseqüències imprevistes. Segons alguns/es autors/es, la
resposta és clara: no. Per què? Doncs perquè no són pròpiament accions,
ni res que escollim lliurement. Tanmateix, la forma en què atribuïm
responsabilitats quotidianament no s’ajusta a aquesta consideració intel•lectual.
Respecte de l’atropellament d’en Jesús ens preguntàvem qui n’era el
responsable. En sentit estricte, cap dels implicats atropella
intencionadament en Jesús; per tant, no hi ha acció, sinó un
esdeveniment similar a un terratrèmol o a una posta de Sol. Però aquesta
solució no acaba de satisfer-nos, ja que no sembla que connecti amb el
que passa en la realitat quotidiana. Qualsevol jurat hauria atribuït als
implicats algun tipus de responsabilitat, almenys al conductor begut, I
és que tenim l’obligació de preveure les conseqüències de les nostres
accions, i atropellar algú conduint en estat d’embriaguesa no són tan
previsibles, no està tan clar com hauríem d’exigir responsabilitats.
Aquest és l’origen del problema i les dificultats que origina
l’atribució de responsabilitat.
Exercicis amb imatges
ACTIVITATS
“I ser responsables és saber-se autènticament lliure, per bé i per mal;
empassar-se les conseqüències del que hem fet, esmenar les coses
dolentes que es puguin esmenar i aprofitar al màxim les coses bones. A
diferència del nen malcriat i covard, el responsable sempre està
disposat a respondre dels seus actes: “Si, he estat jo!” El món que ens
envolta, si t’hi fixes, està ple d’oferiments per a descarregar al
subjecte del pes de la seva responsabilitat. La culpa del que hi ha de
dolent en tot el que passa sembla que és de les circumstàncies, de la
societat en què vivim, del sistema capitalista, del caràcter que tinc
(“és que jo sóc així!”), del fet que no em van educar bé (o em van
malacostumar), dels anuncis de la tele, de les temptacions que
s’ofereixen en els aparadors, dels exemples irresistibles i
perniciosos... Acabo d’usar la paraula clau: irresistible. Tots els que
volen dimitir de la seva responsabilitat creuen en l’irresistible”.
Savater, F., “Ètica per al meu fill”
1- Indica si, pel que es diu, l’autor del text és determinista o
indeterminista.
2- Assenyala de quins tipus de determinisme parla.
Quadre
Determinisme |
Tipus |
Factors |
Defensors |
|
|
Dawkins |
|
Ambientals |
|
|
|
Marxistes |
Teològic |
|
|
Completa la taula segons el que hem parlat.
Comentari de text
“T’explicaré un cas
dramàtic. Ja coneixes els tèrmits, aquestes formigues blanques que a
l’Àfrica aixequen impressionants formiguers d’uns quants metres
d’alçària i durs com la pedra. Com que el cos dels tèrmits és tou,
perquè no té la cuirassa quitinosa que protegeix altres insectes, el
formiguer els serveix de closca col•lectiva contra certes formigues
enemigues, més ben armades que elles. Però de vegades un d’aquests
formiguers s’esfondra, per culpa d’una riuada o d’un elefant (als
elefants els agrada gratar-se els flancs amb els termiters, què hi
farem). De seguida, els tèrmits-obrer es posen a treballar per a
reconstruir la seva fortalesa malmesa, ràpidament, i les grans formigues
enemigues es llancen a l’assalt. Els tèrmits-soldat surten a defensar la
seva tribu i tracten de detenir les enemigues. Com que ni per mida ni
per armament poden competir contra elles, es pengen dels assaltants
intentant frenar en la mesura que els és possible la seva marxa, mentre
que les feroces mandíbules dels seus assaltants els van esbocinant. Les
obreres treballen amb tota celeritat (s’ocupen de tancar una altra
vegada el termiter derruït..., però el tanquen deixant fora els pobres i
heroics tèrmits-soldat, que sacrifiquen les seves vides per la seguretat
dels altres. És que no mereixen una medalla, almenys? No és just dir que
són valents?
