LA CAMBRA FOSCA. La imatge que s'escola per un forat

Si la llum d'una escena molt il·luminada entra en una habitació o capsa completament fosques, a través d'un petit forat, es formarà una imatge de l'escena en la superfície situada enfront de l'orifici. Els raigs de l'escena convergeixen en un feix de la mida del forat, feix que torna a obrir-se i projectar-se sobre la superfície, on podrem veure la imatge capgirada. La nitidesa de la imatge sol ser escassa, perquè els raigs lluminosos no es troben enfocats (no convergeixen en un sol punt) sinó que convergeixen en un petit feix de la mida del forat.

El fenomen de la cambra fosca (o cambra obscura) està molt relacionat amb les investigacions relatives al comportament de la llum i al funcionament de la nostra visió. Aquest fenomen natural ja era conegut des de l'antiguitat clàssica, però les primeres referències documentals són de científics àrabs i daten dels segles IX (AI-Kindi) i XI (AI-Hazen). En els segles XIII i XIV, tenim altres referències de la càmera obscura en les obres de Guillaume de Saint Cloude, Vitelione, John Peckam o Roger Bacon. Fins aquest moment, però, la utilitat de la càmera obscura només era per a observar eclipsis solars. La càmera fosca però fou més utilitzada des de finals del Renaixement sobretot com a instrument auxiliar del dibuix. Servia per a copiar paisatges o retrats. S'inventaren molts tipus de càmeres de diversos tamanys i formats. La primera descripció de la càmera com a auxiliar del dibuix per Giovani Battista Della Porta en el llibre Magiae Naturalis (1553). Inicialment la llum entrava a les cambres a través d'un petit forat o estenop, més endavant s'hi col·locaran lent que permetran que entri una major quantitat de llum i que el feix sigui enfocat òpticament a través de la lent. La cambra fosca captada tot allò que tenia al davant: les formes dels objectes, els seus colors, el moviment, els canvis de llum.

Leonardo da Vinci va donar un pas decisiu en aquest sentit al comparar la càmera obscura amb el funcionament de l'ull humà i al dir que la imatge latent que podem observar en una càmera obscura és similar a la que capta el nostre ull i que es transmet a través del nervi òptic dins el nostre cervell. A partir d'aquí, Leonardo també fou el primer que assenyalà la conveniència d'aquest aparell per a l'observació d'objectes exteriors i no només per a l'estudi de fenòmens astronòmics. Posteriorment a aquesta definició de Leonardo, els avenços que varen esdevenir en el camp de l'òptica al llarg del segle XVI i que van portar a desenvolupar sobretot telescopis i microscopis, van repercutir també en la millora de la càmera obscura. Així, Gerolamo Cardano (1501-1576) va ser el primer en aplicar-hi la lent biconvexa (dues cares arrodonides), obtenint d'aquesta manera una imatge molt més nítida i clara. Però el fet definitiu per a la consolidació de la tècnica i la difusió total de la càmera obscura va ser la publicació el 1558 de l'obra Magiae Naturalis de Giovan Battista della Porta (1540-1615), eminent savi del segle XVI amb multitud d'estudis sobre geometria, astrologia, òptica, criptografia, etc. En el quart volum d'aquesta obra dedicada a les experiències catòptriques (part de l'òptica que estudia la reflexió de la llum), Della Porta va descriure amb precisió la càmera obscura, aplegant els estudis dels científics que el precediren. El 1588, es va publicar una nova edició de Magiae Naturalis en vint volums, en lloc dels quatre de la primera. En aquesta nova edició va afegir a la descripció tècnica de la càmera obscura els possibles usos que hom podia fer-ne, incloent-hi el seu ús com a forma d'entreteniment a través de les imatges. En aquest text ja s'entreveuen les futures utilitzacions lúdiques i educatives d'espectacles com la llanterna màgica o el cinema. Jordi Pons i Busquets, 'El domini de la llum' dins del llibre El cinema història d'una fascinació. Girona: Fundació Museu del Cinema-Col.lecció Tomàs Mallol, Ajuntament de Girona, Àmbit Serveis Editorials, 2002 p.35..

 

       

            

             

                  

1. Gravat del llibre De radio astronomico et geometrico liber. 1545 on es mostra un eclipsi solar (Lovaina 1544) observat a través de la cambra fosca.
2. Gravat on es mostra el funcionament de la cambra fosca
3. Gravat on es mostra una cambra fosca utilitzada per a observar paisatges, extret del llibre d'A. Kircher Ars Magna Lucis et Umbrae 1646.
4.Primer aplana del llibre científic Magiae Naturalis Libri Viginti de Gian Battista della Porta, 1650.
5.Cambra fosca. La llum reflexa pel mirall es projecte sobre el vidre translúcid de la part superior.
Gravat extret del llibre Traité élémentaire de physique d'A. Ganot, París, 1855.
6, 7. Diferents cambres fosques.
8. Dibuix on es representa una cambra fosca.

Les primer les cambres eren habitacions. Posteriorment es van anar fent cambres més petites i portàtils. Ja al segle XVII hi havien cambres/càmeres de 60 cm amb vidre semiopac a la part posterior on s'hi projectava la imatge. Després es perfeccionà col·locant un vidre inclinat a 45º que projectava la imatge a la part superior de la cambra on hi havia un vidre semiopac. Amb aquest procediment la imatge ja no es veia invertida. Al llarg del segle XVIII les cambres, molt més manejables seran àmpliament utilitzades pels artistes. L'artilugi era explicat en tractats de pintura. Els millors pintors italians aprofitaren aquest recurs per a representar les coses amb 'naturalitat'. a part de les relacions d'aquest invent amb les investigacions científiques sobre el comportament d ela llum i de la nostra visió, l'ús i el funcionament de la cambra obscura tenia també molta relació amb un dels procediment que es començà a utilitzar durant el Renaixement: La perspectiva. Aquest procediment de representació permetia generar la il·lusió d'espai i profunditat en una imatge de dues dimensions. S'inventaren molts artilugis que partien del funcionament de la perspectiva i de la idea que els raig d'una escena arriben al nostre ull formant un con visual, si tallem aquest con visual amb un pla allí hi quedarà una imatge projectada. Observeu els dibuixos:

    

CAPTURAR LES IMATGES. Els materials sensibles

Les càmeres fosques eren un instrument que permetia captar i projectar imatges però fins al moment el registre d'aquestes imatges s'havia de fer manualment copiant en un paper allò que la cambra projectava. Feia falta buscar algun element que registrés la llum projectada i que fes perdurable la imatge, o sigui, que permetés obtenir fotografies. Així ho explicava Fox Talbot, un dels descobridors de la fotografia, en el seu llibre de fotografies The Pencil of Nature (1844-46) Fox Talbot explica que la idea de la fotografia se li va ocórrer el 1833, durant una excursió a Itàlia [...] quan dibuixava el paisatge del llac Como amb l'ajuda d'una cambra fosca, que permetia projectar la imatge però no fixar-la. Talbot reflexiona sobre 'la inimitable bellesa de les imatges pintades per la naturalesa que la lent de cristall de la càmera projecte sobre el paper' i es pregunta 'si seria possible aconseguir que aquestes imatges naturals quedessin impreses perdurablement'. Talbot es preguntava per la manera d'aconseguir una imatge 'natural' amb 'la sola intervenció de la llum sense cap ajuda del llapis de l'artista', una que fos capturada i que es preservés intacta sobre un a superfície.

