| |
Els primers humans estaven absolutament identificats amb el món natural, però a mesura que van anar adquirint consciència de les seves possibilitats se'n van voler deslligar. L'individu roman, en una primera etapa, fortament lligat al món natural i social i en va sortint progressivament. [...]
En la història de la vida d'un individu s'identifica el mateix procés. El naixement suposa, en certa manera, abandonar una dependència absoluta respecte a la mare, per adquirir-ne una de relativa. L'evolució, l'educació, la maduració, no comporta altra cosa que continuar aquest procés que s'enceta al moment de l'infantament. Com més creix l'infant, més desenrotlla la recerca constant de llibertat i independència. Mentre l'individu no és capaç de tallar el cordó umbilical que el lliga amb la seva família, els seus amics o, fins i tot, amb una classe social determinada, no és capaç d'experimentar una llibertat real. L'existència humana comença, doncs, quan se supera aquesta determinació primordial, ja sigui biològica o psicològica o social per assolir la llibertat.
El mite bíblic de l'expulsió de l'home del paradís
ens ofereix un relat especialment suggerent en aquest sentit. El mite
identifica el començament de la història de la humanitat
amb un acte d'elecció. L'home i la dona viuen en una mena de paradís
original: no han de treballar, no pateixen, no es barallen. Només
han de vigilar de no menjar, per prohibició divina, els fruits
d'un arbre fruiter que hi ha al bell mig del jardí de l'Edèn.
Com és de suposar, portats per les ganes de fer allò que
no hem de fer —que identifiquen la nostra espècie— acaben per cruspir-se
la fruita. Un acte de llibertat que significa la rebel·lió contra
l'autoritat de Déu i que és castigat durament. Actuar contra
els manaments de l'autoritat, cometre un pecat, és, però,
el primer acte que identifica essencialment la dona i l'home -en aquest
sentit potser seria interessant recordar el paper protagonista que té
Eva a l'hora de prendre aquesta decisió. Un acte de desobediència
civil que, com tantes vegades posteriorment, significarà el començament
d'una historia, una nació, un nou mite, una vida... La mateixa
direcció que emprengué Prometeu quan va robar el foc als
Déus i que suposà, implícitament, un allunyament
de la natura per apropar-se a la cultura, la sociabilitat i la llibertat.
MUÑOZ REDON, Josep. El llibre de les preguntes desconcertants. Barcelona: Empúries, 1999. |
|