Canvi d’escenari, però no de tema. En la “Ilíada”, Homer explica la
història d’Hèctor, el millor guerrer de Troia, que espera a peu ferm
fora de les muralles de la seva ciutat Aquil•les, l’enfurismat campió
dels aqueus, tot i sabent que és més fort que ell i que probablement el
matarà. Ho fa per a complir el seu deure, que consisteix a defensar la
seva família i els seus conciutadans del terrible assaltant. Ningú no
dubta que Hèctor és un heroi, un autèntic valent. Però, és Hèctor heroic
i valent de la mateixa manera que els tèrmits-soldat, la gesta dels
quals, milions de vegades repetida, cap Homer no s’ha molestat a
explicar? No fa Hèctor, al cap i a la fi, el mateix que qualsevol dels
tèrmits anònims? Per què ens sembla el seu valor més autèntic i més
difícil que el dels insectes? Quina és la diferència entre un cas i
l’altre?
Savater, F., “Ètica per al meu fill”
Pregunta:
És Hèctor heroic i valent de la mateixa manera que els tèrmits-soldat ?
Comentari de text
Recordem la clàssica
llegenda grega d’Èdip. Un oracle anuncia que el rei de Tebes, Lai, i la
seva dona, Jocasta, tindran un fill que matarà el seu pare i es casarà
amb la seva mare. Per això, quan Jocasta pareix un fill, Èdip,
l’abandonen. Èdip és adoptat després pels reis de Corint. Un altre
oracle anuncia a Èdip que matarà el seu pare i que es casarà amb la seva
mare. Fugint de l’infaust presagi, Èdip marxa de Corint i vaga per
diverses terres. Pel camí es troba amb Lai (de qui ignora que és el seu
pare), hi discuteix i en la baralla el mata. Arriba a Tebes i resol el
problema de l’esfinx. Els tebans, agraïts, l’escullen rei i es casa amb
la reina, Jocasta (la qual ignora que és la seva mare), i amb la qual té
quatre fills. Amb això s’havia complert la profecia de l’oracle. Quan
més endavant se n’assabenten, Jocasta se suïcida i Èdip s’arrenca els
ulls i fuig a Corint amb la seva filla Antígona.
Preguntes:
1. Comenta si podem considerar que Èdip comet parricidi; és a dir, si
duu a terme l’acció de matar el seu pare.
2. Indica si li poden demanar responsabilitats per matar el seu pare o
tan sols per matar Lai.
Comentari de text.
“Els darrers anys s’ha posat en dubte l’existència del lliure albir de
les persones en la discussió general entre biòlegs, sociòlegs, filòsofs,
psiquiatres i altres professionals de la ment. Es qüestiona la
consciència i la voluntat de les persones i es discuteix si som màquines
bioquímiques previsibles amb sensació de lliure albir, o bé si som en
realitat sistemes complexos amb consciència, voluntat i lliure albir.
Alguns diuen que els actuals ordinadors electrònics evolucionaran cap a
menys pes i més capacitat fins a assolir els nivells del cervell humà en
poques dècades. D’altres diuen que la intel•ligència artificial acabarà
assemblant-se a la humana quan la capacitat de l’electrònica assoleixi
la del cervell humà. Diuen que les màquines podran desenvolupar
consciència d’elles mateixes, consciència del bé i del mal, instint de
supervivència i aparença de lliure albir. El corol•lari és simple: si
les màquines es comporten com a persones, les persones es comporten com
a màquines. Alguns filòsofs i biòlegs neguen la possibilitat que les
màquines puguin pensar com els humans i recolzen en múltiples
raonaments, alguns de la física quàntica, per a demostrar la
impossibilitat de negar el lliure albir de les persones. Diuen que els
humans som lliures per a pensar i que el nostre pensament és
intrínsecament imprevisible.