La llum com a forma d'energia, pot alterar la naturalesa d'alguns materials. A principi del segle XVIII (naturalista alemany Johann-Heinrich Schulze, 1727) es va descobrir que alguns compostos s'enfosquien en entrar en contacte amb la llum. Un d'aquest compostos serien les sals de plata que al afectar-los la llum es converteixen en plata: s'ennegreixen. Cap a l'any 1802 es va intentar d'usar aquests compostos per a recollir la imatge formada en la cambra fosca, recobrint una superfície plana que s'exposava després a la llum. Aquest intent el realitzà Wedgwood que sensibilitzava papers o cuir amb nitrat de plata i després hi posava objectes a sobre, ho exposava a la llum per a fer-hi aparèixer la forma de l'objecte. Però la imatge no era permanent i amb la càmera fosca hi entrava poca llum perquè pogués afectar suficientment el paper.

Més endavant d'altres personatges investigaran amb diferents substàncies i amb la càmera fosca per a poder capturar les imatges i fer que fossin permanents. Entre ells J-Nicéphore Niepce (Chalon-sur-Saône) del qual es creu que abans del 1927 ja va fixar la primera imatge. La primera fotografia de la història s'atribueix a aquest inventor Punt de vist realitzada des de la finestra del seu estudi. Les imatges que obtenia eren imatges negatives. També l'anglès Henry Fox Talbot aconseguir proves remarcables emulsionant papers amb material sensible i construint tota mena de càmeres fosques fins aconseguir fixar les imatges i aconseguir un mínim de qualitat. Un altre francès Jacques Mandé Daguerre, aprofitant part dels invents de Niepce, patentà el seu propi invent, el daguerrotip: sensibilitat plaques de coure amb sals de plata i d'altes productes químics. Les fotografies eren doncs sobre metall.

Els procediments d'aquests primers inventors s'anaren perfeccionant: s'augmentàla sensibilitat dels materials i la definició de les imatges finals i les cambres fosques, ara ja convertides en càmeres fotogràfiques milloraren les seves formes, les lents i tot el seu mecanisme.

                 



1. Proves fotogràfica realitzada per Talbot
2. Punt de vista, considerada la primera fotografia de la història realitzada el 1932 per Niepce.
3. Pots amb sals de plata i d'altres substàncies químiques necessàries per a revelar i fixar les fotografies.

LA CÀMERA FOTOGRÀFICA I L'ULL HUMÀ

La càmera fotogràfica i l'ull humà tenen nombroses similituds. Podem dir que la càmera bàsicament utilitza el mateix mecanisme que els nostres òrgans de visió i fins i tot podem relacionar algunes parts d'aquesta amb les de l'ull.

La llum arriba a l'ull a través de la còrnia i la pupil·la. L'iris varia la seva obertura, es contrau o s'arronsa, i així controla la intensitat de llum que entra. El cristal·lí és la lent que serveix per a formar una imatge nítida, enfoca els raig que entren a través de la pupil·la. Els raig arribaran a la retina que reaccionarà i convertirà aquesta reacció en impulsos nerviosos que el nervi òptic portarà fins al cervell. Llavors percebrem la imatge. A la cambra, la llum arriba a través de l'objectiu. Per a graduar la quantitat de llum que entra dins d'aquest hi ha el diafragma (iris de l'ull). A dins l'objectiu hi ha una lent o un conjunt de lents (cristal·lí de l'ull) que enfocaran els raigs. Aquests finalment arribaran a la superfície de la pel·lícula on el material sensible reaccionarà transformant la superfície de la mateixa (la retina de l'ull). Tant la lent de l'ull com la de la cambra (l'objectiu) poden graduar-se i enfocar-se a diferents distàncies, i ambdues formen una petita imatge invertida, una a sobre la retina l'altre a sobre la pel·lícula o, en el cas de les càmeres digitals sobre la pantalla sensible. En ambdós casos la imatge entra i, com que ha de passar per un forat més petit (pupil·la o diafragma) i convergir en un punt (per l'acció de les lents o el cristal·lí) la imatge arriba invertida a la retina o a la pel·lícula.

                      

Diferències d'ambdós aparells

Visió selectiva: la visió humana està controlada en part per l'ull i en part pel cervell, cosa que permet veure el que interessa prescindint de la resta d'informació, la càmera no pot i ho capta tot.

L'enfocament: l'ull quasi mai produeix una imatge desenfocada, si estem llegint i a continuació alcem la vista en direcció a una finestra, per exemple, no es produeix cap alteració d'imatge, pel contrari si no es tracta d'una càmera d'enfoc automàtic aquesta s'ha d'enfocar cada vegada que enquadrem quelcom diferent.

Bidimensionalitat: La cambra redueix una escena tridimensional a una imatge de dues dimensions. La imatge que es crea al fons de l'ull és també bidimensional, però el cervell, gràcies a la informació que aporten els dos ulls des de dos punts de vista diferents, la sintetitza.

Angle de visió: l'ull té un sol angle de visió, només podem veure un espai determinat. Segons el tipus d'objectiu la càmera pot tenir angles de visió més amples o més estrets.

Efectes òptics: a través de jocs entre lents les càmeres poden aconseguir determinats efectes, com corregir determinades perspectives, augmentar el tamany d'objectes propers, etc.

DE LA CAPTURA D'IMATGES A LA SEVA REPRODUCCIÓ

Les imatges que s'obtenen amb una càmera a través dels materials sensibles són imatges negatives. Les parts més lluminoses d'una escena són en les que el material sensible quedarà més afectat i per tant, més negre. Aquestes imatges han de ser positivades s'ha d'invertir la gradació tonal. Ja al 1841 William Henry Fox Talbot anuncià el seu invent fotogràfic amb el nom de calotip (bella imatge). Fox Talbot aconsegueix banyar paper amb substància sensible, que col·locarà a dins la cambra fosca per a obtenir una imatge latent. Aquesta imatge era revelada per fer-la visible i després fixada. Com ja hem dit aquesta imatge era un negatiu que Talbot després positivada posant-lo sobre un altre paper amb emulsió sensible i projectant-hi llum. Les parts fosques del negatiu impedien el pas de llum i quedaven blanques al positiu i les parts blanques del negatiu deixaven passar la llum i ennegrien el positiu. Aquest procés serà el que seguirà per a obtenir còpies de les seves fotografies i fer-ne llibres que posteriorment comercialitzava.

Més endavant aquest procés es començà a realitzar amb plaques de vidre, a la superfície de les quals s'aplicava una emulsió sensible. Les plaques es col·locaven al fons de càmera per a fer la fotografia. Un cop realitzada es revelaven la imatge i es fixava. La placa amb la imatges en negatiu servia de matriu per a impressionar papers emulsionats i obtenir còpies. Més endavant les plaques foren substituïdes per un rull de cel·lulosa emulsionat i finalment per la pel·lícula de 35 mm o d'altres formats. L'ús de negatius i de materials fotosensibles seran de qui a pocs anys totalment substituïts per de la fotografia digital.

     

Fotograma realitzat per Talbot i el seu corresponent positiu



    

     

1. Plaques assecant-se.          2. Caixes de plaques seques.
3. Placa amb la imatge en negatiu i positiu sobre paper fotogràfic.

TIPOLOGIES DE CÀMERES FOTOGRÀFIQUES

Hi ha moltes tipologies de càmeres segons l'ús que se'n vulgui fer i el tipus d'imatges que es vulgui obtenir. Podem distingir les càmeres fotogràfiques per diferents elements:

-El format: el tamany resultant de la imatge que capturen. En el cas de les càmeres que funcionen amb pel·lícula sensible el format depèn de la mida de la pel·lícula. En el cas de les càmeres digitals no podem parlar exactament de format referint-nos a les mides de la placa de lectura. En aquest cas ens podem referir al tipus de fitxer que genera, a la resolució de la imatge o d'altres paràmetres que ens determinen la seva qualitat.

-El sistema de visió i l'òptica: el sistema de visió és el que permet que nosaltres puguem veure allò que enquadrem a través de la càmera. Distingim segons el sistema òptic les càmeres réflex i les que no ho són.

-El sistema de funcionament: segons les càmeres facin moltes de les seves funcions mecànicament o electrònicament.

