Atletisme
Proves i Reglament de l'atletisme
Les proves a l'atletisme s'acostumen a classificar en tres grans blocs: curses (velocitat, valles, resistència, marxa, relleus...), consursos (salts i llançaments) i combinades (decatló i heptatló).
Curses
Les curses són les proves clàssiques. Consisteixen en córrer (execpte en el cas de la marxa) una distància determinada amb l'objectiu de completar-la amb el menor temps possible. Hi ha algunes curses on en comptes de recorre una distància determinada el més important és el temps.
Les carreres de velocitat són les carreres on la distància a recórrer són 400 metres o menys. De tal manera que el 50 metres llisos , els 60 , els 100 , els 200 i els 400 són categoirtzades en aquest grup. Afinant més hi es podrien distingir les carreres d'"sprint" (inferior als 100 metres), però no és necessari. Aquestes carreres es caracteritzen perquè l'atleta comença la carrera ajupit als estrebs (més coneguts com a starting o tacs de sortida) que l'ajudaran a guanyar impuls al principi de carrera. La sortida en aquestes curses pot ser decisiva. L'atleta no escatima en cap moment en velocitat: va tot el recorregut al màxim, i potser l'única excepció és a la prova dels 400 metres, on l'atleta pot rebaixar la velocitat en determinats moments per apretar més en altres zones.
Un cop es dóna el tret de sortida l'atleta s'impulsa amb l' starting i fa els 10 ò 20 primers metres lleugerament ajupit, per finalment posar l'esquena completament recta. Això permet una major obertura de cames. L'atleta s'ha d'impulsar fortament contra el terra en comptes de "recolzar-s'hi" com potser faria en una cursa de fons o mig fons.
Les carreres de mig-fons són aquelles compreses entre els 600 i els 3.000 metres. Les curses més populars són la de 800 metres llisos , la de 1.500 i la de 3.000 . També ho seria la milla (atletisme) tot i no ser olímpica. En aquestes carreres l'atleta segueix una estretègia prèviament estudiada accelerant i aminorant la marxa per poder durar tota la distància, també hi ha atletes que van durant tota la carrera a la mateixa velocitat. En aquestes proves no es comença amb starting , sinó de peu, i es coloquen en una línia corba de la pista, sense carrer únic; l'única excepció són els 800 metres llisos on si que es comença amb starting i durant una distància hi ha carrer únic. L'atleta fa una menor obertura de cames i l'acció dels genolls no és tant important com a les proves de velocitat.
Les carreres de fons són totes les curses d'una distància superior als 3.000 metres: 5.000, 10.000, marató (42.195 metres), cross (els dos últims es disputen fora de la pista)... Els atletes d'aquestes proves intenten evitar tots els moviments necessaris, els genolls no es belluguen gaire i l'obertura de cames i força menor que a les carreres de mig-fons i de velocitat.
Les carreres de tanques (o carreres de valles) són de 400 metres o inferiors en distància. L'atleta ha de superar un conjunt de 10 tanques, de diferent alçada segons la categoria i el sexe. La distància entre les valles és diferent segons la distància que es recorri. Per passar les valles correctament primer s'ha d'extendre una cama, passar la valla (sense perdre el ritme) i posar-la ràpidament al terra, la segona cama passa doblegada perpendicularment al cos (de tal manera que queda paral·lela al terra): la flexibilitat és un element clau en aquesta prova. Les carreres d'obstacles són semblants, la distància més comuna són els 3.000 metres, l'atleta ha de superar obstacles que no poden caure i cada volta han de superar una riera.
Les carreres de relleus hi participen 3 o 4 (depenent de la cursa) atletes del mateix equip. Aquests van recorrent una distància determinada i passant un tub rígid anomenat testimoni al següent del seu equip. El canvi s'ha de produir en una zona de 18 metres.
En la marxa els atletes han de tenir sempre un peu en contacte amb el terra, o que això aparenti a simple vista, això evita que els atletes corrin, els atletes que incompleixin aquesta norma reben les targetes dels jutges. Les distàncies abarquen des dels 1.500 metres fins als 50km.
Concursos
Els concursos són aquelles proves de l'atletisme que no són ni curses ni combinades: els salts i els llançaments. Les proves que conformen aquest gran grup són molt variades i diverses.
En el salt d'alçada l'atleta ha de superar un llistó saltant-hi per sobre. La tècnica emprada actualment és la de fosbury . El salt amb perxa té aspectes comuns amb el salt d'alçada: l'objectiu es passar un llistó per sobre, en aquest cas, però, els atletes s'ajuden d'una barra flexible anomenda perxa.
El salt de llargada consisteix en fer el salt a major distància horitzontal del punt de batuda. El triple salt és igual excepte que des del punt de batuda fins la fossa es poden fer 2 passes per acabar amb un salt (que seria com la tercera passa).
El llançament de pes consisteix en llançar un pes de 7,26kg el homes i 4kg les dones el més lluny possible sense sortir d'un cercle de llançament.
El llançament de disc i el llançament de martell consisteixen, també, en llançar el més lluny possible un disc o un martell respectivament donant una voltes prèvies per agafar impuls.