El punt fort dels qui pensen que les persones son màquines sense
llibertat que es creuen lliures és que el comportament humà es pot
predir en una gran proporció. Psiquiatres, psicòlegs, sociòlegs,
publicistes i polítics saben molt bé que les reaccions dels individus
són previsibles en bona part, i les dels grups gairebé amb total
precisió.
El punt fort dels qui pensen que els humans tenim lliure albir és que
mai ningú no ha estat capaç de predir totalment la reacció de les
persones i que les persones tenim la sensació de tenir llibertat per a
pensar i actuar.”
J. R. Medina. “La bioquímica de la corrupción”
Lectura i comprensió.
Explica el significat que tenen en aquest context les expressions
següents:
- lliure albir.
- Màquines bioquímiques
- Intel•ligència artificial
- Previsible
- Consciència d’un mateix.
Anàlisi del contingut
1. Explica què significa la frase següent: “Si les màquines es comporten
com a persones, les persones es comporten com a màquines”.
2. Esbrina la relació que pot tenir la mecànica quàntica amb la defensa
de la llibertat.
3. Comenta el significat que pot tenir l’afirmació que les persones són
màquines amb sensació de llibertat.
4. Indica amb quin nom qualificaries les dues posicions que es descriuen
en el text. Reprodueix amb paraules teves l’argument d’una posició i de
l’altra.
Qüestionari general
1. Explica en què es diferencien i com es relacionen la llibertat
interna i la llibertat externa.
2. Compara els arguments del determinisme amb els arguments de
l’indeterminisme.
3. Resumeix de forma personal el que defensa cada tipus de determinisme
exposat
4. Respon de manera personal i argumentada a la pregunta: de què som
responsables?
REFLEXIONEM-HI, SIUSPLAU,
REFLEXIONEM-HI.
Temes per al debat entorn la LLIBERTAT
Primera proposta.
“Rosa Maria C. És dissenyadora d’arts gràfiques i treballa en una agència de
publicitat de Mataró. Ja fa uns anys que hi és, la feina li agrada i estan
contents de la seva eficiència. Hi fan cartells, fullets, catàlegs, revistes
comercials i dissenyen logotips.
Un dia, l’empresa rep l’encàrrec de dissenyar una campanya publicitària per a
una firma del ram de la pelleteria. S’encomana la feina a la Rosa Maria. La
Rosa, que té certes conviccions sobre el tracte als animals, s’adona que no pot
col·laborar en aquesta campanya perquè és participar en la matança d’animals per
tal de subministrar material de pelleteria.
Quan li comunica la seva decisió a l’empresari, aquest li respon: “Miri, a mi
també m’agraden molt els animals i respecto el medi, per això sóc soci de
Greenpeace, però la feina és la feina. A més, no se li demana que mati cap
animal. Si no ho fem nosaltres no donaran a una altra empresa. O sigui, que ho
ha de fer”. La Rosa torna a repetir els seus arguments i ha dit que no està
disposada a treballar per a l’empresa de pelleteria.
L’endemà, el porter de l’empresa li barra el pas i li lliura una carta. La Rosa
l’obre i llegeix: “D’acord amb l’article 10 del vigent Conveni d’arts gràfiques,
es procedeix a l’acomiadament de Rosa M. C.”
(Cas real que va passar el 1995 al nostre país: no va ser a Mataró)
Segona proposta.
L’Ajuntament de Vilassar de Mar està debatent una proposta de posar
videovigilància a la zona comercial del centre. Segons la proposta, aquesta
mesura reduirà el nivell de delinqüència i d’inseguretat ciutadana.
Un grup de ciutadans s’ha organitzat per tal de protestar contra la mesura del
govern municipal.
Tercera proposta.
Al llarg del segle XX sovint la llibertat sexual ha estat motiu de polèmica.
Què entenem per llibertat sexual (la lliure elecció d’orientació sexual), la no
restricció ni límits de relacions sexuals més enllà de la parella estable o del
matrimoni. Quins avantatges i quins inconvenients comporta la llibertat sexual?