-El tipus d'imatge que generen: segon generin una imatge a través de procediments químics (la llum afectarà una emulsió fotosensible) o una imatge digital (la llum serà llegida per fotosensors).

-Les característiques del cos de la càmera: la forma del cos de la càmera, la seva compactibilitat i la disposició fixa dels elements o bé la possibilitat d'intercanviar alguns del elements, la rigidesa o mobilitat del cos de la càmera, entre d'altres són característiques que també diferencien a les càmeres.

FORMATS DE LES CÀMERES CONVENCIONALS

Les càmeres es classifiquen segons formats. Fins al moment el format venia determinat per la mida del negatiu, per la mesura de l'espai de recepció de les imatges projectades dins la càmera. Com més gran sigui l'espai de recepció amb més precisió es capturaran els detalls de la imatge. I com més gran sigui el negatiu resultant més gran serà el positiu que podrem aconseguir preservant la qualitat i definició de la imatge. Els formats es divideixen en: petit format, format mig i gran format. Cada un d'ells utilitzarà pel·lícules sensibles de diferents mides. Amb la fotografia digital ja no tenim pel·lícula sensible, ni negatius. La captació de la imatge es fa directament amb una placa de censors que llegeix la informació lumínica. La càmera traduirà aquests informació lumínica a llenguatge digital i convertirà la imatge en un fitxer. La imatge tindrà un format concret però el que determinarà la definició i les possibilitats d'engrandir la imatge no serà pas només el seu perímetre sinó la densitat de fotosensors de la placa cada un dels quals serà un píxel de la imatge i també dels bits (informació de color) de cada un d'aquests bits. Com més densitat de píxels (com més resolució de censor) a més tamany es podrà ampliar a la imatge sense perdre definició. En definitiva, tot i que hi ha diferent mesures de censors en les càmeres digitals no parlem de formats referint-no s a la mesura de les imatges sinó de píxels i de resolució.

Petit format

Càmeres compactes: Són les càmeres que normalment tot aficionat té. Funcionen amb rodets de 35 mm i moltes de les funcions solen ser automàtiques. Són reduïdes de mida i de pes. Funcionen amb visor òptic (allò que apareix a la fotografia no és exactament allò que veiem pel visor. Hi ha error de paral.laxi). Tots els components són fixes, van incorporats al cos de la càmera. Moltes porten un flash i zoom.

APS. Funcionen amb cartutx i no cal remenar la pel·lícula, només cal obrir la tapa, introduir el rodet i tancar-la. Utilitzen pel·lícula de 35 mm tot i que es poden obtenir tres formats diferents. Entre ells el format panoràmic (tot i que la presa que fa la càmera no és panoràmica ni tampoc tenen res a veure amb les càmeres panoràmiques).

Càmeres réflex de 35 mm: La particularitat de la càmera réflex és que hom veu, a través del visor, allò que quedarà impressionat al negatiu. La llum entra a través de l'objectiu i, un mirall inclinat a 45º situat entre l'objectiu i la pel·lícula reflecteix la cap amunt on es torna a reflectir en un pentaprisme fins a fer-la visible pel visor. Quan premem el disparador el mirall s'aixeca i, momentàniament, impossibilita la nostra visió però permet que la imatge arribi a la pel·lícula.

La càmeres réflex ofereixen l'opció de regular diferents mecanismes (diafragma, velocitat, enfoc...) o fer que aquestes funcions siguin automàtiques. Normalment disposen d'objectius intercanviables o la possibilitat d'incorporar-hi d'altres accessoris.

            

                


1. Càmera compacta.
2. Càmera compacta amb zoom
3. Exemple del funcionament de les càmeres réflex.          
 4. Càmera reflex amb objectiu intercanviable multifocal (28-80mm)

Format mig

Com més gran sigui el format del negatiu més gran serà la qualitat del positiu i més grans es podran ampliar les imatges sense perdre qualitat. Les càmeres de format mig treballen amb negatius més grans. El seus estàndards de negatius són de 6x4,5 cm, 6x6 cm, 6x7 cm. No empren carrets sinó rulls de pel·lícula sensible. Les càmeres de mig format normalment són càmeres réflex. Són utilitzades per professionals. El cos de la càmera és més gran que les de format petit.

Càmeres instantànies: Aquest procediment fou inventat al 1947. Proporciona una còpia acabada i permanent en pocs minuts. Funcionen sense negatiu i no cal laboratori per a revelar-les. La pel·lícula ja produeix directament el positiu i es rebel·la instantàniament. El suport sensible va enganxat sobre una cartolina plàstica blanca. Un cop tirada la fotografia la imatge apareix gradualment sobre el suport.

Gran format

A partir de negatius de 9x12 les càmeres es consideren de gran format. El major format de negatiu permet l'obtenció de còpies més grans sense pèrdua de qualitat. Aquestes càmeres funcionen amb plaques. El cos de la càmera és flexible i té un panell per a l'objectiu i un de posterior per a la placa. Tots tres elements van subjectats per rails. Aquestes càmeres s'utilitzen amb trípode. Són càmeres professionals que, a part de la qualitat permeten eliminar o crear efectes, ja que podem modificar les posicions relatives del panell de l'objectiu i de la placa.

              

CÀMERES DIGITALS

Les càmeres digitals capten les imatges a través dels censors. Els fotodetectors d'aquests censors llegeixen la llum i converteixen els fotons en electrons. Aquesta càrrega elèctrica serà després transformada en informació digital. Cada fotocensor determina una petit punt de la imatge que anomenarem píxel. Cada píxel contindrà informació sobre el color (bits).

Tot i les diferència del tipus d'imatge que acaben generant les càmeres digitals i les convencionals, molts elements de les càmeres digitals continuen essent els mateixos que les convencionals: alguns elements òptics, velocitat d'obturació, diafragma. Per dins però les càmeres digitals són més complexes ja que han augmentat els seus components electrònics.

La informació de les càmeres digitals s'emmagatzema en targetes o petits discs durs fins que la informació no és transferida en algun altre aparell. Les targetes no són per a guardar permanentment les fotografies i tenen una capacitat limitada. La informació es pot transferir posteriorment a un ordinador a través de la targeta (inserint-la a la ranura corresponent) o amb connexió (Firewire, USB...) utilitzant el programa oportú. De targetes n'hi ha de diferents formats (Smart Media, xD, Compact Flash)

A part de l'ordinador es poden transferir les imatges a d'altres mitjans electrònics: pantalla, impressora...

A part dels elements comuns amb les càmeres convencionals (sistema de visió, òptica, funcions automàtiques, etc.) aquests són alguns elements a tenir en compte de les càmeres digitals:

-La resolució del censor: el número de píxels amb què captura les imatges

-També seria interessant saber el rang dinàmic

-El Búffer (memòria intermèdia on s'emmagatzemen temporalment les dades abans de passar a al memòria final de la targeta) d'ell depèn la velocitat d'emmagatzemament de dades un cop tirada la fotografia, per tant el temps d'espera per a fer una nova fotografia.

-El tipus de tarja que utilitza per a emmagatzemar temporalment les fotografies

-El format amb el que guarda les imatges

-El tipus de sortida de dades: FireWire o USB

-La sensibilitat del censor i el soroll que produeix que pot anar en detriment de la qualitat de les imatges

-El tipus de censor CCD o CMOS i la seva mida

-El tipus de pantalla per a visualitzar les fotografies

-El tipus de bateria

TIPUS DE CÀMERES DIGITALS

En les càmeres digitals ja no parlem de format de la pel·lícula sinó de píxels, tot i que hi ha censors de diferents mides.

Càmeres compactes
Les càmeres compactes, moltes d'elles funcionem automàticament amb paràmetres prefixats. Normalment utilitzen format jpeg. La seva qualitat d'imatge és la més baixa del mercat (menys rang dinàmic, més soroll), suficient però per a obtenir imatges que seran impreses a mida petita, utilitzades en webs o visualitzades en pantalla. La resolució sol ser de 2 a 3 megapíxels. No són càmeres réflex, allò que es veu pel visor no és el que rep el censor, hi ha error de paral.laxi.

