-[4] Però aleshores, vaig dir, jo, Iscòmac, m'agradaria molt de saber de tu, si tu mateix has educat la teva dona perquè sigui com cal, o si l'has rebuda del pare i de la mare instruïda de les seves obligacions.

[5]- ¿I què l'havia de rebre instruïda, oh Sòcrates, exclamà, si encara no tenia quinze anys quan entrà a casa meva, i tot aquest temps havia viscut sota una gran vigilància, a fi que veiés i sentís i preguntés com menys coses possible fos! [6] ¿No creus tu que podia estar content si trobava en ella només una dona que sabés agafar la llana per fer-ne un vestit, i que hagués vist com es distribueix la tasca de les filadores? Quant a la sobrietat, Sòcrates, va venir perfectament educada, la qual cosa em sembla a mi que és la principal ciència per a l'home i per a la dona.

[7]- ¿I en els altres punts, vaig dir jo, Iscòmac, ets tu que has instruït la teva dona a fi que fos capaç de les cures que li pertanyen?

- Sí, per Zeus, digué Iscòmac, però no abans d'haver jo ofert un sacrifici i pregat als déus de concedir-me a mi la gràcia d'educar-la bé i a ella d'aprendre el que pogués fer-nos més feliços a tots dos.

[8]- ¿I la teva dona, vaig fer jo, també sacrificava i feia aquests mateixos vots amb tu?

- I tant que sí, respongué Iscòmac, i fins prometent a la faç dels déus d'ésser sempre com calgués, i es veia ben clar que no negligiria les meves lliçons.

[9]- En nom dels déus, vaig exclamar, Iscòmac, ¿què començares per ensenyar-li? Explica-m'ho: jo escoltaré més de gust la teva narració que si m'explicaves un combat gímnic o la més bella cursa de cavalls.

[10] Llavors Iscòmac respongué:

- Dius què, Sòcrates? Quan estigué avesada a mi i s'hagué familiaritzat per a tenir una conversa, vaig preguntar-li si fa no fa:

- Digues-me dona, ¿comences a comprendre per què t'he pres i per què els teus pares te m'han donat? [11] No és pas que fos difícil de trobar un altre amb qui partir-nos el llit, estic segur que tu mateixa ho veus clar. Però després d'haver reflexionat, jo per mi i els tus pares per tu, sobre qui era la persona més indicada per a tenir amb ella casa i fillada comuna, jo vaig triar-te a tu, i els teus pares, pel que es desprén, a mi, entre els partits possibles. [12] Els nostres fills, si Déu mai ens dóna, escatirem plegats la manera millor d'educar-los; perquè també és un bé que serà comú, de trobar en ells uns defensors i uns excel·lents suports de la nostra vellesa. [13] Però ara com ara aquesta casa ens és comuna; perquè jo, tot el que posseeixo ho declaro comú, i tu ja has posat en comú tot el que has portat. Ja no és cosa de comptar qui de nosaltres ha contribuït més; ans cal penetrar-se bé d'això, que qui de nosaltres sigui el soci més apte, serà el qui contribuirà amb la part de més preu.-

(Dona desant la roba. Pínax de terracota de Locri. Tarent, Museu Nacional IG 8332)