Quarta proposta:
El matrimoni Comas té un dilema
El matrimoni Comas té un únic fill, en Lluís, un jove de 23 anys que
pateix la síndrome de Down o mongolisme. Malgrat la seva deficiència, en
Lluís pot gaudir de la vida amb certa normalitat. Pels matins va a una
escola-taller on ha après a fer ceràmica i cistells de palla i alhora
conviu amb altres companys que tenen també deficiències. A la tarda ha
aconseguit obrir un petit taller a casa seva que li permet vendre la
ceràmica i els cistells, que ell mateix fabrica.
En Lluís i la Joana, una noia deficient que va conèixer a l'escola-taller,
s'han fet molt amics i comencen a sortir junts.
El matrimoni Comas es preocupa davant aquesta situació i comencen a
controlar la relació perquè no creuen que sigui convenient que
estableixin relacions de parella, però en Lluís i la Joana s'enamoren i
diuen que es volen casar. El matrimoni Comas, arribat a aquests extrems,
no sap què fer. Si impedeixen el casament tenen por de tenir un
enfrontament amb el fill, però, per altra banda, no creuen que aquesta
parella pugui viure amb independència i maduresa la seva vida.
-Què creus que ha de fer el matrimoni Comas? Per què?
-Quines raons creus que poden tenir per impedir aquesta relació?
-Si tinguessis un germà deficient que es trobés en la mateixa situació
que la d'en Lluís, què pensaries?
-Com creus que se senten els pares d'en Lluís?
-Com creus que se sentirien el Lluís i la Joana si se'ls impedís el
casament?
-Quines creus que serien les conseqüències del casament d'en Lluís i
la Joana?
-Quines diferents alternatives veus al problema?
-Creus que la societat afavoreix o recolza la normalització i la
integració dels deficients, o al contrari?
Cançó de Víctor
Manuel: "Sólo pienso en ti"
http://es.youtube.com/watch?v=oY6bhmY5KgY
Proposta Cinquena.
SOM LLIURES ?
Text
"- Vull poder mirar el mar en pau –va dir-. No es pot ni mirar amb aquesta
música bestial a l’orella.
- Però si és preciosa i jo no vull mirar.
- Doncs jo sí –insistí Bernard-. Em fa sentir com si... –vacil·là, com buscant
paraules per a expressar-se-... com si jo fos més jo; no sé si m’entens. Més jo
mateix, i no tant com una part d’una altra cosa. No tan sols com una cèl·lula
del cos social. Atu no t’ho fa sentir, també, Lenina?
Però Lenina plorava.
- És horrible, és horrible –repetia-. Com pots parlar així? Com pots dir que no
vols formar part del cos social? Al capdavall, tothom treball per a tothom. No
podem passar-nos de ningú. Fins i tot els Epsilons ...
- Sí, ja ho sé, ja ho sé –digué Bernard, mofeta-. Fins i tot els Epsilons són
útils. I jo també. I tant de bo que no ho fos !
Lenina s’escandalitzà davant aquella blasfèmia.
- Bernard! –protestà, dolguda- . Com pots dir-ho, això?
En un to molt diferent, Bernard repetí, meditabund:
- Com puc dir-ho? No, el veritable problema és aquest: com és que no puc dir-ho?
O, millor encara, perquè ja ho sé, jo, perquè no puc: ¿quin efecte deu fer poder
dir-ho, ésser lliure i no viure esclavitzat pel condicionament?
- Però, Bernard, dius unes coses terribles.
- A tu no t’agradaria ésser lliure, Lenina?
- No sé què vols dir. Jo sóc lliure. Lliure de divertir-me com vull. Tothom és
feliç, ara.
Bernard va riure.
- Sí. “Tothom és feliç, ara”. Comencen a dir-ho als infants quan tenen cinc
anys. Però no t’agradaria tenir la llibertat d’ésser feliç d’una altra manera,
Lenina? De la teva manera, per exemple, no com tothom."