Càmeres de gamma mitja
Les càmeres de gamma mitja, són més ergonòmiques i els censors solen superar els 3 megapíxels. Es pot veure la imatge instantàniament a la pantalla per enquadrar, com en les compactes. Algunes són reflex, però no són d'objectiu intercanviable tot i que es poden afegir lents a l'objectiu. Utilitzen port USB.

Càmeres d'objectiu intercanviable
Les càmeres d'objectiu intercanviable, són càmeres més cares i de molta qualitat, tant en la part òptica com en el censor. Són les càmeres que utilitzen els professionals (fotoperiodisme, publicitat...),.Són molt ergonòmiques i la resolució és alta. No tenen pantalla (LCD) per a visualitzar directament l'enquadrament, continuen utilitzant visor. Poden disparar seguidament bastant ràpid (fotogrames per segon). El búffer és més potent. Es pot escollir l'obturació i d'altres paràmetres com en les réflex convencionals. Accepta diferents formats d'imatges (jpeg, tiff, raw). Es pot escollir entre diferents ISO (Sensibilitats del censor). La resolució sol ser molt alta.

Càmeres amb suports digitals
Suport digital o càmeres de captura lineal. En algunes càmeres convencionals, sobretot en les de mig i gran format (per a professionals), la pel·lícula es pot substituir per un suport digital, un censor que fa una lectura lineal de la imatge. Aquest censors són més grans dels que utilitzen les càmeres digitals i per tant la qualitat i la resolució és molt alta (16, 28, 38 Megapíxels o més). La fotografia presa pot guardar-se en una targeta o ser transmesa directament a un ordinador. Cada vegada més els suports van incorporant pantalles per a no haver de dependre de l'ordinador.

                    


       

1. Càmera digital compacta (5.0 Megapíxels efectius, 3x zoom)

2. Càmera digital réflex de gama alta (5.0 Megapíxels efectius; 8x zoom)

3. Càmera digital réflex de gama alta (8.0 Megapíxels efectius; 8x zoom)

4 i 5. Càmera digital réflex professional per a fotografia periodística, d'acció i d'esports.

Per més especificacions sobre les les característiques tècniques de les fotografies digitals es pot consultar el DOCUMENT 7 de la Unitat 6 dedicat a les imatges digitals.

LA LLUM

La llum és l'element que ens permet veure les coses i també captar les imatges a través d'una càmera. Tots els dispositiu de les càmeres estan pensats per a rebre i fer una lectura correcte de la llum. El mateix cos de la càmera, les lents, els dispositius d'entrada, els fotòmetres, els elements fotosensibles seran els que manipularan la llum per obtenir els resultats desitjats. El fotògraf ha de saber determinar les característiques de la llum d'una escena i utilitzar tots els mecanismes per a aprofitar-ne o paliar-ne els seus efectes.

Aquí esmentarem algunes característiques bàsiques de la llum que després ens seran d'utilitat per a entendre com els mecanismes de la càmera poden controlar la llum i com aquesta es pot utilitzar per a variar una escena.


Característiques de la llum

-Llum és una forma d'energia electromagnètica que es trasllada en línia recta en el buit a 300.000 Km/seg.

-Estudis científics per a conèixer les seves propietats: Einstein aplica conclusions de Plank i defineix les propietats de la llum.

-Llum composta quantitats d'energia invisible, els quants, posteriorment anomenats fotons, els quals es trasllades en línia recta traçant ondulacions.

-La llum són doncs partícules d'energia que es comporten com una ona

-Els nostres ulls són tan sols sensibles a una petita part de les ones electromagnètiques:
700 nanòmetres (desenamillonèsima part de mm) roig fosc / 400 nanòmetres, violeta.
L'ull té receptors sensibles tan sols en aquesta franja. No capta infrarojos ni ultraviolats

-Aquestes radiacions si que són captables per moltes pel·lícules fotogràfiques


Comportament de la llum

La llum quan topa amb alguna superfície o alguna substància pot reaccionar de diferents maneres:

1. Transmissió: directe difusa parcial

2. Reflexió: directe difusa parcial selectiva

3. Absorció


Els colors

-Color llum, fruit de la descomposició de la llum blanca

La reflexió i absorció de part dels raig de l'espectre lumínic en la superfície dels cossos i en diferents substàncies és la que ens provoca la percepció dels colors. El color és el resultat de l'absorció, per part del objectes, de part de l'energia lumínica i el reflex de la restant que serà la que rebran els nostre ulls.

Recordem els colors llum
-Primaris llum o additius: roig - verd - blau = llum blanca
-Secundaris substractius: roig+verd= groc roig+blau= magenta blau+verd= cian
-Suma de complementaris = llum blanca (roig+cian)

Temperatura de color: a part de la quantitat de llum i del color existeix la temperatura de color
Això ens interessa perquè les pel·lícules fotogràfiques són sensibles a aquest paràmetre.
-Diferents qualitats de llum o fonts lumíniques emeten més o menys calor
-Calor depèn de la quantitat però també del color (diferents quantitats de roig, verd i blau)
-Temperatura de calor que s'inicia en el zero absolut: -273Cº Kelvin.
-Més blau més temperatura de color

Les particularitats de la llum que ens interessen en fotografia

En fotografia ens interessa veure com es comporta la llum per saber com arribarà a la càmera i com afectarà els materials sensibles o els receptors de les càmeres digitals.

També interessa veure com la llum actua sobre els objectes i en varia la seva percepció: com en ressalta els colors, en defineix els volums, etc.

La llum pot afectar a les emulsions fotosensibles o als fotosensors segons:

-El tipus de font lluminosa
-El color de la llum
-La quantitat de llum
-La trajectòria i sentit de propagació
-El comportament de la llum en les superfícies (si s'hi reflexa, si s'absorbeix, si es difon)
-El temps d'exposició: el temps que aquesta afecta el material sensible
-Els filtres i d'altres dispositius que interposem entre la llum i el receptor fotosensible.

Controlar la llum

La manera com es pot controlar la llum
Els fotòmetres són els dispositius que mesuren la quantitat de llum d'una escena concreta. Els fotòmetres instal.lats a dins les càmeres mesuren la quantitat de llum que aquesta rep quan enquadrem alguna cosa en concret a partir d'aquí la càmera pot calcular automàticament com s'haurà de fer la fotografia o bé ens permetrà fer-ho manualment. Veurem com hi ha diferents dispositiu i qüestions pràctiques que permeten el control de la llum:

-El diafragma i la velocitat d'obturació ens permeten controlar l'exposició

-Es poden utilitzar també filtres que discriminin els raigs que entraran a la càmera

-Moltes càmeres porten incorporats sistemes que permeten equilibrar les intensitats lumíniques d'una escena. Aquests càlculs es poden fer també sense l'ajuda de la càmera.

-S'ha de tenir en compte també on ens col.loquem o com col·loquem allò que es vol fotografiar, per evitar incidències directes de llum, reflexos excessius, contrallums, etc.

-Es pot manipular la llum d'una escena, procurar una bona il·luminació o mitigar els efectes de la ja existent amb elements propis d'un equip d'il.luminació: pantalles reflectores, focus especials, etc.

En fotografia química s'ha de fer un bon control de la llum durant la presa i el processat.

En fotografia digital també és necessari fer una bona presa però les qualitats lumíniques de la fotografia es poden modificar amb l'ordinador a posteriori.

