Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Origen
La tradició
Significació social
Educació fills
L'estat dels atenesos
Temps era temps
Homer i Hesíode
Exercicis mitologia

 

Enllaços

TEMPS ERA TEMPS

La cosa més difícil d’explicar sempre és com va començar tot. Per això els grecs explicaven que en un principi hi havia hagut una massa de matèria sense forma que anomenaven el Caos. A partir d’aquest Caos originari sorgeixen tota una sèrie de divinitats primitives, com si diguéssim els déus de la primera generació, que s’identifiquen amb els conceptes més generals de l’univers, però que molt aviat perden el protagonisme.

Un d’aquests déus era Urà (el Cel), el qual es va casar amb Gea (La Terra): el cel fertilitza la terra amb la pluja.

D’aquest matrimoni van néixer molts fills, d’entre els quals sobresurten els Ciclops i els Titans. No se sap ben bé per què, el vell Urà va fer tancar els Ciclops al Tàrtar, que era un departament de l’infern dedicat als éssers sobrenaturals. Però aleshores els Titans es van revoltar contra el seu pare, acabdillats pel més petit de tots, que es deia Cronos.

A partir d’aquest Cronos, que els romans van identificar amb Saturn, les coses ja comencen a anar per un altre carril. Cronos era el déu del temps i, de fet, chronos en grec vol dir “temps”. Cronos va aconseguir de vèncer i destronar el seu pare i, és clar, va ocupar el seu lloc de déu de l’univers. Però Cronos no ignorava pas la dita “tal faràs, tal trobaràs”, i sabia que un dia ell també havia de ser destronat per un dels seus fills. Es va casar amb la deessa Rea i van tenir una colla de fills. Però així que arribaven al món, per evitar que un dia un d’ells el pogués destronar, se’ls cruspia sense contemplacions. Això té una significació profunda: vol dir que el temps, al capdavall, devora tot allò que ell mateix ha creat. És així que van anar passant al seu estómac voraç déus tan importants com Hera, Demèter, Hades i Posidó.

Però quan va néixer Zeus, la seva mare, Rea, que era una bona mare que estimava els seus fills, per salvar el menut d’aquella fi tan primerenca i tan calamitosa el va amagar i va donar a Cronos un roc, embolicat amb els bolquers. Cronos, que no hi devia veure gaire, no se’n va adonar i així Zeus es va poder salvar.

Rea va confiar Zeus a unes divinitats inferiors (els Curetes o els Coribants) que residien a l’illa de Creta, els quals eren molt amics de les danses guerreres. I perquè el vell Cronos no sentís els plors del petit Zeus, es passaven el sant dia ballant i fent soroll, picant les espases contra els escuts. I Zeus va poder créixer sa i fort, alimentat amb la llet de la cabra Amaltea, una de les banyes de la qual era el corn de l’abundància.

Quan ja era una mica granadet, Zeus va aconseguir, no sabem com, la plaça de coper del seu pare –és a dir, el qui li servia la beguda. Un dia li va donar una gran copa d’una beguda molt dolça però carregada de sal i mostassa –i qui sap si d’altres espècies. Aquest beuratge va provocar a Cronos uns grans vòmits que li van fer treure, a més del roc, els altres fills devorats, si més no Hera, Demèter, Hades i Posidó.

Aleshores Zeus, ajudat pels seus germans, van declarar la guerra a Cronos i als Titans. La primera cosa que van fer va ser alliberar els Ciclops, que gemegaven tancats al fons del Tàrtar. Va ser una guerra llarga i terrible. Però els Ciclops van proveir els seus alliberadors amb bones armes: van donar un casc a Hades, el trident a Posidó i a Zeus, que era el capità de la colla, li van donar el llamp, que va ser, fet i fet, l’arma decisiva. Efectivament, en la batalla final la desfeta de Cronos i els Titans va ser total, definitiva. Cronos va ser destronat i condemnat a l’exili i els Titans van anar a parar al Tàrtar –on abans hi havia els Ciclops-.

