Les tres dificultats de la nostra convivència


  

Viure és conviure. I la convivència d'individus força diferents els uns dels altres requereix civisme. En Manual de civisme, Victòria Camps i Salvador Giner repassen les pautes de la nostra societat que fan més amigable la nostra convivència i, al mateix temps, detecten allò que la pertorba. Exploren les contradiccions del nostre món; la visió dominant del treball i el diner; els efectes nocius de la televisió, simplificant la realitat; la democràcia i els problemes que comporta; etcètera.

En el següent fragment es refereixen a les tres causes que dificulten la nostra convivència: «la primera, que molts desitgem, amb recursos desiguals, els mateixos béns, que són escassos; la segona, que una part molt substancial de la humanitat sent passió per dominar els altres, i la tercera, que massa sovint els criteris egoistes predominen per damunt dels altruistes».

Manual de civisme


 
  

«1. El conflicte que sorgeix de la mera escassetat de recursos es resolt, no pas poques vegades, de manera pacífica. Tant és així, que ni tan sols solem adonar-nos que existeix. El civisme hi té molt a veure. Així, fem cua ordenadament davant la taquilla d'un teatre fins que s'acaben les entrades. (I reprovem el que se la salta.) Ens presentem una vegada i una altra a unes oposicions per cobrir vacants a l'administració, sense ofendre'ns ni querellar-nos amb els que han estat admesos. (Tot i que no acceptem de bon grat que alguns facin ús de les seves influències per aconseguir plaça.) I fins i tot entrem en la dura però pacífica lliça de la competència d'un mercat, acceptant sense protestar que uns s'enriqueixin, els altres sucumbeixin, i els altres vagin tirant. [...]

2. La segona raó per la qual la convivència civilitzada es fa difícil, i per la qual es produeixen enfrontaments, explotacions, maltractaments i, massa sovint, tota classe de violències, prové de la nostra passió per dominar (i a vegades fins i tot fer mal) els altres. Aquesta és una qüestió molt delicada. I molt més difícil d'aclarir que l'anterior, perquè no depèn de circumstàncies objectives (escassetat constatable de recursos), sinó de la mateixa naturalesa humana. [...]

Ni el desig de dominar (per dominar) ni el de fer el mal (per fer el mal) són el mateix en cadascun de nosaltres. És evident que la inclinació per dominar o fer el mal als altres (que són dues coses diferents encara que a vegades vagin juntes) no apareix en tots per igual, ni tots els que la presenten l'exerceixen en els mateixos territoris. En una empresa hi ha manaires que a casa seva son manyacs. I hi ha éssers dominants a casa seva que són obedients al carrer. Hi ha qui fa mal o mana per sadisme o passió i qui ho fa per necessitat o deure, o fins i tot per afecte. (Qui et vol mal, et farà riure, i qui et vol bé et farà plorar, diu el refrany.) Des del furor del psicòpata fins a la dolça amonestació d'una mare al seu fill entremaliat hi ha un immens espectre d'expressions d'asimetria de poder. El que fa que aquest sigui o no acceptable és la seva legitimitat, la condició que obliga la gent civilitzada a acceptar una autoritat.

3. La tercera causa de conflicte i dels esculls amb què topa tota convivència harmoniosa entre la gent és l'egoisme. No tot l'egoisme. L'egoisme és una inclinació necessària que ens estimula a protegir la nostra vida i hisenda i a millorar-les. A buscar, per damunt de tot, el nostre propi benestar material i anímic. Aquesta inclinació no és només beneficiosa per a nosaltres com a individus, sinó que sovint té repercussions molt beneficioses per a la societat que ens envolta. No és fàcil acaparar tota la riquesa que un crea sense que una part vagi a parar a mans d'altres. Un director de cinema rebrà la falaguera atenció del públic, però si a més la seva obra és de qualitat, és un regal per a tots. Als científics no els mou només l'afany de saber: sense el reconeixement social que reben de la pròpia comunitat científica i del públic en general, la ciència no avançaria gaire.

Amb la ment posada en aquests beneficis socials dels motius egoistes de la conducta, els grans pensadors del liberalisme modern sempre ens han recordat que la competència individualista entre persones guiades per l'afany de promoure el seu propi interès, produeix efectes agregats que són bons per a la societat en el seu conjunt: augmenta la riquesa general, per exemple. [...] Però aquesta teoria, en insistir en les repercussions beneficioses de l'egoisme per a qui el té, així com per a molts dels seus pròxims, no considera el fet que unes vegades es produeixen i d'altres no. L'egoisme és una virtut: per això parlem justificadament d'un «sa egoisme», o de les «ambicions legítimes» de cadascú sempre que no desbarati al seu pas almenys la possibilitat de l'exercici de l'altruisme. [...]

La base ètica de la convivència és el precepte «no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu». Aquest, que sol rebre el nom tradicional de Regla d'Or, té una aplicació ètica de màxima generalitat.»

CAMPS, Victòria; GINER, Salvador. Manual de civisme. Barcelona: Ariel, 1998.



[Guia] [Anterior] [Següent]