ELS MATERIALS SENSIBLES

Als inicis de la fotografia, els fotògrafs o els seus ajudants preparaven manualment les seves emulsions. Al cap dels anys els materials sensibles es comercialitzaren. Les plaques seques sensibilitzades es venien a caixes. Posteriorment aparegué el rull i posteriorment la pel.lícula perforada. Actualment els materials sensibles es comercialitzen en rodets, rulls i plaques. Amb importants millores la base química dels materials sensibles continua essent molt semblant als inicis de la fotografia: Partícules de plata barrejades amb un halogen (iode, brom, clor, fluor) suspeses en una capa de gelatina. Aquests elements formaran l'emulsió que s'escamparà sobre els suports esmentats anteriorment.

L'exposició de l'emulsió a la llum i la formació de la imatge seguiran el següent procés: Els fotons actuen sobre els electrons dels ions de BR- aquests es desprenen i neutralitzen els ions de plata més pròxims Ag+. Segons la intensitat i quantitat de llum els cristalls d'halur de plata rebran més o menys fotons i, per tant, contindran més o menys àtoms de plata per cristall. Després de l'exposició tenim una imatge latent no visible. Amb el revelador ampliem aquestes zones milions de vegades fins a fer perceptible el negre.


PARTS DE LA PEL.LÍCULA
Les pel.lícules fotosensibles tenen diferents capes:

-Pel seu format (mida i nombre de negatius que permet obtenir)
-Pel tipus d'emulsió
-Pel tipus d'imatge que produeixen (blanc i negre, color, diapositiva, infraroja...)
-Pel seu índex de sensibilitat a la llum.

• Menor temps d'exposició: Si és més sensible serà més ràpida, quedarà més ràpidament afectada i els temps d'exposició podran ser menor o no necessitarem tanta llum per a obtenir la fotografia. Per tant, si hem de fer la fotografia en un lloc amb poca llum serà més adequat escollir una pel.lícula bastant sensible. Si volem tirar fotografies a elements que es mouen i necessitem una velocitat d'obturació alta també serà més adequat emprar una pel·lícula sensible per escurçar els temps d'exposició i per tant poder augmentar la velocitat.
  
  
• Definició: si en una pel.lícula bastant sensible els halurs de plata són més grans, això afectarà a la definició de la imatge que s'obtingui. Aquesta tindrà un gra més gran i per tant menys definició. Amb pel.lícules poc sensibles succeirà al revés, tindran més definició i seran més aptes per a fer còpies a gran format.
  
  
• Contrasts: el gra fi permetrà captar més varietats de tons i definirà millor les gradacions tonals. Amb el gra gruixut el contrast serà més gran. Moltes pel.lícules però han superat aquests condicionant deguts a l'índex de sensibilitat. Es comercialitzen pel·lícules amb emulsions sensibles ràpides i amb molta definició.

Índex de sensibilitat
L'índex de sensibilitat d'una pel·lícula s'expressa en graus ISO (Intemadonal Standard Organisation).
Com més alt és el número més sensible és la pel.lícula, més ràpida.

Exemples de pel.lícules fotogràfiques

           

Diferents pel.lícules negatives en color de 35mm de diferents sensibilitats: 25, 100, 200, 1000 ISO


                                                 

Rull de pel.lícula de 6 cm. per còpies en color                   Pel.lícula de diapositives de 100 ASA


             

Pel.lícules negativa per còpies en blanc i negre de sensibilitats 125 i 400

PARTS I CONTROLS DE LA CÀMERA

Assenyaleu les diferents parts i controls de cada una d'aquestes càmeres. Són càmeres de diferents èpoques aixòes pot veure també com aquestes han anat evolucionant.

         

EL DIAFRAGMA

El diafragma és el dispositiu que regula la quantitat de llum que entra a la càmera. El diafragma pot tenir diferents obertures per a deixar passar més o menys llum. Antigament les càmeres tenien una plantilla perforada amb forats de diferents diàmetres, col·locada darrera la lent. La plantilla es feia girar segons si es volia un orifici molt gran o molt petit. Actualment s'empra el diafragma d'iris format per fines làmines d'acer muntades en un anell metàl·lic.Al girar l'anell, les plaques es desplacen simultàniament, tancant-se o obrint-se, determinant l'obertura del forat que ha de deixar passar la llum. Aquest de diafragma està ubicat dins l'objectiu i es regula manualment fent girar una anella del propi objectiu o electrònicament.


L'obertura del diafragma té una numeració pròpia, expressada en números f utilitzada per a totes les càmeres.

Els números "f" són l'expressió matemàtica de la relació entre l'obertura real i la longitud focal de l'objectiu.

El número f representa la lluminositat màxima d'un objectiu, a partir d'aquí els altres números són fraccionaris, o sigui que com més gran sigui el número menys llum entrarà.

L'escala utilitzada per a tots els objectius i que representa una disminució progressiva de la lluminositat.

f/1	1,4	2	2,8	4	5,6	8	11	16	22	32
+ obertura + llum numeració+ petita - obertura - llum número + gran

LA VELOCITAT D'OBTURACIÓ

L'obturador
L'obturador és un mecanisme situat davant la pel·lícula o el censor fotosensible que impedeix que la llum, que entra per l'objectiu a través del diafragma, arribi a aquest dos elements. L'obturador només s'obre per deixar passar la llum en el moment que es prem el disparador i la velocitat amb què s'obre i es tanca vindrà determinada pel temps que sigui necessari que la llum afecti o bé a la pel·lícula o bé al censor. L'obturador controla el temps d'exposició.

La velocitat d'obturació
Parlem de velocitat d'obturació per referir-nos a la velocitat amb què l'obturador s'obre i es tanca. La velocitat permet dues coses: controlar el temps d'exposició; poder fer fotografies instantànies de cossos en moviment, utilitzant una velocitat alta per a capturar un instant molt petit de temps.

Tipus d'obturadors
Als inicis de la fotografia la tapa que cobria l'estenop o la lent feia la funció d'obturador. Els materials tenien poca sensibilitat i per tant els temps d'exposició eren molt llarg. El factor de velocitat era un factor no necessari en aquelles condicions. Quan s'havia esgotat del temps d'exposició es tapava l'estenop. A mesura que la sensibilitat del material augmentà i els temps d'exposició s'escurçaren fou necessari regular la velocitat. Tot aquest procés permeté capturar elements en moviment.


Hi ha dues classes d'obturadors:

-L'obturador central situat dins de l'objectiu, semblant al diafragma, anomenat també entre lents. Solen disposar d'obturadors d'aquest tipus les càmeres de format mig i gran format.

-L'obturador de pla focal està compost per unes làmines o cortines situades davant de la pel·lícula o del censor.És el tipus d'obturador més usual en càmeres de petit format.


Regulació de la velocitat d'obturació
La velocitat d'obturació es regula per segons o per fraccions de segon. Més o menys totes les càmeres disposen d'unes velocitats semblants tot i que n'hi ha que estan limitades només per un cert interval.

Els segons són indicats amb el símbol corresponent a aquesta unitat de mesura del temps i les fraccions de segon s'expressen només amb el número fraccionari: si és 1/2 de segon la càmera ens indicarà velocitat 2, si és una mil·lèsima part de segon 1''/1000 la velocitat vindrà indicada per 1000:

4''	2''	1'	2	4	8	15	30	60	125	500	1250	1000	2000	4000	8000
Menys velocitat Més temps d'exposició Més velocitat Menys temps d'exposició

Algunes càmeres disposen també d'una posició d'obturador en Mode B que permet mantenir l'obturador obert fins que deixem de prémer el disparador.

La velocitat d'obturació només es pot regular en algunes càmeres. En les altres funciona automàticament i l'estableix la pròpia càmera. En les càmeres réflex i les de mig i gran format hom pot regular-lo a través d'una rodeta o electrònicament a través de la pantalla. També es pot optar per la graduació automàtica de la velocitat.

COMBINACIÓ DEL DIAFRAGMA I LA VELOCITAT D'OBTURACIÓ

Tant amb el diafragma com amb la velocitat d'obturació regulem l'exposició de llum. Amb el primer regulem la quantitat, amb la segona el temps d'exposició.