Després d’aquests fets tan memorables, Zeus, Hades i Posidó es van repartir el món com a bons germans: Zeus es va quedar amb el cel, Hades amb l’infern i Posidó amb el mar. I si bé es veritat que al cap de poc van haver de lluitar contra els terribles Gegants, que volien escalar l’Olimp per regnar-hi ells, el fet és que els tres germans, Zeus, Hades i Posidó, van establir un ordre perdurable, que ja no va ser alterat pels innombrables fets, episodis, aventures i peripècies que van tenir lloc a partir d’aleshores.


LA CORT

GEA
Personificació de la Terra, mare de tots els déus i, per tant, deessa de la fecunditat. Se la identifica amb una altra divinitat, Cibele, i era representada dalt d’un carro arrossegat per dos lleons.

URÀ
Era el déu del Cel, fill de Gea, amb qui es va casar –amb qui, sinó?- i van tenir diversos fills, els Titans i els Ciclops. Cronos, el seu fill, el va destronar, després d’haver-lo mutilat. Tot i que els déus eren immortals, sembla que Urà no ho va pair i es va morir de sentiment.

CRONOS
Fill d’Urà i Gea, i déu del temps. Per això sempre es representa com un vell, amb un rellotge de sorra. Tenia el deplorable costum de menjar-se els seus fills, perquè no el destronessin, però l’un d’ells, Zeus, salvat per la seva mare. Identificat amb el déu romà Saturn.

REA
Filla d’Urà i Gea, va formar una parella estable amb el seu germà Cronos. Va ser la mare de Posidó, Hades i Zeus, que va salvar de la voracitat del seu pare. Després, quan aquest va ser destronat, es va eclipsar.

ZEUS
El més poderós de tots els déus, senyor del cel i les tempestats. Disposava del llamp, amb el qual se solia desempallegar de qui li buscava les pessigolles. Residia a l’Olimp, al costat d’Hera, la seva muller. Els romans el van anomenar Júpiter.

HERA
Filla de Cronos i Rea, i muller de Zeus. Era la deessa del matrimoni, de les dones casades i mares de família. Era molt gelosa –no sense motiu- i venjativa. Els romans l’anomenaven Juno.

POSIDÓ
Fill de Cronos i de Rea, i, per tant, germà de Júpiter. Quan hi va haver la repartidora li va tocar el domini del mar. El veiem sempre, per consegüent, revestit i voltat d’atributs mariners. Era el mateix déu que els romans anomenaven Neptú.

HADES
També era fill de Cronos i de Rea, i germà de Zeus i Posidó. En la distribució de les propietats del seu pare li va tocar la part més ingrata, l’infern. Era lleig de mena, cosa que lliga amb la natura del seu reialme. Es va casar amb Persèfone –després d’haver-la raptada. Els romans el van identificar amb Plutó, déu de les riqueses, especialment les riqueses subterrànies –les mines, els jaciments...

HEFAISTOS
Fill de Zeus i Hera. Es veu que era lleig, brut –a causa de la feina- i coix, perquè el seu pare, quan era petit, en un dels seus rampells el va llançar daltabaix d’un cingle. Déu del foc, dels ferrers i dels fargaires. Es va casar amb Afrodita, matrimoni desencertat, que va ser un niu de raons. Els romans l’anomenaven Vulcà.

ARES
Fill de Zeus i Hera, i déu de la guerra. Era alt i ben plantat, valent com ell sol, però més animal que fet d’encàrrec. Sempre el veurem ben armat, normalment amb la llança i l’escut. Els romans el coneixien amb el nom de Mart.

APOL·LO
Fill de Zeus i una nimfa que es deia Latona. Era el déu d’una colla de coses: de la claror, dels pastors i dels ramats, dels exercicis gimnàstics (de l’esport), de la poesia i de la música. El veiem sovint tocant la lira, Com és freqüent entre els artistes i intel·lectuals, era més aviat vanitós. Se’l va identificar, pel seu caràcter brillant, amb el déu Hèlios, personificació del Sol.

ÀRTEMIS
Era germana bessona d’Apol·lo i deessa de la caça. Era alta i ben plantada, però no li agradava gaire que se la miressin. S'estimava més anar a caçar, vestida amb una indumentària esportiva (d’aquella època). Després la van identificar amb Selene, deessa de la Lluna, i els romans amb la seva deessa Diana.