[14] A això, Sòcrates, la meva dona respongué: -¿I jo en què podria ajudar-te? ¿Quina és la meva aptitud? Però tot depèn de tu: la mare m'ha dit que la meva feina és tenir seny. [15] -Sí, per Zeus! vaig dir jo, dona, i a mi m'ho ha dit el pare. Però el deure d'un home i d'una dona de seny és fer de manera que el que tenen estigui en el millor estat possible, i que s'augmenti amb força altres béns per mitjans honrats i justos. [16] -Però ¿què veus, digué la dona, que jo pugui fer per cooperar amb tu al millorament de la casa? -Per Zeus, vaig respondre jo, allò per a què els déus t'han creat capaç, i que la llei ratifica, prova de fer-ho de la manera millor. [17] - I què és això? digué ella. - Jo per la meva banda, vaig dir-li, crec que no són pas coses d'escassíssima importància, si no és que en el rusc l'abella reina tingui al seu càrrec les funcions més insignificants. [18] Els déus, dona, diu que continuà, em semblen haver reflexionat molt sàviament quan han unit aquesta parella que es diu mascle i femella per a la més gran utilitat comuna. [19] I de primer, a fi que no s'extingeixin les races animals, aquesta parella és destinada a engendrar l'un per l'altre; després, d'aquesta unió és oferta, als homes almenys, la possibilitat de tenir suports per a la vellesa; després, els homes no viuen com els ramats, al ras, sinó que els calen abrics, evidentment. [20] Amb tot, els homes que volen tenir alguna cosa per a entrar dins el cobert necessiten qui els faci les feines al ras. Perquè el guaretar, la sembra, la plantació i les pastures són tot treballs a l'aire lliure; però que procuren el necessari. [21] Després, un cop entrades aquestes provisions dins el cobert, cal algú que les conservi i que treballi en les feines que exigeixen aquests abrics: abrics que exigeix també la cria d'infants nou-nats; abrics que exigeix la preparació del pa dels cereals, així com la confecció de vestits de les llanes. [22] Ara, com que aquestes dues menes de feines, de dins i de fora casa, exigeixen activitat i cura, Déu ha disposat per endavant, em sembla a mi, la natura de la dona per a les feines i les cures de dins casa <i la de l'home per a les feines i les cures de fora.> [23] Freds, calors, caminades, campanyes, Déu ha disposat el cos i l'esperit de l'home per a poder-ho suportar millor, i per això li ha imposat les feines de fora casa; quant a la dona, creant-li per a això un cos menys robust, em sembla a mi haver-li assignat les feines casolanes. [24] I conscient d'haver infós a la dona l'instint i la comanda de nodrir els seus nadons, també li ha donat més que a l'home l'instint d'estimar les seves criaturetes. [25] I com que així mateix ha encarregat a la dona de vigilar les provisions, Déu, que sap que per a vigilar no és un mal d'ésser tímid, també ha donat a la dona més timidesa que a l'home. Però sabent que el qui té les feines de fora haurà de defensar-se si algú li fa tort, li ha donat en canvi una part més gran d'intrepidesa. [26] Al mateix temps, l'un i l'altre havent de donar i de rebre, els ha concedit a tots dos en comú la memòria i l'atenció: de manera que no sabries quin sexe, el femení o el masculí, en té més. [27] Quan a éssers temperants, Déu també els ho ha concedit en comú, i ha permès que qui dels dos reïxi millor, sigui l'home sigui la dona, hagi de tenir també més recompensa d'aquesta virtut. [28] Això, no obstant, com la natura de tots dos no és perfecta en tots els mateixos punts, per això necessiten més l'un de l'altre, i llur unió és tant més útil que, el que manca a l'un, l'altre pot suplir-ho. [29] Cal doncs, muller, que instruïts del que Déu ha assignat a cadascun de nosaltres, ens esforcem en complir de la millor manera possible cadascun els nostres deures. [30] La llei, diu que continuà, també ho ratifica, unint marit i muller; i tal com Déu els ha fets copartícips per igual dels infants, així la llei els estatueix copartícips <de la casa>. La llei declara també honest el que Déu ha concedit per natura, a l'un i a l'altre, de poder fer millor. En efecte, és més honest per a la dona de