ALDOUS HUXLEY. Brave New World (1932) (“Un món feliç”)
PREGUNTES
-
És possible haver de complir normes i ser lliures a la vegada?
-
La llibertat és arbitrarietat, és fer allò que em dóna la gana? Es pot parlar
d’una llibertat responsable?
-
És possible ser lliure internament i no externament? I a la inversa? Per
exemple, és possible ser lliure estant empresonat? És possible no ser lliure en
una societat lliure?
-
Si hi ha molta varietat de productes per triar i pots consumir-los, tens més
llibertat?
-
La moda determina o condiciona la teva tria o no?
-
La persona que des que era un infant ha après a robar i la seva gent el valora
més com més roba, creus que està incapacitada per actuar d’una altra manera?
-
Creure en els horòscops suposa que els éssers humans no som lliures? Per què
creus que la gent creu en els horòscops? Si portes sempre un elefant petitó a un
examen, per què el portes si no has estudiat? I si has estudiat?
-
Quan afirmes: “Vull viure la meva vida”, què significa: que vols viure la vida a
la qual estàs predestinat o bé que vols viure la vida que tu tries?
-
El resultat d’unes eleccions respon a l’exercici de la llibertat dels ciutadans
que voten?
-
El món humà és pensable sense la llibertat? Com seria un món sense llibertat?
Sisena
proposta
Llegeix
aquest text i contesta les preguntes:
¿Es posible
detectar si un niño será un futuro delincuente?
EFE. 5 de marzo de 2006
PARÍS.- La polémica
ha llegado a Francia. Un estudio que recomienda detectar alteraciones
del comportamiento desde la más tierna infancia para evitar que se
gesten futuros delincuentes ha causado revuelo en el sector educativo y
de la psiquiatría infantil de Francia.
Titulado 'Alteraciones mentales, diagnóstico precoz y prevención en
niños y adolescentes', el estudio del Instituto nacional de la salud y
de la investigación médica (Inserm) preconiza "detectar las alteraciones
del comportamiento desde la guardería y el parvulario".
Los autores del informe estigmatizan como patológicos "las cóleras y los
actos de desobediencia" y los presenta como indicadores que pueden
alertar de una futura delincuencia.
Niños de entre dos y tres años que presenten "frialdad afectiva,
tendencia a la manipulación, cinismo y agresividad", y que sean
impulsivos, poco dóciles y tengan un "índice de moralidad baja", son
presentados como futuros delincuentes en potencia.
Tal lectura ha indignado a los profesionales de la psiquiatría infantil
que han lanzado una campaña en Internet de recogida de firmas en contra
de ese informe, a la que se han sumado profesionales de la enseñanza,
magistrados y simples ciudadanos.
(…) "Es muy peligroso ponerle una etiqueta a un niño de tres años y
fijarse en un comportamiento que podría ser pasajero, es un escándalo",
según la vicepresidenta de la asociación francesa de sicólogos
escolares, Suzanne Guillard.
Advierte, además, de que "la forma de evaluar a un niño depende mucho
del nivel de tolerancia del adulto".
"Nadie en el mundo puede predecir si un niño de tres años con problemas
de comportamiento será un delincuente doce años más tarde", asegura, por
su parte, el jefe de psiquiatría del hospital Necker de París,
especializado en medicina infantil.
La futura norma contemplará, entre otras medidas, la creación de un
carné de seguimiento del desarrollo del menor que se llamará "carné de
comportamiento", según anunció el propio Sarkozy.
"Que traten de convertirnos en auxiliares de policía y que nos pidan,
como lo ha hecho el ministro de Interior, que rellenemos carnés de
comportamiento está fuera de lugar. "¡De ninguna manera!", dijo el
secretario general de Unsa-Educación.
Colgar el "sambenito" de "futuro delincuente" choca enormemente a los
educadores, que ven en este pensamiento un "determinismo" sobre la
delincuencia y una justificación para medicar a los pequeños.