Quan volem realitzar una fotografia el fotòmetre mesura la quantitat de llum de l'escena i segons aquesta mesura la càmera ens indica que només pot entrar un determinat flux de llum per a fer una presa correcte. La manera de regular la llum aconseguir aquest flux és a través de l'obturador i el diafragma. Ambdós influeixen alhora en aquesta regulació i els podem combinar. Veiem-ne dos casos:

-Si volem fer una fotografia d'un espai molt il.luminat podem triar a tancar molt el diafragma o emprar una velocitat ràpida.

-Si volem fer una fotografia d'un element poc il.luminat i que està en moviment necessitarem una velocitat ràpida per a congelar el moviment. Això farà que el temps d'exposició sigui curt i per tant que ens falti llum per a l'exposició. Per a fer que entri més llum obrirem el diafragma.

-Si contràriament, volem fer una fotografia amb un diafragma obert perquè ens interessa que hi hagi poca profunditat de camp, però resulta que l'escena és molt lluminosa, entrarà massa llum i per tant haurem d'equilibrar-la utilitzant una velocitat ràpida per a fer que el temps d'exposició sigui curt.

Si suposem una exposició ideal en la qual el diafragma està a f8 i la velocitat a 125 si anem movent una de les dues mesures l'altra també haurà de variar:

DIAFRAGMA	f 2	f 4	f 5,6	f 8	f 11	f 16	f 22
OBTURADOR	1000	500	250	125	60	30	15

ELS ELEMENTS ÒPTICS. ELS OBJECTIUS

Perquè els raig de llum que entren a dins la càmera es projectin damunt del suport fotosensible i produeixin una imatge nítida és necessari que tots els raigs que passen pel forat de la càmera conflueixin en un punt, o el que és el mateix: s'enfoquin. En les càmeres fosques amb estenop (sense lent) el forat ha de ser molt petit per a procurar que el punt d'unió del feix de llum, anomenat focus, es produeixi en el mateix forat. Aquest fet impedia que es pogués regular la quantitat de llum que entrava a la càmera, fent que els temps d'exposició fossin molt petits. Amb la incorporació de lents aquest problema quedava solucionat. Les lent permeten una major obertura ja que aquestes el que fan es desviar els raigs perquè convergeixin en un punt i tornin a projectar-se damunt del suport fotosensible produint una imatge enfocada.

Les lents són els elements refringents limitats per dues cares més o menys corbes (divergents o convergents) que desvien la trajectòria dels raigs de llum. Una càmera pot tenir una lent simple o composta. Anomenem objectiu al sistema òptic d'una càmera format per una o un conjunt de lents simples situades al llarg d'un eix. Moltes càmeres porten objectius mòbils. Es poden canviar segons el que es vulgui fotografiar.

                       

Elements d'una lent

Esmentem breument els elements propis d'una lent per a entendre posteriorment d'on surten les característiques i la nomenclatura dels diferents tipus d'objectius.

-Focus: punt posterior a la lent on convergeixen els raigs de llum
-Pla focal: pla vertical on es situa el focus, on es forma la imatge
-Centre de curvatures: els centres de les esferes de les cares corbes de la lent
-Centre òptic: punt interior de la lent per on hi passen els raig sense desviar-se
-Eix òptic: eix que passa pel centre òptic i els centres de curvatura.
-Distància focal: distància entre el centre òptic i el focus.
-Pla de l'objecte: un dels plans que conté l'objecte representat.

D'aquests elements ens interessa la noció de distància focal ja que serà un dels elements que ens distingirà els objectius. En fotografia la distància focal s'expressa en mil·límetres mm (en òptica s'expressa en diòptries). Per tant la distància del centre òptic al focus bé determinada en mil·límetres. com més gran sigui el grau de desviació de la llum d'una lent més curta és la seva distància focal i a l'inrevés, com més petit més distància focal.

Tipus d'objectius

Els objectius es classifiquen segons la seva distància focal. La distància focal ens indicarà l'angle de visió que avarca un objectiu i la seva distància i capacitat d'enfocament. Això ens fa dividir els objectius en tres grans grups: angulars, normals, teleobjectius.

Quan la distància focal correspon a la mesura de la diagonal del negatiu l'anomenarem objectiu normal. En una càmera de 35mm, el normal serà un objectiu on la distància focal estigui entre 45 i 55 mm (la diagonal de 24 x 36 mm són 47 mm). Els objectius en què la distància focal sigui menor a la diagonal del negatiu els anomenarem angulars o grans angulars. Els objectius en què la distància focal sigui major a la diagonal del negatiu els anomenarem teleobjectius.

               

OBJECTIU NORMAL

Són els objectius de 50 mm en les càmeres de que empren negatius de 35 mm. Podem anomenar normals a aquest objectius ja que l'angle de visió que ens ofereixin és pràcticament igual a l'angle de visió del nostre ull, d'uns 47º. En les càmeres de negatius 6 x 6 cm la diagonal és de 85 mm i per tant aquest serà l'objectiu normal, en les de 9x12 el format d'objectiu normal serà de 150 mm com la diagonal del negatiu.

ANGULARS

En les càmeres de 35 mm els angular són els objectius menors de 50 o 45 mm.:
35 mm, 28 mm, 20 mm, 16 mm.

La distància focal és menor que la diagonal del negatiu. L'angle de visió oscil·la entre 50º i 180º. D'aquest objectius diem que són de focal curt i que tenen un gran poder de cobertura. L'angle és més obert, pot recollir més escena, però òpticament ens fa la sensació que ens allunyi d'ella. Aquest elements fan que es deformin les perspectives i que es variïn les distàncies entre els elements: els objectes situats a primer terme semblen més propers i els situats un pla més enrera semblen més llunyans i es fan més petits.

Tot i que els angulars ens permeten d'enquadrar un espai ampli sempre produeix deformacions o distorsions en els objectes i en les distàncies.

Als angular més curts se'ls anomena grans angulars. El de 18 mm per exemple que té un angle de presa de 94º o l'ull de peix de 8 mm. Ambdós deformen la imatge i produeixen perspectives molt exagerades i allunyament dels objectes situats a una certa distància i engrandiment dels propers.

A través de determinats elements es poden corregir les distorsions que aquests objectius produeixen mantenint el seu angle de presa.

                      


1. Objectiu angular 28 mm             2. Ull de peix d'angle d'imatge únic de 180 graus

TELEOBJECTIUS

Els teleobjectius permeten angles de visió inferiors a 50º i la distància focal és més gran que l'objectiu normal: 85 mm, 100 mm, 20 mm, 500 mm, 1000 mm, 2000 mm.

Els teleobjectius estan dissenyats per apropar els subjectes situats a gran distància ampliant la imatge òpticament. Com més llarg sigui l'objectiu (més distància focal) més ens podrem apropar a elements llunyans. Per tant aquest objectius tindran angles de visió molt tancats però capacitat per acostar-se a elements molt llunyans.

Aquest dos elements fan que es comprimeixin els espais en profunditat i la perspectiva. La distància entre un element situat a primer pla i el fons sembla menor i els fons mateix ens sembla més proper del que és a la realitat. Quan enfoquem a persones també sembla que siguin més properes a la càmera. Com més gran és la distància focal, menor és la profunditat inherent a l'objectiu.

Una altra característica dels teleobjectius és que proporcionen poca profunditat de camp i no permeten enfocar element molt propers. Per últim cal dir que els teleobjectius tenen una lluminositat bastant baixa, necessitem escenes més il·luminades, suports més sensibles o mantenir el diafragma força obert.

             


1. Teleobjectiu de 135 mm.                            2. Teleobjectiu de 300 mm.

Objectius de distància focal variable

Molts objectius permeten variar la seva distància focal desplaçant les seves lents. No tenen una sola longitud fixa i l'usuari la pot variar només movent l'objectiu endavant o endarrera. Hi ha objectius de 28 mm x 85 mm, això vol dir que hom pot seleccionar qualsevol longitud focal compresa entre les dues indicades. També el 70 mm x 210 mm.