ATENA
Va néixer –fet insòlit- del cap de Zeus. Feia prou goig, però no era presumida. Era la deessa de la guerra, però era una guerra prudent i serena, no com el seu mig germà Mart, que era una bèstia desfermada i, així mateix, de la intel·ligència i dels oficis, especialment del ram tèxtil. Els romans la van anomenar Minerva.

AFRODITA
Va néixer de l’escuma del mar, prop de l’illa de Xipre. Deessa de l’amor i de la bellesa, era la més maca de tot l’Olimp, i la més presumida. Per això el seu pare la va fer casar amb Hefaistos, lleig i coix, i que sempre anava brut, cosa que no li va fer gens de plaer. Segons els romans, el seu nom era Venus.

DIONÍS
Fill de Zeus i una princesa tebana, Déu del vi, de les festes i de la gresca. Era el que ara en diem un “bon vivant”. Es representa com un jove de bona presència, rialler, amb cara de tenir-ho tot fet. Els romans el van identificar amb Bacus.

HERMES
Fill de Zeus i d’una filla d’Atlas. Déu de l’eloqüència, del comerç, dels missatges, de la velocitat, de la tramitació i també –ai las!- dels lladres. Duu ales als peus i un bastó anomenat caduceu, amb dues serps entrellaçades. Els romans li deien Mercuri.

DEMÈTER
Era filla de Cronos i deessa de l’agricultura, i entre els romans era coneguda amb el nom de Ceres.

PERSÈFONE
Era filla de Demèter i, sembla de Zeus. Un bon dia que collia floretes va ser raptada per Hades i convertida així, a desgrat seu, en deessa de l’infern. Els romans l’anomenaven Prosèrpina.


L’INFERN

Així com Zeus regnava a l’Olimp, que és com si diguéssim el cel, el seu germà, Hades, identificat després amb Plutó, regnava a l’interior de la terra, que era com l’infern o món subterrani.

L’infern era on anaven a parar tots els qui es morien, bons o dolents. Tenia un aspecte tenebrós i sinistre. Era el regne de la mort, on s’aplegaven les ombres o espectres dels difunts.

Hi havia una mena d’antesala, anomenada l’Ereb, i diversos rius i torrents, com l’Estix i l’Aqueront, que se suposava que venien de la superfície de la terra i queien per alguns forats. Un barquer, anomenat Caron, era l’encarregat de passar els morts a l’altra banda de l’Aqueront, però l’ús d’aquesta barca era de peatge: calia pagar un òbol, si un volia passar a l’altra banda.

També destacava la presència d’un gos molt terrible, el Ca Cerber, que tenia tres caps, cada un d’ells proveït d’una dentadura potent. Aquest gos vigilava, sobretot, que ningú no es volgués escapar de l’infern.

Els morts eren jutjats per un tribunal format per tres jutges, anomenats Eac, Radamantis i Minos. Aquest darrer és el que tenia més autoritat i decidia els casos difícils, que mai no falten, perquè són moltes les persones que són capaces d’accions molt lloables i, alhora, de faltes molt greus. El fet és que després d’aquest judici, els uns, els qui aquell tribunal considerava culpables, anaven a parar a l’infern dels dolents –com si diguéssim l’infern pròpiament dit-, que era un lloc de molt mal estar, i els bons –els que el tribunal decidia absoldre- feien cap als Camps Elisis, que es veu que era el lloc més agradable que un es pugui imaginar, un lloc de delícies eternes, amb rierols cantaires, fonts d’aigua fresca i clara, ombres delitoses, prats esmaltats de flors i tota mena d’arbres fruiters.

Entre els condemnats a les penes eternes de l’infern n’hi havia alguns de molt cèlebres. Potser els més famosos de tots eren Tàntal, Sísif i Ixió.

Tàntal era fill de Júpiter i una nimfa que es deia Plota. Es veia que era un bala perduda, que n’havia fet de tots colors. Una vegada que el van convidar a un banquet de l’Olimp, i li van servir nèctar i ambrosia, es va atrevir a robar-ne i vendre-ho al mercat negre. Aquesta sí que no la hi van perdonar. I el van fer anar a parar a l’infern, on s’havia d’estar, sense poder-se’n moure, al costat d’una font d’aigua fresca, ombrejada per les branques d’un arbre fruiter, carregades de fruita, i cada cop que Tàntal, devorat per la set i per la fam, s’acostava al raig de la font o a les branques de l’arbre, aquests s’apartaven sense que els pogués abastar mai. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat.

