“LA VIRTUT ÉS
CONEIXEMENT”
Es diu que el savi Sòcrates va
inaugurar una manera per distingir el bé i el mal, o per decidir si actuem bé o
malament: és el que hom acostuma a anomenar Intel·lectualisme moral.
A la Grècia Clàssica no hi havia,
com ara, aquesta distinció entre el savi, bona persona, o persona virtuosa –sovint
barbut-, i el científic –sovint amb bata blanca-. En aquella època, i segons
Sòcrates en particular, no arribàvem a ser bones persones si no érem persones
sàvies. El savi no era pas tant, o només, l’individu que havia llegit molt o que
sabia relatar de memòria la història del seu poble o les seves lleis, com ara
fan els erudits. No, el savi era aquell individu que sabia de la vida, és a dir,
que sabia en què consistia la felicitat, que és, ni més ni menys, l’objectiu de
la nostra existència...
I el problema es presenta ara:
com assolim la felicitat? A través de la possessió de riqueses? A través de la
satisfacció dels desigs sexuals amb homes o dones? Menjant àpats esplèndids? A
través del poder sobre altres persones?
Per a Sòcrates, la felicitat no
té a veure amb el tenir sinó amb el ser....
Quina diferència hi ha entre
tenir i ser?
Doncs en què en el tenir hi ha
trampa: el tenir és sempre passatger. Si ens enamorem d’un home o d’una dona
perquè ens atrau la seva bellesa o la seva joventut, podrem comprovar com al
llarg del temps la joventut s’esvaeix i la bellesa, com les flors, es panseix.
El mateix passa amb el poder: no hi ha poder que duri sempre ni aliment que
satisfaci completament el desig...
Per contra, SER significa tenir
ben present qui som, tenir present els nostres límits, tenir present que formem
part d’una col·lectivitat, d’un ecosistema afectiu de relacions personals. SER
significa tenir clar que depenem, que formem part d’aquest ecosistema. SER
significa, en definitiva, tenir consciència de que no estem sols. Tot plegat no
és fàcil, perquè això requereix treball i esforç, i això no acaba mai. Aquest
treball és un camí constant per superar aquells desigs més superficials i
passatgers per tal de conquerir el plaer més preuat que és l’alegria. Però no
pas una alegria eufòrica, desbordant, sinó o una alegria serena: la
tranquil·litat d’esperit de saber que som una petita peça d’un gran mecanisme
universal (el món) i local (la comunitat), i saber que seguim el curs de la
vida. Seria, aproximadament el que els orientals anomenen NIRVANA. Un nirvana o
tranquil·litat d’esperit, sense plaers ni additius que ens enceguin.
Per a Sòcrates la saviesa està
condensada en la inscripció que hi ha al temple d’Apol·lo, de Delfos: “Coneix-te
a tu mateix”, és a dir, la veritat està en nosaltres mateixos i la trobarem si
sabem escoltar: això requereix esforç, humilitat i paciència. Sòcrates creia que
els individus som de bona pasta i que, com som bons per naturalesa, sabrem
trobar el camí més convenient per viure en comunitat i en pau. (Optimisme
socràtic).
|
|