Altres objectius o accessoris

-Macros. Els macros permeten fotografiar elements petits i molt propers. Alguns objectius de focal variable porten també incorporat un petit macro. Són elements que s'utilitzaren inicialment en investigació científica.

-Lents d'augment: També ens podem acostar molt a un element utilitzant lents d'augment que s'enrosquen a l'objectiu. El que fan és disminuir la distància d'enfocament.

Quan ens apropem molt a un elements hem de tenir en compte que el més mínim moviment pot afectar el resultat, per tant s'ha d'utilitzar trípode. L'enfocament ha de ser també molt acurat ja que com més a prop estem d'un element més disminueix la profunditat de camp i augmenten les possibilitats d'un desenfocament imprevisible.

-Anells extensors: un altre complement que s'afegeix a l'objectiu són els anells extensors, anells buits (sens cap lent) que allarguen l'objectiu. Això ens permet enfocar a menys distància un element.

Funció dels objectius

Resumint tot allò explicat sobre els objectius ens permeten:
-Obtenir una imatge enfocada
-Que amb la càmera abastem un angle de visió determinat (més obert o més tancat)
-Produir aberracions òptiques però corregir-ne d'altres.
-Modificar la sensació de les distàncies en profunditat
-Acostar-nos a element llunyans o a elements molt petits i propers
-Tenir més o menys capacitat de profunditat de camp

ENFOCAR LES IMATGES

Ja hem explicat que les lents són les encarregades de rebre els raig de llum que entren a la càmera. Elles determinen la capacitat de visió que tindrà la càmera i també determinen la seva capacitat d'enfocament. Les lents fan que els raigs que entren a la càmera tornin a convergir en un punt, el focus, i i després es projectin a sobre la pel.lícula tornant a formar la imatge. Segons com es produeixi aquesta convergència, la imatge serà més o menys enfocada. L'enfocament depèn de la distància a la que estan els elements respecte a la càmera. El cristal·lí dels nostres ulls varia la seva curvatura cada vegada que dirigim els ulls a un lloc diferents perquè puguem veure les coses enfocades. La càmera fa aquesta operació movent les lents de l'objectiu manualment (nosaltres fem girar l'objectiu) o automàticament (amb l'autofocus). Quan nosaltres fixem la mirar en un elements concret, aquest queda enfocat, però els elements que queden per darrera o per davant no els veiem correctament ja que la nostra mirada és selectiva. En les fotografies això no succeeix de la mateixa manera. Pot ser que un espai molt gran quedi completament enfocat, que tots els seus elements es vegi nítidament. Altrament. Amb algunes càmeres es pot controlar l'enfocament: fer que una part dels elements que apareixen a la fotografia estiguin enfocats i que la resta es vegin borrosos o al revés. Aquest control de la profunditat de camp dependrà de diferents condicionants i ens permetrà definir la profunditat de camp:

PROFUNDITAT DE CAMP

Entenem per profunditat de camp l'espai en profunditat que apareix enfocat en la imatge. Quan volem tirar una fotografia i enfoquen en un determinat punt, pot ser que per davant i per darrera d'aquest punt tinguem poca o molta capacitat d'enfocament, o el que és el mateix, tindrem poca o molta profunditat de camp.

La profunditat de camp és un element que en molts casos podem controlar, podem decidir si només volem un element enfocat i la resta d'imatge desenfocada o que tot allò que enquadrem aparegui ben enfocat.


Hi ha diferents paràmetres que condicionen la profunditat de camp:

L'obertura del diafragma determina la profunditat de camp
Com més obert estigui el diafragma menys profunditat de camp
Com més tancat el diafragma més profunditat de camp
Per exemple en les mateixes condicions tindrem més profunditat de camp si tirem una fotografia amb un diafragma de 22 que amb un de 4. Si volem triar el diafragma per a aconseguir la profunditat de camp desitjada haurem d'ajustar la velocitat per a controlar la llum.

La longitud focal de l'objectiu determina la profunditat de camp
Com més curt sigui l'objectiu més capacitat d'enfocament tindrà, podem dir que a menys longitud focal / més profunditat de camp. En les mateixes condicions podrem aconseguir més profunditat de camp amb un objectiu de 28 mm que amb un de 200 mm

La distància respecte a l'objecte enfocat determina la profunditat de camp
Utilitzant un mateix objectiu si enfoquem objectes llunyans tindrem més capacitat d'enfocament que no pas si enfoquem objectes molt propers.


Podem dir que les condicions més aptes per aconseguir molta profunditat de camp serien:
Utilitzar un objectiu de focal curt - enfocar una objecte allunyat - emprar un diafragma tancat

Quan tirem una fotografia no veiem a través del visor la qualitat de l'enfocament. Tot apareix ben enfocat i per tant, no sabem com quedarà a la fotografia. Moltes càmeres réflex porten indicadors de profunditat de camp en les anelles de l'objectiu. Un cop s'ha triat el diafragma i s'ha enfocat el punt desitjat de l'enquadrament podem saber quin espai pel davant d'aquest punt la càmera té capacitat d'enfocament i quin espai pel darrera.

ELS FILTRES

Les fotografies digitals poden ser tractades amb programes de tractament d'imatges per a variar les seves característiques: la lluminositat, el contrast, la saturació i fins i tot les seves tonalitats. El resultat final de la fotografia no dependrà només de la presa sinó també del retoc posterior que se li apliqui.

En la presa però, també es pot controlar, no només la quantitat de llum sinó també el tipus de llum. Per corregir reflexos, la incidència directe de llum, mitigar o ressaltar determinats colors es poden utilitzar filtres incorporats a l'objectiu.

Els filtres són d'un suport transparent, de vidre o de plàstic, tenyit parcialment o total per tal d'absorbir part de les radiacions que incideixen sobre ell. Els filtres poden col·locar-se a la part del davant de l'objectiu per a impedir o suavitzar l'entrada d'un determinat tipus de llum. Generalment són de forma rodona i s'enrosquen a l'objectiu. D'altres són quadrats i es posen a i es treuen a dins d'un porta filtres.

Hi ha diferents tipus de filtres. Alguns determinen la incidència de determinades longituds d'ones, d'altres canvien la direcció dels raigs i d'altres creen efectes. Cada filtres té el seu nom o nomenclatura que indica el seu color (normalment segon la marca que els comercialitza).

TIPUS DE FILTRES

Distingirem els filtres que són per pel.lícula en colors, els que són per pel.lícula en blanc i negre i els que serveixen indistintament per tots dos.


Per a pel.lícula en color
Quan s'utilitzen filtres de colors cal tenir clar quins són els colors complementaris d'un altre color. La llum blanca es compon de tres colors primaris: el vermell, el verd i el blau. Els seus complementaris són: el cyan, el magenta i el groc.

Un filtre acolorit d'un determinat color el que farà serà aclarir els colors propers al seu i enfosquir els colors propera al seu complementari.

Color del filtre	Color que absorbeix	Color que transmet i que enfosqueix	Color que corregeix
CIAN	VERD BLAU	VERMELL	VERMELL
MAGENTA	VERMELL BLAU	VERD	VERD
GROC	VERMELL VERD	BLAU	BLAU
BLAU	BLAU	VERMELL VERD	GROC
VERD	VERD	BLAU VERMELL	MAGENTA
VERMELL	VERMELL	BLAU VERD	CIAN

Per exemple:
-Si volem destacar els núvols del cel podem utilitzar un filtre groc que ressaltarà el blau del cel.
-Si fotografiem un bosc i el verd dels arbres queda molt fosc podem aclarir-lo utilitzant un filtre verd-groc per aclarir-lo.

Per tant si volem reforçar un color, fer-lo més fosc cal emprar un filtre del color complementari. Si el volem aclarir utilitzem un filtre proper a ell.