Sísif era un fill d’Éol, el déu dels vents. No sembla pas que fos una mala persona, sinó més aviat el que ara en diríem un contestatari. Una vegada amb llaunes velles va imitar el soroll de les sagrades tempestes, cosa que va irritar molt Zeus, que era justament el déu de les tempestes. El cas és que el van condemnar a fer pujar –a rodolons i costa amunt- una gran roca fins al cim d’una muntanya molt dreta. Quan la tenia dalt de tot, la roca queia, costes avall, fins al peu de la muntanya, i el pobre Sísif no tenia més remei que tornar a començar el seu penós treball de muntacàrregues humà. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveis de res, en diem el treball de Sísif.

Ixió era un rei de Tessàlia, n’havia fet de grosses, encara que se’l disculpava perquè tenia les facultats mentals pertorbades. Però l’última que va fer sí que va ser grossa: es va atrevir a declarar el seu amor a la mateixa Hera, la deessa de l’Olimp, la muller de Zeus! Zeus el va precipitar a l’infern, on Mercuri el va subjectar a una roda voltada de serps que girava eternament.

A l’infern hi havia un altre indret, anomenat el Tàrtar, que era destinat a les divinitats. De fet, venia a ser com una presó d’alta seguretat, on Zeus i els altres déus de l’Olimp havien fet tancar els Titans i els Gegants, que tanta brega els havien mogut i tants maldecaps els havien causat.

Uns altres personatges que també amenitzaven –és un dir- l’infern eren les Fúries, carregades de mala sang, que s’encarregaven de complir les sentències dels jutges, i les Parques, que eren tres velles que no paraven mai de filar –el destí de les persones-, és clar.

Es comprèn fàcilment que a Hades, el déu de l’infern, li costés de trobar muller. No trobava ningú que s’hi volgués casar. Tip que li donessin carbassa, Hades va decidir resoldre la seva situació d’una manera molt expeditiva. Un bon dia va raptar la filla de Demèter, que es deia Persèfone, i que més endavant es va identificar amb Prosèrpina. Aquest rapte va causar un gran daltabaix i durant molt de temps va ser el tema de conversa en totes les tertúlies dels déus. La mare d’aquella núvia per força, naturalment, va protestar davant de Zeus i els altres déus principals de l’Olimp, i després d’un estira-i-arronsa que va durar molt, es va poder arribar a un consens: van convenir que Persèfone viuria sis mesos l’any amb el seu marit, a l’infern, i que els altres sis mesos els passaria a casa la seva mare. No és cap fet provat, però és més que probable que la presència de Persèfone atenués en un grau molt alt la tristor i l’aspecte sinistre de l’infern.


EL MAR

Així com Zeus era el déu de l’Olimp, del cel, i Hades era el déu de l’infern, Posidó, que els romans van identificar amb un déu que es deia Neptú, era el déu dels mars.

Abans que Posidó, però, ja hi havia hagut un altre déu dels mars, que es deia Oceà. Era un déu d’una de les primeres promocions. Quan hi va a haver el repartiment de l’herència que va adjudicar el mar a Posidó, el vell Oceà va quedar una mica desplaçat, però la gent de mar continuava honorant-lo i oferint-li sacrificis, tal com era costum en els temps antics.

Oceà, que era fill d’Urà i de Gea (La Terra), es va casar amb Tetis, i van tenir una fillada realment impressionant, de tan nombrosa, cosa molt positiva perquè va contribuir a poblar el mar immens de nimfes.

Un altre déu marí molt castís que no es pot silenciar és Nereu, germanastre d’Oceà. Nereu era molt vell, però havia conservat un caràcter tranquil i jovial, no s’enfadava mai i l’última cosa que li hauria passat pel cap hauria estat de provocar un naufragi. Per això tothom se l’estimava molt.

Nereu es va casar amb una filla del seu mig germà (per tant, amb una mitja neboda) i va tenir un nombre indeterminat de filles, les Nereides, les quals de cintura en avall tenien el cos de peix. Es veu que les Nereides animaven molt el mar amb la seva presència. De fet, no se sap ben bé quantes eren: si ens hem de guiar pels rumors, eren setanta-sis, però no es pot dir segur del tot.

