L’observació sempre parteix de les idees prèvies de qui observa. Les preconcepcions i les creences marquen la interpretació del que percebem fins al punt que ens farà refutar com a fals allò que hem vist amb els nostres propis ulls. I a la inversa.

L'’observació respon a una pregunta. Per ensenyar a observar s’ha de desenvolupar la capacitat de plantejar-se problemes, de fer-se preguntes. Observar  suposa començar per admetre que hi ha coses desconegudes, que hi ha misteris. Si els nens i nenes no tenen clar quina és la finalitat de l’observació, què és el que interessa observar, possiblement no es fixin en allò que és rellevant sinó en allò anecdòtic. 

L’observació va més enllà d’una simple descripció. Descriure bé és molt important i el domini i precisió del llenguatge un pas previ necessari. Però no suficient. Una observació ha de comportar posar en pràctica activitats intel·lectuals ( classificar, relacionar, ordenar... ) que permetin l’establiment de relacions. Observar és començar a analitzar l’objecte per distingir el que és important del que és accessori, el que és necessari del que és substituïble, l’explicable de l’explicat. S’ha d’ajudar els alumnes a descriure  les propietats característiques d’allò que observen, cosa que afavorirà  el descobriment de les relacions en funció d’un criteri.

L’observació no implica només la vista sinó que posa en joc tots els sentits i la realització d’activitats sobre els objectes o fenòmens. En l’observació científica, la percepció sensorial és un trampolí per establir relacions entre el saber anterior i l’objecte d’estudi. Per exemple, al relacionar les característiques observades d’un animal amb les seves necessitats, amb l’hàbitat, amb característiques semblants d’altres animals...

L’observació ha de tendir a l’objectivitat, ha de tendir a agafar els fets en la seva realitat impersonal, però no és fruit d’una apreciació objectiva, sinó que sempre està condicionada pels subjecte que observa. A parvulari, es tracta d’anar fent camí cap a la superació de l’egocentrisme natural de l’etapa   evolutiva. Aquest camí , aquesta evolució, ha de ser orientada i treballada  pels adults, especialment a l’escola. Hem de reconduir les observacions errònies mitjançant preguntes adequades cap a observacions més correctes, tot respectant però les observacions espontànies dels nens i nenes.

 L’observació no és constatació passiva. Portar com a ingredient motivacional un element de la natura que la mestra va descrivint mentre els alumnes es mantenen en situació passiva no deixa de ser la metodologia de la lliçó magistral, lleugerament disfressada amb un element motivador. No hi ha activitat científica si no hi ha desenvolupament del pensament.

L’observació  només val com a tècnica pedagògica si és capaç de provocar la sorpresa, l’estranyesa, l’explicació. Prové normalment, d’una decisió de recerca nascuda d’una necessitat de comprendre o d’explicar pel fet de quedar-se sobtat

Montserrat Pedreira

parvulista

Hi vols afegir el TEU comentari ?