Per a pel·lícula en blanc i negre
Els filtres per a pel.lícula en blanc i negre el que fan és deixar passar les ones del seu color però retindran les del complementari corresponent. Un filtre blau deixarà passar la llum blava però retindrà els tons verds i vermells.

Intentem que s'entengui fàcilment. Qualsevol filtre, taronja, groc, vermell -els més utilitzats- deixaran passar el seu color i retindran els primaris o complementaris corresponents. Un vermell deixarà passar els vermells però retindrà els blaus i verds. El cel, per tant, ens quedarà ben enfosquit. Així que, si volem aclarir el to d'un color utilitzarem el filtre de la mateixa tonalitat i si el que volem és enfosquir-lo utilitzarem un filtre del seu complementari. Com hem apuntat, els més utilitzats són el taronja, groc i vermell. I què fan? Un groc absorbeix la llum blava i ho fa també l'ultraviolat. Enfosqueix, per tant, una mica el cel i es veuen una mica més els núvols. El fullatge resta aclarit. El taronja l'utilitzem quan volem elevar el nivell de contrast entre el cel i els subjectes. Fa més fosc el fullatge i les parts verdes de les flors. El vermell enfosqueix encara més que el taronja. Sobre cel molt blau amb núvols, deixa el cel negre on destaquen uns bellíssims núvols. Els verds eliminen el vermell i el blau i deixen passar el groc, i naturalment el verd. En els retrats equilibra la tonalitat vermellosa i dóna a la pell una tonalitat més natural


D'altres filtres per a tot tipus de pel·lícula

-Filtre polaritzador: la llum generalment oscil.la en totes direccions. A vegades però o fa en un sol pla que anomenem pla polaritzador. El filtre polaritzador està compost per una reixa microscòpica alineada en una mateixa direcció. La reixa impedeix l'entrada de raig perpendiculars i deixa passar els de la seva direcció. La direcció de la reixeta es pot anar canviant segons el nostre interès. Aquest tipus de filtre ens permet evitar el blau clar del cel enfosquint-lo; reduir o eliminar reflexos no volguts; augmentar la saturació del color en superfícies tot evitant-ne els reflexos.

-Filtres de densitat neutra: aquests filtres absorbeixen uniformement totes les longituds d'ona. Evita l'entrada de llum quan n'hi ha molta i això permet mantenir el diafragma força obert. Procuren també per l'equilibri i la fidelitat cromàtica.

-Filtre ultraviolat i Skylight: aquests filtres absorbeixen els ultraviolats. Això elimina la brillantor i es poden obtenir imatges més nítides en blanc i negre. En color suavitza el color blau.

-D'altres: filtres de correcció de temperatura, filtres d'efectes: desenfocs, difraccions, imatges múltiples, estrelletes, de dos colors, etc

          

D'ALTRES COMPONENTS I COMPLEMENTS

A part d'utilitzar diferents objectius i filtres hi ha molts d'altres complements per a les càmeres:

-Anells extensors.
-Trípodes.
-Disparador.
-Lents especials, macros.
-Motors de disparador per a poder fer moltes imatges una darrera de l'altre.
-Càrregues suplementàries, ara ja no utilitzades perquè les càmeres digitals permeten fer moltes fotografies.

SESSIÓ FOTOGRÀFICA. CONTROLS DE LA CÀMERA

Aquesta sessió fotogràfica ha de servir per a saber utilitzar tots els controls de la càmeres réflex: entendre el funcionament general de la càmera, dels objectius, l'ús manual del diafragma i la velocitat d'obturació i d'altres dispositius.

S'us demana que en grups realitzeu un seguit de fotografies per a posar en pràctica els elements teòrics treballats. Totes les fotografies s'han de realitzar segons les especificacions demanades a la taula adjunta.

a part de les especificacions tècniques que es detallen a la taula totes les fotografies es faran a partir d'uns quants objectes que vosaltres mateixos trieu. Ells seran els protagonistes de les fotografies. Podeu col·locar els objectes com vulgueu, instal.lar-los en diferents ubicacions perquè els composicions i els enquadrament siguin idonis per a fer totes les fotografies que s'us demanen. A part de les qüestions tècniques heu de procurar que els enquadraments siguin interessant, heu de procurar pel resultat formal.

DESCRIPCIÓ FOTOGRAFIA	OBJECTIU	OBERTURA DIAFRAGMA	VELOCITAT D'OBTURACIÓ	ALTRES FACTORS
1 Tres fotografies amb el mateix enquadrament però amb tres diafragmes diferents
2 Quatre fotografies amb el mateix punta de vista amb quatre distàncies focals diferents
3 Quatre fotografies amb diferents profunditats de camp regulades a través del diafragma
4 Tres fotografies d'objectes en moviment amb diferents velocitats d'obturació
5 Quatre fotografies fent proves utilitzant i no utilitzant alternativament el flaix
6 Altres proves per a conèixer tots els mecanismes de la càmera

ALGUNS EXEMPLES

        

       

RECURSOS I BIBLIOGRAFIA

Sobre els inicis de la fotografia i les cambres fosques

o Jordi Pons i Busquets: El cinema història d'una fascinació. Girona: Fundació Museu del Cinema-Col.lecció Tomàs Mallol, Ajuntament de Girona, Àmbit Serveis Editorials, 2002
Alguns dels apartats del llibre es dediquen a la cambra fosca i a la fotografia. El text s'il·lustra amb els fons del Museu del Cinema de Girona.

o Fragment de la pel·lícula El contracte del dibuixant (The Draughtsman's Contract), (GREENAWAY, Peter, 1982, Gran Bretanya.
Aquesta pel.lícula, o fragments de la mateixa, permet explicar i il.lustrar l'ús que els dibuixants i pintors feren de la cambra obscura.

o NEWHALL, Beaumont. Historia de la fotografia. Barcelona: Gustavo Gili, 2001.
Llibre clàssic d'història de la fotografia. En el seu primer capítol 'La difícil imagen' parla sintèticament sobre la cambra fosca.

Sobre càmeres fotogràfiques

o Materials del curs de formació permament: M326 La fotografia a l'aula. Pep Borràs Carles i Gonzalo Vinagre Hernández. Subdirecció General de Tecnologies de la Informació, 2002.

o ANG, Tom. La fotografía digital. Guía para la creación, manipulación de imágenes. Barcelona: Blume, 2001. Explica tot el processament d'imatges digital des de la presa amb càmeres o escàner, el tractament d'imatges i la seva publicació.

o BAVISTER, Steve. Fotografía digital. Guía básica para el aficionado. Barcelona: Grupo Editorial CEAC, 2000.

o DALY, Tim. Manual de fotografía digital. Colònia: Benedikt Taschen Verlag, 2000.

o DAVIES, Adrian. Enciclopedia de la fotografía. Una guía visual de la A a la Z con una inspirada galeria de obras terminadas. Barcelona: Editorial Acanto, 2000. Explica tot els procés tant de fotografia convencional com digital. Hi ha un espai dedicat al tipus de càmeres.

o DAVIS, Adrian. Guía básica de fotografia digital. Barcelona: Ediciones Omega, 2003. Explicacions sobre tot els processos de tractament de la fotografia digital: des de la presa, el processat, els retocs, el tractament del color, els muntatges fotogràfics, els efectes que es poden aplicar a les imatges, la seva impressió o publicació a internet, entre d'altres.

o HEDEGECOE, John. El nuevo libro de la fotografía. Barcelona: Blume, 1995. El primer apartat del llibre s'expliquen amb detall els diferents tipus de càmeres i es descriuen els seus dispositius.

o ODAM, John. Fotografía digital. Aprenda a utilizar las càmaras. Madrid: Anaya Multimedia, 2000.

o TANANT, Jon. Cómo utilizar tu cámara digital. Madrid: Anaya Multimedia, 2003.