Quan Posidó va accedir al tron del regne de les aigües era ja d’edat avançada. Per això el veiem sempre representat amb un cert aspecte de vell, però això sí, fort i robust, amb unes magnífiques espatlles d’atleta. Posidó no era plàcid i tranquil, com el seu col·lega Nereu, sinó de complexió sanguínia, rampellut, subjecte a uns terribles atacs de còlera, els quals, ja es pot suposar, eren els que causaven les temibles tempestes marines, amb els naufragis consegüents. Per això Posidó (Neptú) era més temut que estimat. Tant és així, que li va costar trobar dona. No s’hi volia casar ningú, amb aquell ancià colèric, per molt que fos el déu de les aigües. Primer es va enamorar de Tetis, però un oracle va dir que el fill que aquesta tingués seria més important que el seu pare, i el déu, prudent, ho va deixar córrer, i es va decantar per una germana seva que es deia Amfítrite, de qui consta que era molt gelosa.

Posidó i Amfítrite van tenir diversos fills. El més conegut es deia Tritó, el quan tenia també mig cos en forma de peix, com la seva mare. Aquest Tritó, segons com, no era gaire recomanable. Tenia una certa tendència a agafar el que no era seu, i això li havia valgut algunes batusses.


LES CIÈNCIES I LES ARTS

Atena era també, com Mart, una divinitat guerrera, però tot el que ell tenia de violent, arrauxat i irreflexiu, ella ho tenia d’assenyada i serena. La seva habilitat en els combats, a més, es combinava amb altres habilitats pròpies de la vida pacífica.

Diuen que Atena va néixer del cap de Zeus, el seu pare. Li va sortir del front, tal com ho sentiu, amb l’armadura posada. De primer, Zeus es va alarmar una mica, perquè el fet era insòlit, però Atena va demostrar tot seguit tant d’enteniment que Zeus es va tranquil·litzar i, fins i tot, es va avesar a tenir-la sempre al seu costat, perquè era de bon consell i se’n podia refiar. Atena també era coneguda amb el nom de Pal·las, i els romans li deien Minerva. Anava vestida sempre de guerrera, protegida amb un escut, anomenat ègida, amb el cap de la gorgona Medusa, que tenia serps en lloc de cabells. No s’havia casat ni se li coneixia cap mena d’aventura amorosa –cosa que no vol dir que no n’hagués tingut cap, és clar, perquè, de fet, no era pas gens lletja, sinó tot el contrari, feia la mar de goig.

La ciutat d’Atenes li va tributar un culte especial, i li va dedicar un temple, el Partenó, que ha passat a la posteritat com a exemple de bellesa clàssica.

En matèria de medicina la divinitat més sobresortint va ser Asclepi, que es va confondre amb la que els romans anomenaven Esculapi (que no té res a veure amb els escolapis). Asclepi va rebre lliçons de medicina d’un centaure anomenat Quiró. Es veu que sí que era un metge molt hàbil, fins a tal punt que va motivar la gelosia del mateix Zeus, potser temerós que, si el deixaven fer, ja no es moriria ningú més i es trasbalsaria l’ordre establert. És molt possible, malgrat tot, que la traça d’Asclepi en una cosa tan essencial com és la salut l’elevés, de simple mortal, a la categoria d’una divinitat. El fet és que tota la classe mèdica li tributava culte com al seu déu.

Pel que fa a les belles arts, van sobresortir, com ningú, Apol·lo i les Muses.

Apol·lo era considerat un dels déus més importants de l’Olimp, ja que se l’identificava amb el Sol. Era fill de Zeus i de Latona, la qual, ella mateixa, era filla d’un Tità.

La pobra Latona també va haver de patir la persecució rancuniosa de la gelosa Hera: el naixement d’Apol·lo i de la seva germana bessona, Àrtemis (o Diana), es va veure amanit amb moltes peripècies. I poc després del naixement, encara, Hera va enviar una serp de dimensions descomunals que es deia Pitó, perquè devorés Latona. Apol·lo, però, demostrant una gran precocitat, va matar la serp amb el seu arc i les seves fletxes.