El llançament de javalina en comptes de desevonlupar-se en el cercle de llançament es fa en un passadís, també s'ha d'intentar llançar el més lluny possible la javalina.
Combinades
Aquestes proves es caracteritzen per comprendre dins seu moltes altres proves. Són "conjunts" d'algunes de les proves esmentades anteriorment. En aquestes competicions es compten els punts guanyats a cada prova, que varien segons la marca aconseguida, comptant com a 10.000 la marca ideal, en el cas del decatló.
Al decatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m llisos, salt de llargada, llançament de pes, salt d'alçada, 400m llisos i (segons dia) 110m tanques, llançament de disc, salt amb perxa, llançament de javalina i 1500m. Aquesta prova només és masculina.
A l' heptatló es realitzen les següents proves: (primer dia) 100m tanques, salt d'alçada, llançament de pes, 200m llisos i (segon dia) salt de llargada llançament de javalina i 800 metres llisos. Aquesta prova només és femenina.
Pista
L'atletisme, normalment es duu a terme a una pista ovalada descoberta formada per un mínim de 4 carrils (acostumen a ser 8, la recta d'arribada a de tenir un mínim de 6 carrils) on es realitzen les curses, i a l'interior dels carrils una zona on s'hi fan els salts i llançaments; aquestes són les pistes descobertes. Totes les pistes han de passar un control de la IAAF per controlar-ne la qualitat. Tmabé pot disputar-se a pistes cobertes, que són més petites o a exteriors com poden ser camins, carreteres...
El "terra" de les pistes s'anomena tartan, un material sintètic. Acostuma a ser de color marró o en alguns casos blau. També pot ser que el terra sigui mineral, d'argila, de cendra o fins i tot d'herba.
Les pistes, al llarg de la història han variat molt. Si la principi eren de sorra per dificultar la velocitat actualment faciliten molt més les carreres. Els materials han canviat, cada cop les infraestructures són més resistents, etc. La distància d'una volta, a més, a anat variant contínuament: 1896 (Atenes) - 333,33m; 1900 (París) - 500m; 1904 ( St. Louis ) - 536,45m (un terç de milla); 1908 (Londres) - 536,45m; 1912 (Estocolm) - 383m; 1924 (París) - 500m; actualment són de 400 metres.
Pista descoberta
La construcció d'aquestes pistes és molt cosotosa i difícil degut, principalment a l'elevat preu de construcció, la gran superfície que ocupen, juntament amb tot el material necessari provoquen que s'acabin aprofitant els espais lliures per a desenvolupar-hi altres esports.
La distància dels carrers es compta a la línia externa. Cada carrer fa 1,22 metres d'amplada (amb una variació possible d'1 centímetre), senyalat per ambdues bandes per línies blanques de 5 centímetres d'amplada. La inclinació de la pista no pot superar 1:100 (normalment cap a l'interior) i el desnivell l'1:1.000 cap a la direcció de la carrera. Les zones de seguretat són de més d'un metre a l'interior i d'aproximadament un metre a l'exterior, on no hi pot acabar ni material, ni obstacles, etc. a més, tots els sistemes de drenatge que hi hagi en aquesta zona hauran d'estar al mateix nivell que la pista. La "riera" emprada a proves d'obstacles ha d'estar a l'interior o exterior de la segona curva i ha de tenir unes dimensions de 3,66m x 3,66m x 0,70m.
Just abans de la sortida de la recta hi ha d'haver el número de cada carrer pintat de color blanc, de més de mig metre d'alçada i llegibles en la direcció de la carrera. A l'arribada es poden posar dos pals blancs rígids, a més de 0,30 metres de distància de la pista sempre i quan no dificultin la feina de la foto-finish , les seves mides hauran de ser d'uns 1,40 x 0,08 x 0,02 metres. En les carreres on es comença amb carril propi, però acaben amb carrer lliure (com els 800 metres llisos) es deixaran un prismes o cons just a la zona on es podrueixi el canvi.
També hi ha d'haver un passadía especial per enllaçar les proves que es fan fora la pista (marató, mitja marató) i que acaben a dins.
Fórmula matemàtica:
Salts
El salt d'alçada es fa en un passadís semicircular amb un mínim de 20 metres de radi i un matalàs d'un mínim de 3 x 5 metres.
El salt amb perxa compta amb un carrer de d'uns 40 metres x 1,22, un caixetí on posar la perxa i un matalàs de caiguda de 6,50m x 5m.
Llançaments
El llançament de pes es desenvolupa en un cercle de llançament de 2,135 metres, un contenidor d'1,22 m. ± 0,01 x 0,112 x 0,10 m. ± 0,02 i el sector de caiguda de 25 metres de radi i 17,10 de corda.
El llançament de disc compta amb un cercle de llançament de 2,50m, una gàbia protectora i un sector de caiguda de 80 metres de radi i 54,72 de corda.
La instal·lació del llançament de javelina consisteix en un passadís de 30 a 36,50 metres amb una amplada de 4, un arc amb un radi de 8m i un sector de caiguda de 100 metres de radi i 50 de corda.
La instal·lació del llançament de martell és un cercle de llançament de 2,135 de diàmetre, gàbia protectora i un sector de caiguda de 90 metres de radi i 61,56 de corda.