romandre a casa que de rodar per vila, i més vergonyós per a l'home de romandre a casa que de captenir-se dels afers de fora. [31] Si algú, doncs, obra contràriament al que Déu ha estatuït, aquest desordre no escapa sens dubte de les mirades dels déus, i paga la pena de negligir les seves obligacions pròpies o de fer el que és cosa de dona. [32] També la reina de les abelles, vaig continuar, em sembla complir obligacions semblants imposades per la divinitat. - ¿I quines obligacions, digué la meva dona, té la reina de les abelles perquè s'assemblin a les obligacions que em corresponen a mi? [33] - Ella, vaig dir jo, es queda al rusc i no permet a les abelles d'estar-se desvagades; ans les que han de treballar fora, les envia a la tasca, veu i rep el que cadascuna d'elles porta, i ho conserva fins al moment de servir-se'n. Quan el temps de servir-se'n ha arribat, distribueix a cadascuna el que és just. [34] En l'interior, presideix a la confecció de les cel·les, a fi que siguin fetes bé i aviat, i té cura de l'alimentació dels eixams novells; i un cop els ha criat i les abelles petites són capaces de treballar, les envia en colònia amb alguna de la nova generació per cap. [35] - I jo, digué la meva dona, ¿caldrà doncs que faci el mateix? - Caldrà, vaig dir-li, que romaguis a casa, que facis acompanyar els servidors que tinguin feines a fora, i que vigilis tu mateixa els que han de treballar dins; [36] hauràs de rebre el que entrin i distribuir les provisions que calgui consumir; quant al que hagi de sobrar, hauràs d'ésser previsora i tenir compte que el que estigui destinat a la despesa de tot l'any no es despengui en un mes. Quan t'hauran entrat la llana, hauràs de preocupar-te que els que necessitaran roba en tinguin; també hauràs de vigilar que les provisions siguin mengívoles. [37] Una de les teves obligacions, però, vaig afegir, potser et semblarà més ingrata, i és que si un dels teus esclaus malalteja, hauràs de precoupar-te, com sigui, de la seva curació. - Per Zeus!, digué la meva dona, em serà agradabilíssim, si els que han gaudit de les bones cures ho han d'agrair i han de tenir més voluntat que abans. [38] - Aquesta resposta, continuà Iscòmac, m'encisà, i vaig dir-li: ¿No és per certes providències semblants de llur reina en el rusc, muller, que les abelles li posen tant d'afecte que, si la reina se'n va, cap abella no vol abandonar-la, ans la segueixen totes? [39] I la dona em respongué: - M'estranyaria que les funcions de cap no et concernissin més a tu que a mi. Perquè la meva vigilància i la meva distribució de les coses de dins em semblarien gairebé ridícules si tu no et preocupaves que fos portada alguna cosa de fora. [40] - I ridícul semblaria la meva aportació, vaig dir jo, si no hi hagués ningú per a conservar el que jo porto. ¿No veus els qui diem que volen omplir una bóta foradada, quina llàstima fan, perquè evidentment s'escarrassen debades? - Per Zeus!, exclamà la dona, són ben infeliços, si això fan. [41] - D'altres ocupacions especials, muller, vaig dir, et són un goig, per exemple quan d'una esclava que hauràs rebut incapaç de filar n'hauràs fet una bona filadora, que doblarà de preu per a tu; quan d'una intendenta o d'una dona de servei que hagis pres ignorant n'hauràs fet una persona entesa, fidel, servicial, d'un preu inestimable; o quan et lleurà de fer bé a la gent assenyada i útil de la teva casa i, si algú es porta malament, de castigar-lo. [42] Però la delícia més gran de totes serà quan, esdevinguda evidentment millor que jo, te m'hauràs fet un servidor tu; quan en comptes d'haver de témer que avançant els anys no perdis consideració dins la casa, tindràs la confiança que, tant com envellint esdevens per a mi una companya i per a la família una vigilant més bona, tant més considerada dins la casas seràs. [43] Perquè la bellesa i la bondat, vaig dir-li, no per obra de a jovenesa, sinó de les virtuts, creixen en l'home amb els anys. - Tal és, Sòcrates, per tot el que recordo, la primera conversa que vaig tenir amb ella (Xenofont, L'economia VII, 4-43).

(Traducció de Carles Riba)