Aquesta serp es veu que vivia en una cova prop de la ciutat de Delfos, famosa pel seu oracle. A partir d’aquell moment, hi hagué un santuari dedicat al déu Apol·lo, que els havia alliberat d’aquella bestiota.

Apol·lo era el déu de la música i de la poesia, i se’l considerava com una mena d’empresari o director de les Muses. Personalment, tocava la lira amb gran habilitat. Això sí: era orgullós i susceptible.

Pel que fa a les Muses eren nou. Vivien permanentment a l’Olimp, on tenien casa franca i plat a taula a condició d’alegrar els lleures dels déus amb les seves habilitats.

Clio, la història
Terpsícores, la dansa
Ucrània, l’astronomia
Erato, la poesia lírica
Melpèmone, la tragèdia
Cal·líope, la poesia èpica
Talia, la comèdia
Polímnia, la retòrica
Euterpe, la música

També cal dir que sovint les Muses s’atipaven una mica de l’Olimp i amb el déu Apol·lo se n’anaven al Parnàs, que era una altra muntanya, on celebraven vetllades artístiques i culturals.

ELS MONSTRES

L’ESFINX
Tenia el cap de dona –molt atractiva, això sí- i el cos de lleó –o de lleona-. S’havia instal·lat en un congost o pas obligat entre les muntanyes de Tebes i proposava un enigma als viatgers. I si no el sabien resoldre –i no ho sabien fer mai- se’ls menjava de viu en viu. Fins que va passar Èdip, que era llest de mena, el qual l’hi va endevinar amb molta facilitat. L’Esfinx, furiosa –no n’hi havia per a tant- es va llançar daltabaix d’un cingle i va morir estavellada.

LES SIRENES
Tenien el bust de dona i la resta del cos d’ocell. Cantaven i tocaven la lira amb una dolçor i un sentiment irresistibles. S’estaven vora l’estret de Sicília i amb els seus cants atreien els navegants, els feien naufragar, els mataven i se’ls menjaven. El gran Odisseu (Ulisses), que se les sabia totes, va poder evitar el seu perill fent que els seus mariners es tapessin les orelles amb cera, i fent-se lligar ell mateix al pal de la nau.

L’HIDRA
Era com una mena de serp o drac que tenia nou caps. Si li’n tallaven un, a l’acte li’n creixien de més. Va haver de ser un heroi d’empenta, Hèrcules, el més forçut i cèlebre de tots, qui va liquidar aquella fera horrible. Ho va pelar tallant-li tots els caps d’un sol cop, amb què ja no van tenir ganes de tornar a créixer.

EL CA CERBER
El Ca Cerber era efectivament un gos que tenia tres caps, cada un d’ells proveït amb uns ullals molt esmolats. Era el guardià de l’infern, una mena de porter infernal d’una severitat i una eficàcia inigualables.

LES GREES
Eren tres velles horribles, que no sabien ben bé què volien, però que es van fer famoses perquè entre totes tres, mancomunadament, només tenien un sol ull i una sola dent. Els feien servir per torns.

LES HARPIES
Eren uns ocells amb cap de dona, però lletges, d’aspecte repulsiu. Solien raptar nens i se les acusava –segurament que amb tot el fonament- de moltes altres malvestats.

ELS CENTAURES
Els Centaures eren una barreja d’home i de cavall. Tenien sis extremitats: quatre potes, com els cavalls, i dos braços, com els homes. Formaven tot un poble, de costums una mica primitius. Algun autor assegura que hi havia centaures i centauresses, cosa que, si més no, és coherent. El centaure més famós es deia Quiró, i diuen que era de bona pasta, molt savi i, alhora, un bon mestre, a qui plaïa de transmetre els seus coneixements als seus deixebles.

LES GORGONES
Eren tres, i es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. La més terrible de totes, que es deia Medusa, tenia una mirada que convertia els homes en pedra. Va ser el famós heroi Perseu qui les va matar, amb el procediment tan clàssic de tallar-los el cap.

LA QUIMERA
Batia tots els rècords de l’horror: tenia el cos format amb parts de dona, lleó, cabra i serp, en una distribució no ben aclarida. I, per si fos poc, escopia foc. Va ser un heroi anomenat Belerofont qui la va matar introduint-li plom fos dins de la gargamella.

 

 

 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es