Advierten que se desconocen los efectos que a largo plazo pueden tener
los antidepresivos, ansiolíticos y somníferos en las tiernas estructuras
cerebrales de los niños.
Y recuerdan lo que todo el mundo sabe: que un niño puede ser un "pequeño
diablillo" y convertirse en un adolescente responsable, y viceversa.
1. Indica en dues
frases la idea principal del text.
2. En el text es mostren dues posicions ben diferenciades. Quins són els
arguments que defensa cada posició?
3. Quina d’aquestes posicions es determinista? Per què?
4. Explica què significa la frase següent: “Colgar el "sambenito" de
"futuro delincuente" choca enormemente a los educadores, que ven en este
pensamiento un "determinismo" sobre la delincuencia y una justificación
para medicar a los pequeños.
5. Esbrina la relació que pot tenir el text amb la defensa de la
llibertat.
6. Quina és la tevan opinió personal sobre el tema?
RAONS I ARGUMENTS
NO SOM
LLIURES |
SOM
LLIURES
|
1.
La llibertat és una il·lusió. La pressió de les coses i les altres
persones són qui prenen decisions per mi. |
1.Tenim
consciència de ser lliures perquè prenem decisions. Jo trio entre fer
campana o quedar-me a classe; per tant, actuo lliurement. Puc fer el que
em doni la gana |
2.
Tot té una causa, un perquè que ho explica. Per tant, allò que fa
l’ésser humà també té una causa explicativa. Coneixent les
causes,podríem explicar la conducta d’una persona de la mateixa manera
que expliquem el pas d’una substància en estat líquid a estat gasós. |
2.
Tot el que passa en la naturalesa està subjecte a lleis que ho
expliquen, les coses passen necessàriament, és a dir, així i no d’una
altra manera. En canvi, la conducta humana depèn de la voluntat de
cadascú. La voluntat no és conseqüència d’una causa; ben al contrari, és
la llibertat qui pot originar una sèrie d’accions. |
3.
Naixem en un ambient determinat, en una cultura, ens transmeten uns
valors, ens fan respectar unes normes de conducta i no unes altres. Amb
l’educació ens transmeten idees i creences concretes i al final acabem
respectant o menyspreant unes coses determinades i no unes altres |
3.
L’ambient en què naixem, l’educació que rebem, les creences que adquirim
no ens determinen, són únicament el suport material sobre el qual cal
decidir, són les condiciones que emmarquen i assenyalen les
possibilitats i els límits de les nostres eleccions. Ens condiciones,
però no ens determinen. |
4.
Som éssers biològicament programats pels gens. El nostre caràcter i les
nostres tendències en depenen |
4.
El codi genètic estableix la base psicofísica de l’ésser humà en termes
biològics; però no en determina la conducta fins al punt de convertir-lo
en un ésser instintiu o en un autòmat. |
5.
Som, a més, una part més de l’univers, subjectes a forces que actuen
sobre nosaltres i dibuixen el nostre destí. Així que per més que t’hi
esforcis, no te n’escaparàs. |
5.
El destí és només una manera de referir-se al resultat de la tasca de
l’ésser humà i de les forces que previsiblement o per atzar hi actuen al
damunt. D’altra banda, poca importància tindria que els meus actes
estiguessin prèviament decidits si això no anul·la la meva consciència
de triar i la meva responsabilitat en fer-ho. |
6.
Hi ha raons polítiques que expliquen la nostra manca de llibertat,
sempre hi ha algú que ens mana, alguna autoritat a la qual estem
subjectes i no ens deixa fer allò que volem: l’Estat posa lleis, pren
decisions que marquen la nostra vida; i a més, també hi ha un altre
tipus d’autoritats, per exemple, els pares, els sacerdots, els
professors, etc. |
6. La subjecció a una autoritat forma part
de la condició humana, que exigeix la vida en societat. L’ésser humà té,
d’altra banda, la possibilitat de decidir a quina autoritat se sotmet o
almenys fins a quin límit vol fer-ho.
|
|
|